Alimentació i nutrició: definicions, grups i dietes terapèutiques

Alimentació i nutrició: definicions i factors

L’alimentació és el procés de selecció d’aliments de l’entorn per ingerir-los, conformant la ració alimentària. És un procés voluntari que comença amb la tria dels aliments, la seva preparació i acaba amb la seva ingesta. L’alimentació està influïda per múltiples factors: fisiològics, econòmics, psicològics i socioculturals.

La nutrició és un procés involuntari que fa el nostre cos per extreure els nutrients dels aliments. El nostre aparell digestiu transforma els aliments que ingerim en molècules més petites i senzilles que anomenem nutrients. L’organisme utilitza aquests nutrients per obtenir energia i materials per créixer i renovar-se.

Funcions i grups d'aliments

Proporcionen energia: carbohidrats i greixos.

Grup I: Derivats de cereals, patates, pasta, sucre. Contenen principalment carbohidrats.

Grup II: Mantega, oli i altres greixos. Contenen lípids (greixos).

Aliments plàstics: proporcionen materials per créixer i renovar-se; principalment proteïnes.

Grup III: Carn, peix, llegums, fruita seca, ous.

Grup IV: Làctics i derivats.

Aliments reguladors: aporten nutrients essencials per a les funcions metabòliques, com vitamines i minerals.

Grup V: Verdures i hortalisses. Aporten fibra vegetal.

Grup VI: Fruites.

Els glúcids o carbohidrats

Molècules formades per C, H i O. Presenten abundància a la major part dels aliments; aporten molta energia i són nutrients econòmics i fàcils d’obtenir. Es classifiquen en:

• Monosacàrids: formats per una sola unitat de sucre: glucosa i fructosa.
• Disacàrids: formats per la unió de dos monosacàrids: sacarosa (sucre de taula) i lactosa.
• Polisacàrids: formats per llargues cadenes de monosacàrids.

Greixos

Greixos saturats: són d’origen animal i sòlids a temperatura ambient. Afavoreixen malalties com l’arteriosclerosi. Es troben en la carn, el llard de porc, els ous, les mantegues i els formatges.

Greixos insaturats: són d’origen vegetal i líquids a temperatura ambient; són neutres davant l’arteriosclerosi i fins i tot poden aturar l’empitjorament. Es recomanen com a part d’una dieta equilibrada.

Vitamines i minerals

Funcions de les vitamines:

• Produir els enzims que regulen les reaccions químiques de les cèl·lules.
• Ajudar a convertir els aliments en energia.

Minerals (oligoelements)

Els minerals són compostos inorgànics que formen part de l’organisme. No proporcionen energia, però si falten en la dieta ocasionen carències que poden produir malalties.

Dietes terapèutiques

Les dietes terapèutiques s’adapten a les necessitats del pacient. Exemples:

Dieta basal (DB)

Dieta basal (DB): dieta normal o corrent que proporciona tots els components essencials de la nutrició. S’utilitza en pacients que no tenen necessitats especials. Se suprimeixen els fregits, els picants i els aliments molt condimentats per facilitar la digestió.

Dieta absoluta (NPB)

Dieta absoluta (NPB): supressió total d’aliments i líquids; s’aplica en la preparació preoperatòria del pacient quirúrgic, en el part, en el coma i davant algunes exploracions mèdiques.

Tipus de dieta

• Hipocalòrica: dieta baixa en calories en què es redueix l’aportació energètica total. S’augmenta el nombre d’àpats per dia. Solen restringir-se greixos, dolços, cereals i begudes alcohòliques. Indicada per a pacients amb sobrepès i obesitat.
• Hipercalòrica: augment de l’aportació calòrica; s’incrementen hidrats de carboni i greixos. Indicada per a pacients amb pes insuficient o desnutrició.
• Hipoproteica: disminueix o elimina el percentatge relatiu de proteïnes. És normocalòrica. Es redueixen aliments com la llet, la carn, el peix i els ous. Indicada en afeccions renals.
• Hiperproteica: augmenta el percentatge de proteïnes. S’aconsellen aliments rics en proteïnes d’alt valor biològic (carn, ous, llet, peix i formatge). Indicada en desnutrició i per reparar teixits (cremades, úlceres per pressió, etc.).
• Hipoglucèmica: redueix els hidrats de carboni; s’eliminen sucre, xocolata i dolços, i es disminueixen alguns cereals, llegums i fruites. No se suprimeixen totalment els hidrats de carboni (risc de cetosi). Indicada per disminuir la glucèmia; en pacients amb insulina cal un control més precís.
• Hiposòdica: disminueix parcialment o totalment el contingut en sal. Per reforçar el gust poden utilitzar-se comí, pebre, llimona o herbes aromàtiques. Se suprimeixen aliments rics en sodi (embotits, conserves, precuinats...). S’utilitza en pacients renals, cardíacs i hipertensos.
• Baixa en colesterol: es redueix o s’elimina l’aportació d’aliments amb colesterol (ous, carns, llet sencera) i es recomanen greixos monoinsaturats i poliinsaturats. Indicada per pacients amb hipercolesterolèmia.
• Astringent: s’eliminen o redueixen aliments rics en fibra (verdures, hortalisses, fruites) i també la llet. S’aconsellen postres elaborades (compota de poma, codonyat, crema). Indicada en alteracions gastrointestinals amb diarrea.
• Laxant: s’inclouen aliments rics en fibra, com verdures cuites, amanides, fruites fresques, pa integral, i s’augmenten els líquids. Indicada en restrenyiment.
• Per a intoleràncies: s’usen en intoleràncies alimentàries (al gluten dels cereals, a la lactosa, etc.), suprimint els aliments que contenen aquests nutrients. Indicada per a pacients celíacs i amb altres al·lèrgies o intoleràncies.

Disfàgia i nutrició parenteral

La disfàgia és un trastorn de la deglució; és a dir, del pas de l’aliment des que s’introdueix a la boca fins que arriba a l’estómac.

Nutrició parenteral perifèrica (NPP)

Nutrició parenteral perifèrica (NPP): s’administra a través de les venes perifèriques (vena basílica, femoral, ...) i, com que no passen grans volums sanguinis, no es poden diluir grans quantitats de nutrients. Per això s’utilitzen solucions amb concentracions semblants a les de la sang. Es prescriu quan cal una nutrició complementària a l’administració bucal.

Nutrició parenteral central (NPC)

Nutrició parenteral central (NPC): s’administra a través de venes centrals (vena subclàvia, jugular, ...); permet administrar concentracions més altes de nutrients per satisfer les necessitats de la persona malalta i s’anomena nutrició parenteral total. És necessari comprovar la col·locació del catèter amb una prova radiològica.

Ostomies: ileostomia i colostomia

Ileostomia (intestí prim): la femta serà líquida, molt irritant i la seva sortida serà contínua. Això indica un risc elevat de lesions a la pell i risc de deshidratació degut a la gran pèrdua d’aigua i sals minerals en aquest tipus de pacients.

Colostomia ascendent: per la proximitat amb l’ilièon, les femtes seran pràcticament idèntiques a les d’una ileostomia.

Colostomia transversa: les femtes es tornaran semilíquides, més formades; la sortida ja no serà contínua, sinó freqüent, i es reduirà el risc d’irritació de la pell perquè les femtes són menys irritants.

Colostomia descendent i sigmoide: les femtes ja estan formades i segueixen el patró individual d’eliminació de la persona; ja no seran corrosives.

Bosses i tipus

• Bosses tancades: s’utilitzen en pacients amb colostomies distals (transverses, descendents o sigmoïdees), on la femta ja és pastosa o sòlida.
• Bosses obertes: s’utilitzen en pacients amb ileostomies o colostomies ascendents, on la femta que s’elimina és líquida.
• Bossa d’urostomia: és una bossa oberta amb una vàlvula per evitar el reflux de l’orina.

Col·locació del dispositiu

Passos per col·locar correctament el dispositiu d’ostomia:

1. Mesurar l’estoma.
2. Dibuixar amb la plantilla la línia per on retallar.
3. Retallar el disc segons la plantilla.
4. Retirar el protector transparent.
5. Ajustar l’orifici central de la làmina a la part inferior de l’estoma, adherint-la de baix a dalt, en sentit contrari a la retirada. D’aquesta manera s’aconsegueix una correcta col·locació del disc.

Si el pacient està normalment en decúbit supí, la bossa s’ha de col·locar horitzontalment al cos per facilitar el buidatge. Si és un pacient autònom que deambula sense dificultat, la col·locació de la bossa serà en vertical per facilitar el buidatge de la femta.