L'Alguerès: Característiques Fonètiques, Morfològiques i Lèxiques

L’alguerès és un dialecte del català que es parla a la ciutat de l’Alguer, situada a la costa nord-occidental de l’illa de Sardenya i que pertany políticament a l’Estat italià. Es tracta d’un dialecte consecutiu situat en una àrea lateral aïllada i tardana.

Fonètica de l'Alguerès

Vocalisme Tònic

• 7 fonemes: [i, e, ɛ, a, ɔ, o, u].
• No hi trobem la vocal neutra tònica a causa d’una possible influència sarda i substituïda posteriorment per /e/.
• [e] com a resultat de la E llarga i I breu (llatines).
• Diftong creixent en el contacte entre dues vocals altes: [kwína], [vjúra] (‘viuda’).

Vocalisme Àton

• Neutralització de la /a/ i /e/ àtones en [a], la /o/ en [u] i, a vegades, la /e/ en [i].
• En alguns cultismes, manlleus italians i arcaismes, la /e/ àtona es realitza [e] (exemples: televisió, benefici, iglesieta) i la /o/, [o] (exemples: col·laborar, botànica, nostàlgic).
• Monoftongació àtona: [ej] en [i] i [ew] en [u].
• Pas de la /i/ a [l] en aigua, caic, caiguda, etc.
• Realització en [a] de formes que comencen amb his-, in-, im-.
• Elisió de /a/ àtona a inici de mot i seguida de consonant (ex: bella ‘abella’).
• Epèntesi de [i] per evitar xoc consonantal.
• Manteniment de la neutra pretònica (ex: carabassa, caragol).

Consonantisme

• Distingeix entre /b/ i /v/.
• /v/ s’ensordeix en posició final d’algunes conjugacions verbals.
• /ʎ/ o /ɲ/ es despalatalitzen en [l] o [n] davant de consonant o a final de paraula.
• No hi ha iodització.
• El grup T’L llatí es simplifica en [l] (ex: espala ‘espatlla’).
• El grup N’R llatí es manté sense epèntesi (ex: genra ‘gendre’).
• Els grups N’C/N’G/N’T llatins es mantenen (ex: san[k], ploran[t]).
• La /r/ final:
  • Emmudeix en la major part dels infinitius, els noms i adjectius acabats en -dor i algunes paraules com carrer, color, primer...
  • Es pronuncia en els infinitius acabats en -er àton (ex: conèixer), en la primera persona del present d’infinitius acabats en -rir o -rar (ex: esper, de esperar), en monosíl·labs (excepte per i fer) i algunes paraules com doctor, honor, millor...
• La /l/ i la /d/ esdevenen [ɾ] entre vocals o agrupades amb consonant per influència sarda (ex: plou > p[ɾ]ou).
• La /r/ esdevé [l] davant de consonant.
• La /rn/ esdevé [l] a final de mot (ex: infern > infe[l], ja que el grup consonàntic [ln] resulta ineficaç).
• Metàtesi (exemples: bòria ‘boira’, budiar ‘buidar’, dromir o romir ‘dormir’, freber ‘febrer’).
• Caiguda de la /r/ per dissimilació (ex: a[∅]bre).
• Epèntesi intervocàlica de [r] (ex: remer[r]i).
• Reforçament alveolar (ex: geni[t]).
• Assimilacions en cas de xoc consonantal:
  • Caiguda d’un element (ex: un po[∅] de vi).
  • Epèntesi vocàlica d’[i].
  • Assimilació regressiva (ex: cap de casa → ca[d] de casa).
  • Africació (ex: rics → ri[t]s → ri[ts]).

Morfosintaxi de l'Alguerès

Morfologia Nominal

• El gènere d’alguns substantius no coincideix amb l’estàndard (ex: la gel, la dolor). Altres poden ser de gènere masculí o femení (ex: olor bo, olor mala).
• Antics esdrúixols fan el plural amb -n (ex: hòmens).
• Alguns monosíl·labs segueixen el model de pa/pans per analogia (ex: nu/nuns, cru/cruns).
• El diminutiu es forma amb els sufixos:
  • -et (ex: calçó - calçonet).
  • L’italià -utxo (ex: pa – panutxo).
  • El logudorès -eddu (ex: porc - porqueddu).
• Articles: Forma reforçada lo, los.
• Demostratius: Tres graus de llunyania: aquest, aqueix, aquell. El primer i el segon grau són intercanviables, cosa que ha afavorit la gairebé desaparició de les formes d’aquest.
• Possessius:
  • Formes fortes precedides d’article i posposades al nom (ex: lo cutxo meu ‘el meu gos’, lo llibre sou ‘el seu llibre’).
  • Les formes de 3a persona sou/sua/sous/sues també poden utilitzar-se quan hi ha més d’un posseïdor.
  • Les formes tua/es i sua/es només s’han conservat vives en alguerès (mia/es perviu en la cultura oral tradicional).
  • De la mateixa manera que nòstron/vòstron, per analogia a mon/ton/son, només es conserven en alguerès.
  • Els possessius febles s’usen exclusivament per a parentiu (ex: mos txius ‘els meus oncles’).
• Numerals:
  • Ordinals: a partir de sisè, se serveixen de la construcció perifràstica lo de sis, lo de set, lo de vuit.
  • Cardinals: en destaquem desset i denou, com en balear.
• Indefinits: Formes pròpies i tradicionals com calqui u, arrés, calqui, ningun/a, a bastança, i amb italianismes i sardismes com assai, qualunque/quiunque, paritxos/as.
• Pronoms:
  • Forts: jo, tu/vós, ell/ella/vostè, nosaltros/nosaltres, vosaltres/vosaltres, ellos/elles.
  • Febles: s’usen en forma plena davant del verb.

Morfologia Verbal

• Tres subclasses per a la primera conjugació:
  1. Una sense increment velar (ex: cantar).
  2. Una amb increment velar c/gu (ex: canviar).
  3. Una amb increment palatal eig/etj (ex: odiar).
• El paradigma del present d’indicatiu es caracteritza per:
  • La desinència zero de la persona 1 (ex: cant, perd, mor/muir).
  • La caiguda de la [e] de la tercera persona del plural en els verbs amb radical acabat en [w] (ex: [cakn]).
  • La desinència antiga -au en la 5a persona.
  • La presència d’element velar en la persona 1 dels verbs en -iar en la llengua col·loquial (ex: jo somic ‘jo somio’).
• El paradigma del verb ésser és só, sés, és, sem, seu, són i es fa servir com a auxiliar dels verbs intransitius d’estat i moviment i pronominals (ex: só anat).
• Imperfet d’indicatiu:
  • Els verbs acabats en –er/–re fan la terminació –eva/-eves/-eva/-évem/-éveu/-even.
  • Els verbs acabats en -ir, fan la terminació –iva/-ives/-iva/-ívem/-íveu/-iven.
• L’imperfet de subjuntiu fa canvis analògics en la conjugació I, tot afegint una i a la desinència (ex: miressi, miressis, miressi, miréssim, miréssiu, miressin).
• Els verbs de la classe III+ext presenten la forma purament palatalitzada (ex: jo mereix).

Sintaxi

• Ús del verb ésser com a auxiliar.
• Substitució del passat simple i perifràstic pel perfet.
• Construcció calcada del sard amb el participi i l’auxiliar (ex: fet l’has?).
• Els pronoms febles s’usen en forma plena davant del verb i se sempre ocupa el segon lloc (ex: te se compra).
• Anteposició del clític a l’infinitiu.
• Oracions comparatives amb la preposició de per influència de l'italià/logudorès.
• El superlatiu es forma amb molt, amb l’italianisme assai o bé amb la repetició de l’adjectiu, d’influència sarda.

Lèxic i Influències

El vocabulari alguerès presenta una rica barreja d'arcaismes i manlleus deguts al seu aïllament i contacte amb altres llengües.

Arcaismes

A causa de la situació geogràfica aïllada de la resta de territoris de parla catalana des del segle XVIII:

• mont (‘muntanya’)
• gonella (‘faldilla’)
• ver (‘cert, veritat’)
• emprar (‘usar’)
• llumí, etc.

Sardismes

Per contacte amb el sard:

• anca (‘cama’)
• babo (‘pare’)
• sua (‘truja’)
• abre de poma (‘pomera’)
• caviranni (‘setembre’)
• mestra de nyenya (‘fuster’)

Castellanismes

Pel domini castellà:

• duenyo (‘amo’)
• assustar (‘espantar’)
• feu (‘lleig’)
• pusento (‘cambra’)

Italianismes

Pel domini italià posterior:

• indiriz (‘adreça’)
• autista (‘xofer’)
• assai (‘molt’)
• folsis (‘potser’)
• El sufix –olo (ex: campanyolo ‘pagès’)
• El diminutiu –utxo (ex: llitutxo ‘llitet’)

Modificacions Semàntiques Específiques

• marina (‘mar’)
• mar (‘mar agitat’)
• naral (‘desembre’)
• pardals (‘ocells’)
• llenya (‘fusta’)
• pessic d’estendre (‘agulla d’estendre’)

Influència Catalana en el Sard

Cal destacar que el sard també està ple de catalanismes a causa de l’hegemonia política i cultural exercida a l’illa per Catalunya fins al segle XVII:

• poal (‘galleda’)
• cassola (‘cassola’)
• romaninu (‘romaní’)
• bogada (‘bugada’)
• izmurzare (‘esmorzar’)