Agricultura desenvolupada
Enviado por Chuletator online y clasificado en Geografía
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 8,36 KB
Paisatge agrari de muntanya:
Se situa en altituds altes i mitjanes. Són zones de relleu costerut on el clima és fred, amb precipitacions en forma de neu. Les activitats agropecuàries i silvícoles es caracteritzen per l’esglaonament dels usos del sòl segons l’altitud i la insolació. A les muntanyes del nord de la península hi ha terres de pastura, hortes i conreus al fons de les valls, boscos als vessants i prats d’altura. L’explotació forestal es basa en l’aprofitament dels faigs i dels castanyers. Són espècies de creixement lent_; per això s’ha estès la repoblació de pins (per a fusta i pasta de paper) i d’eucaliptus. La ramaderia és bovina i ovina, criada de manera extensiva. La ramaderia ovina manté una transhumància local. L’estructura agrària és de petites propietats d’àrees conreades en valls i al peu de les muntanyes. El poblament és escàs i es concentra en petits nuclis de les valls. Actualment els paisatges de muntanya estan canviant sensiblement a causa de l’impacte del turisme i l’abandonament quasi total de les activitats agràries, de les quals es manté únicament l’explotació ramadera. Als ambients de muntanya hi creix un sector terciari dependent dels espais urbans que es concreta en turisme d’hivern i d’estiu i en la urbanització, sovint poc controlada, del territori.
Paisatge agrari de les Canàries
L’arxipèlag, de sòls volcànics, té un relleu costerut; per tant, s’han d’aprofitar per a l’agricultura barrancs, cims i vessants. El clima és càlid subtropical, amb tan poca pluviositat que a vegades els conreus s’han de fer sota arenaments artificials perquè conservin al màxim la humitat. El primer producte agrícola són els plàtans, el segon els tomàquets d’exportació i, el tercer, les patates. Per augmentar el rendiment s’han instal·lat superfícies importants de conreus protegits sota plàstic. La ramaderia més nombrosa és la de bestiar cabrú, seguida del bestiar oví. El tipus de propietat és variat. En zones de llarga tradició d’economia de subsistència la propietat és petita; en canvi, a la costa hi ha propietats extenses destinades a la comercialització de la producció. La població agrària està en clar retrocés, és envellida. L’habitat rural és concentrat. Els boscos canaris van patir en el passat una gran explotació forestal, per poder explotar-los o per aconseguir més espai agrícola. Actualment una bona part de la superfície forestal està protegida.
La política agrària comunitària:
Al començament, va potenciar l’agricultura amb la finalitat d’aconseguir abastar els països comunitaris i fer pujar les rendes agràries. Per aconseguir-ho, subvencionaven els productes i se’n compraven els excedents. Malgrat tot, aquestes ajudes econòmiques provocaven la sobreproducció i, la compra d’excedents, mantenia els preus agraris comunitaris per damunt dels preus del mercat internacional. D’altra banda, l’entrada a la Uníó Europea de països amb rendes agràries més baixes, exigia disminuir l’ajuda a països desenvolupats, com Espanya L’any 2003, la Política Agrícola Comú (PAC), va modificar l’orientació en favor d’una competitivitat més gran i una adaptació a la demanda i va restringir les ajudes econòmiques. Això va provocar que Espanya limités moltes inversions previstes i desaparegueren conreus subvencionats, com el tabac i el cotó. Per al període 2014-2020 la UE va assignar a Espanya una ajuda de més de set mil milions d’euros amb tres objectius: augmentar la productivitat de l’agricultura i de la silvicultura, desenvolupar la indústria agroalimentària i millorar el medi ambient i l’entorn rural.
Els desafiaments de la indústria espanyola:
La indústria espanyola presenta diversos problemes estructurals que afecten negativament la seva competitivitat davant l’economia europea i la global. - Dominen les petites i mitjanes empreses, que s’adapten millor a les demandes del mercat i presenten menys conflictes laborals, tot i que no permeten fer economies d’escala, ni grans despeses en noves tecnologies.
- La productivitat industrial és inferior a la de la UE, fet que incrementa el cost laboral. Per millorar la productivitat és necessari invertir en les TIC, però la despesa espanyola en aquest sentit és molt inferior a la de la UE. - El nivell d’intensitat tecnològica és baix i el percentatge d’inversió en R+D és insuficient. Això provoca una balança tecnològica deficitària: les principals empreses d’automòbils, maquinària elèctrica, aparells electrodomèstics i productes farmacèutics fabriquen. Majoritàriament amb patents estrangeres, que són una bona font d’ingressos per als països que les creen, però comporten una despesa enorme per a països com Espanya que han de pagar per la seva aplicació. És fonamental, per tant, dedicar un percentatge més elevat del PIB a R+D i fomentar la millora del sistema educatiu i la formació tècnica laboral.
El canvi de la política industrial :
A partir d’aquell moment, Espanya va viure un gran creixement econòmic i industrial gràcies a l’eliminació de bona part de les barreres aranzelàries al comerç exterior. La liberalització va permetre comprar béns d’equip amb els quals van augmentar la productivitat industrial i l’exportació. En el grup de sectors exportadors figuraven:
- Les indústries dedicades a la fabricació de béns de consum: calçat, cuir, suro, mobiliari, paperera i editorial
- Entre les indústries bàsiques destacaven la del cautxú (pneumàtics), la maquinària, la mineria i la indústria naval
La liberalització va coincidir amb un període de gran expansió econòmica mundial que va afavorir que un bon nombre de companyies multinacionals s0instal·lesssin en territori espanyol per causes diverses: la mà d’obra que emigrava del camp a la ciutat era abundant i barata, la conflictivitat laboral era inexistent donat el control que exercia la dictadura franquista, la permissivitat era elevada i el mercat interior es desenvolupava ràpidament amb una demanda creixent de productes industrials. Es van realitzar inversions industrials amb capital exterior, de les quals poc més del 40% corresponien a empreses nord-americanes, un 30% a empreses de la Comunitat Econòmica Europea i un 20% a capital suís. En aquest període, les principals indústries van ser les electromagnètiques i la química juntament amb la fabricació de cotxes, la instal·lació de refineries de petroli i la diversificació de productes químics i farmacèutics.
Catalunya:
la classe burgesa empresarial havia acumulat capital gràcies al comerç, a l’agricultura i a les manufactures. Aquesta burgesia va invertir el seu capital en la producció de filats i teixits de llana i cotó per abastir el mercat espanyol. Aquella indústria no comptava ni amb matèries primeres ni amb carbó, que calia importar d’altres països, fet que explicaria la seva concentració prop de ports. Posteriorment es va sumar a la tèxtil la fabricació de maquinària, productes químics, material ferroviari i automòbils.