Com s'agrupen les llengües

Així, qualsevol constatació feta sobre el llatí vulgar, sense precisió territorial o cronològica, és una abstracció; en general, és més raonable parlar de tendències evolutives pròpies del llatí vulgar i indicar les diferents realitzacions possibles d’aquestes tendències, que parlar de construir una «gramàtica del llatí vulgar».
En qualsevol cas, s’hauria d’entendre el llatí vulgar com a oposat al llatí literari
. Així, ens trobaríem amb un llatí que evoluciona de manera natural, com totes les llengües, des dels seus orígens fins al moment de donar pas a les llengües ROMàniques. I al costat d’aquest llatí hi hauria el vessant literari, rígid i estricte, que s’hauria mantingut amb escasses variacions al llarg de la seva existència. Per tant, si, com hem dit, el llatí vulgar s’ha d’entendre com a oposat al llatí literari, es pot parlar de llatí vulgar des del moment en què existeix una tradició literària: així, per a nosaltres, el llatí vulgar comença quan comença el llatí escrit (segle III aC). Tot i això, hem de precisar que les primeres informacions relativament nombroses i sistemàtiques del llatí vulgar procedeixen del segle I dC (inscripcions de Pompeia, obra de Petroni...) i, per tant, no és habitual endarrerir-lo a períodes més primerencs excepte per cercar, en autors arcaics (Plaute especialment), fenòmens poc freqüents o desconeguts en la llengua dels grans autors clàssics i que tornaran a aparèixer més tard.
Pel que fa al límit cronològic final, aquest ha de coincidir necessàriament amb l’extinció del llatí com a llengua viva. En altres paraules, el llatí vulgar s’acaba quan el llatí ja no s’entén i ha de traduir-se (segles VII-VIII) ‒al 813 al Concili de Tours s’ordena que els bisbes tradueixin les homilies a la rústica Romana lingua. Evidentment, en aquesta vasta extensió cronològica, el llatí vulgar evoluciona i, molt probablement, l’ús vulgar del segle I dC difereix del del segle V.

1.2. Fonts del llatí vulgar

Atès que el llatí vulgar és la llengua no literària, parlada normalment pel poble, no existeix cap text escrit en llatí vulgar sinó que hi ha 'vulgarismes' que es transparenten a través de la llengua literària dels textos escrits. Així, quan una obra té una proporció important d'expressions populars, tendim a considerar-la com a mostra del llatí vulgar i en seria una font directa. En la majoria dels casos, els textos que reflecteixen les particularitats del llatí vulgar són testimonis totalment involuntaris, que es desvien de la norma tradicional com a conseqüència de la incultura i de la falta de cura de les persones que els redactaren o els copiaren. Les faltes que cometen els qui escriuen, d’una banda, i els excessos de correcció o hipercorreccions, d’altra banda, ens informen sobre el llatí vulgar. No s'ha d'oblidar, tanmateix, que fins i tot els escriptors que ens ofereixen girs o expressions del llatí vulgar posseïen una cultura molt superior a la gran massa dels illetrats i analfabets que parlaven també llatí.
Els autors llatins, en aquests casos, ens presenten, d’una manera lleugerament depurada, la llengua familiar de la seva classe, és a dir, dels intel·lectuals romans, més que la llengua vulgar pròpiament dita. A més, el fet d'escriure implica automàticament, fins i tot per part de les persones menys cultivades, l'adopció d'un mínimum de convencions lligades a la tradició literària. Per això, els escrits que podem considerar com a fonts del llatí vulgar, si s'exceptuen, potser, certs graffiti de Pompeia dels quals és difícil discutir l'espontaneïtat, només tenen un valor relatiu i aproximat. També la supervivència d'aquests fenòmens en les llengües ROMàniques i, de vegades, en altres llengües modernes constitueixen la font indirecta del llatí vulgar.