Alusions de la pasqua al nou testament

Enviado por Chuletator online y clasificado en Religión

Escrito el en catalán con un tamaño de 14,79 KB

JUDAISME


El mot Bíblia prové de la llengua grega i significa els llibres. Els jueus anomenen TNK (Tenaç) al seu llibre sagrat. Les històries que hi explica sempre passen en context de desert rocós, gent que viu amb tendes, viuen en llocs molt hostils (no sempre hi ha aigua), ramaders (viuen del ramat i de comerciar amb aquest) el seu tipus de vida comporta la capacitat de solitud, en silenci. 

El llibre més important dels jueus explica com es va originar aquesta tradició religiosa i com es va anar desplaçant pel món. (L’Antic testament). Els primers cinc llibres de l’Antic testament ens expliquen la manera de funcionar d’aquesta població. Cadascun dels desplaçaments està narrat per un personatge que ens transmet un missatge religiós de forma narrativa.  Els jueus anomenen TNK (Tenaç) al seu llibre sagrat. Els 46 llibres es distribueixen en tres grans blocs:  1. La Torà (la llei): els cinc primers, que  corresponen al Pentateuc cristíà. 2. Nebim (els llibres profètics): el protagonista del llibre és un profeta. S’explica què va fer aquest profeta. Els cristians anomenen aquest grup “Llibres profètics”. 3. Ketubim (els llibres sapiencials): els cristians especifiquen aquests llibres en dos grups: llibres històrics i llibres poètics i sapiencials. 

Festes jueves:


Tenen un calendari lunar, i les festes van lligades a la lluna.

Rosh Hashanah

(Cap d’any)
És l’inici de l’any, aquest comença al Setembre. El dia 10 de Setembre del 2018 els jueus van celebrar l’any 5779. Celebren que és una nova oportunitat per tornar a començar i per revisar i, així, poder arreglar el passat i fer canvis per millorar. Xofar: És una banya de cabra que es toca per començar l’any, és un instrument. Hi ha Déu dies, entre el Rosh Hashanah i el Yom Kippur, per refer tot allò que s’ha fet malament durant l’any passat, a més, de pensar en els nous proposits de l’any. Un cop ja s’ha demanat perdó s’ha de fer el Yom Kippur. Per realitzar-lo no asegura el perdó, és molt important demanar la Pau a la persona a la que s’ha ferit. 

Yom Kippur:

dia del perdó dels pecats. Es celebra 10 dies després del Rosh Hashanah. Durant aquests 10 dies penses si has de demanar perdó, has de fer alguna cosa... El dia del Yom Kippur es passen 25 hores sense beure ni menjar. 

La Pasqua

Festa jueva més antiga. La pesah (pasqua en hebreu): era el moment en què el poble es disposava a abandonar el seu campament per tal d’anar a altres llocs. S’escollia per marxar la primavera, quan començava el bon temps, i la nit de lluna plena per a il·luminar més bé el camí. -Els Àzims: se celebrava durant el primer mes de la primavera. Just abans de la festa dels àzims es feia desaparèixer tot el gra de l’any anterior i durant set dies es menjava el pa fet amb nou gra i sense fermentar (àzim vol dir sense llevat). El pa àzim simbolitzava metafòricament el que la primavera realitzava a la natura: el final de l’hivern i el començament dels brots i la floració, la primavera. L’any 1250 aC, la celebració de la Pasqua seria l’inici d’una nova etapa en la vida del poble: la marxa d’Egipte cap a la terra promesa. I aquella pasqua va ser la primera de la història de la salvació. En endavant, cada 14 del mes de nissan a la nit, Israel celebrarà aquesta sortida d’Egipte (un esdeveniment històric) i no tan sols la festa de cada primavera”. Quan Israel arriba a Canaan, la terra que regalima llet i mel, uneix ambdues festes projectant sobre elles la seva experiència de salvació i així es converteix en un memorial del sopar de la nit de la sortida d’Egipte. Celebrar la Pasqua per a les comunitats jueves actuals significa ser solidaris amb els oprimits. 
Sukkot o Festa dels Tabernacles és una de les tres grans festes de pelegrinatge del judaisme.
Se celebra una setmana a partir de Setembre-Octubre. La paraula sukkot és el plural de sukkà cabana. El significat és a la vegada històrica i agrícola. La significació històrica prové del suposat èxode del poble hebreu en la seva sortida d'Egipte cap a la Terra Promesa de Canaan. Sukkot recordaria així els 40 anys durant els quals els israelites haguessin de viure en tendes en el desert. Com a festa agrícola, Sukkot se celebrava com un dia de gràcies per les collites de tardor, i de forma més general pels dons de la natura per tot l'any.

Història d’Abraham:


El pare agafa tota la seva família i marxa, es desplaçarà tota la població. Quan porten la meitat del viatge, el pare mor. Aleshores, Abram, s’ha de fer responsable de la seva família, es converteix en el patriarca. S’ha de casar: tria una dona, Sarai. Però, Sarai no pot tenir fills. Llavors, Abram tindrà fills amb altres dones. El primer fill i futur patriarca, Ismael, el tindrà amb l’esclava Hagar. Els tres forasters (missatgers de Déu) li diuen a Abram que, degut a la seva acollida tant bona, d’aquí un any la seva dona (Sarai) tindrà un fill mascle. Abram i Sarai no s’ho creuen. Abram es passarà a dir Abraham i Sarai es passarà a dir Sara. Quan Isaac té 16 anys, un missatger li demana a Abraham que el sacrifiqui. Llavors, Abraham porta el seu fill a dalt d’una muntanya per matar-lo. Quan està a punt de fer-ho, arriba un missatger que li diu que no el mati, que Déu només volia saber el fidel que era Abraham. 

Taula de la llei ( 10 manaments)


Aquesta taula de la llei són els Déu manaments, normes que necessitaven per poder crear una nova societat i poder viure evitant els conflictes que es podrien crear. Serien els Drets Humans actuals. Aquests Déu manaments els anomenen l’aliança que representa el compromís del poble Israelita amb Déu. Construeixen una capsa de fusta per poder guardar l’aliança i, l’anomenen l’Arca de l’Aliança. Com ells són nòmades viuen en tendes i, decideixen destinar una tenda, que serà diferent, per poder guardar l’Arca de l’Aliança. Aquesta tenda era diferent i estava envoltada per una espècie de muralla i, només, podrien entrar els sacerdots, que van vestits de blau. A mesura que passa el temps van revestint l’Arca amb joies, or, pedres preciosos, etc. A mesura que van passant els segles el poble d’Israel es van enriquint i creixent. Sobre tot al Segle X, on hi ha el rei David, que va conquerint moltes terres i riqueses. El rei David es construeix un palau i, alhora un temple per poder guardar l’Aliança, aquest temps s’anomena “El gran temple de Jerusalem”, ja que està en aquesta ciutat. Però David mor abans que aquest sigui acabat i Salomó, el seu fill, és qui l’acabarà i per això també s’anomenarà “El temple de Salomó”.

Temple de Jerusalem

Situat a sobre una muntanya, estava envoltat per una gran muralla que diferenciava el poble entre la gent protegida pel rei, aquella més rica, i els que no, els més pobres. Per dins, el temple, era de marbre blanc i amb les portes de fusta amb incrustacions daurades. Hi havia molts patis i un recinte tancat dins del qual hi havia l’Aliança. 

Pati dels Gentils

Els Gentils són totes aquelles persones que no són jueves. En aquest pati hi havia una zona oberta i una zona amb porxos. En la zona porxada, els jueus “rics” venien els animals per al sacrifici. Una porta separava el pati dels gentils dels altres. -

Pati de les dones:

es quedaven les dones i els nens petits, fins als 12 anys que és quan realitzaven el ritual de la Bar Mitzvà. L’educació dels nens la feien les mares fins als 12 anys, que ja la portava la sinagoga o el pare.

-Pati dels homes i dels sacerdots

Estava dividit pel pati dels homes on hi havia unes grades i pel pati dels sacerdots on hi havia l’Altar dels holocausts (sacrificis). -Temple tancat: dues sales que estaven separades per una cortina. A la Sala Santa hi havia una Menorà (canelobre de 7 braços cada dia un sacerdot venia a encendre una espelma, la 7 espelma era la del dissabte (dia de descans)) i un altar on hi havia diferents herbes aromàtiques, alzines... Després del bel del centre, hi havia la Sala Santíssima on estava l’Arca de l’Aliança, allà només podia entrar el Gran Sacerdot només un dia a l’any (dia del perdó dels pecats—Iom Kippur) tot fent uns rituals especials. 6 
Al segle VI els babilonis destrueixen tot per part de Nabucodonosor II, rei dels babilonis, i el seu exèrcit. S’emporten molta gent i espolien tot el que tenien els jueus, inclòs el temple de Jerusalem: s’emporten també l’Arca de l’Aliança. 
El Jesús historic que mor a la creu, que es un rabí itinerant, té un missatge, compromís social, per el mes pobres, merginats, dones, malalts, els i dona un missatge esperançador. Quan ell mor, hi ha la reinterpretació dels seus deixebles. La paraula cris (llengua grega) ve de la paraula mesies. Els deixebles diuen el Jesús que va morir a la creu ha mort, però ha resucitat i esteve el nostre mesies, que es una figura simbolica que tenien tots els jueus. Mesies es igual al salvador, dien que vindria un mesies i salvara a tothom i el mon estara en Pau, felíç. La figura simbolica que estan esperant els deixebles la veuen en Jesús. I els jueus el continuen esperant el mesies, es una esperança i els cristians pensen que Jesús que ja era el salvador ve a la terra i el mon perfecte que estem esperant el podem trobar a la terra i crist vol dir el salvador. Ja ha vingut i ens ha salvat. 

Bíblia:


paraula grega que significa els llibres. Té 73 llibres (46+27) Cadascun dels llibres formen part de dos grans blocs: -

Antic testament

Coincidim amb la religió jueva (46 llibres). Testimonis dels profetes... Els  jueus no l’anomenen antic testament, sinó La TNK, ja que és l’únic testament per ells. -

Nou testament

Només religió cristiana (27 llibres). Es parla de la vida de Jesús, el seu missatge i les primeres comunitats cristianes. Aquell en el que queda recollida la vida i la paraula de Jesús, creat pels Cristians. Els 73 llibres que conformen la Bíblia han anat sorgint en el decurs d’uns dotze segles d’història (del Segle X aC al II dC). 

Els cinc pilars de l’Islam o arkan


1. Professió de fe o sahada és el credo de l’Islam. Si és expressada amb intenció sincera davant dos testimonis musulmans és la forma com una persona entra a formar part de la comunitat musulmana. En àrab Al·là significa Déu, no és el nom del déu de l’Islam, el Déu que es va revelar a Muhàmmad és el mateix Déu d’Abraham, dels profetes i de Jesús. Aquest credo expressa que no hi ha res important fora de Déu i l’adhesió a Muhàmmad qui va rebre la revelació. És present al llarg de tota la vida de la persona musulmana, és el primer que escolta un infant musulmà quan neix i és l’últim que diu una persona musulmana abans de morir. 

2. Oració ritual o Assal·la

L’oració ritual es realitza cinc cops al dia: a l’alba, abans de la sortida del sol; al migdia, a la tarda, en pondre’s el sol, i quan ja és negra nit. L’oració és un moment de trobada amb Déu i ha de ser pur. Puresa que afecta tant a la persona que prega com el lloc on es prega. La persona, abans d’iniciar la pregària, realitza un rentat ritual o ablucions. Tot i que és recomanable que l’oració es faci a la mesquita és pot fer a qualsevol lloc net, raó per la qual es fan servir catifes. Un altre element que ajuda a fer especial el moment de l’oració ritual es haver de realitzar-la en direcció a la Meca. L’oració es fa seguint un ritual especial en el que es reciten determinades pregàries, normalment pertanyents a l’Alcorà, i es realitzen uns moviments corporals: estar-se dret, aixecar les mans a nivell  del cap, inclinar-se amb les mans sobre els genolls, agenollar-se, postrar-se fins tocar amb el front a terra... La persona musulmana prega amb l’ànima i el cos. L’oració musulmana és alhora una pregaria d’acció de gràcies i d’adoració a Déu.

3. L’almoina legal o Al-zakat

A l’Alcorà freqüentment es mencionen juntes l’oració i l’almoina, la primera és l’expressió de les obligacions que tenen les persones amb Déu i la segona de les obligacions amb les persones més necessitades. L’Alcorà prescriu una almoina legal, una mena d’impost religiós que havia de pagar tot membre de la comunitat musulmana a les autoritats religioses, les quals destinaven aquests diners a ajudar als pobres, a l’atenció dels pelegrins, al rescat dels captius, a l’atenció del servei a la mesquita... Actualment l’almoina és una exigència religiosa i moral de caràcter voluntari. Sempre és un bon moment per a fer almoina, però, hi ha dues festes a l’any musulmà que esdevenen una ocasió especial: les festes del final de la peregrinació a la Meca i la del final del dejuni del mes de Ramadà. Hi ha una profunda intenció religiosa en l’almoina musulmana, més important que la quantia de la donació, és el sentit de solidaritat i d’ajuda a les persones necessitades que crea en la comunitat musulmana. 5. El pelegrinatge a la Meca o Al Hajj El pelegrinatge a la Meca és obligatori per a tota persona musulmana un cop en la vida, sempre que tingui salut i els recursos necessaris per a realitzar el viatge. Els ritus del pelegrinatge es realitzen en unes dates fixes, els primers dies del mes de Dhu-l-hijja, l’últim mes del calendari musulmà. Els ritus prescrits per aquests dies són diversos, comencen amb l’expressió de la seva intenció de complir-los. Un cop purificats, els pelegrins i les pelegrines es vesteixen de blanc i visiten el Temple de la Ka’ba, centre de l’univers musulmà, allí donen un nombre determinat de voltes, en direcció contrària al sentit de les manetes del rellotge, al voltant de la Ka’ba. Després es traslladen cap a la vall d’Arafat, on comencen els ritus del Hajj pròpiament dits, entre el que es troba el ritu de lapidar el dimoni, llançant pedres contra tres monòlits que representen Satanàs i que simbolitza el rebuig del pelegrins per tot allò que representa el dimoni alhora que es manifesta el desig, el proposit, la voluntat de seguir Déu. La fi del pelegrinatge coincideix amb l’Aïd-al-kabir, festa que es celebra a tot l’Islam i en la que es sacrifica un animal, per recordar el sacrifici que van fer Abraham i el seu fill. El pelegrinatge o Hajj és expressió de la unitat de totes les persones musulmanes independentment del seu origen ètnic, nacional o social. Tots els musulmans i totes les musulmanes estan units en una mateixa fe en Déu. 


Entradas relacionadas: