Agents infecciosos, inflamació i tractaments

Agents infecciosos i les seves característiques

RA4: Agents infecciosos: Organismes o partícules biològiques capaces d'envair un hoste, multiplicar-se i alterar el seu estat de salut.

Tipus d'agents infecciosos

• Bacteris: Microorganismes unicel·lulars procariotes. Alguns poden causar infeccions locals o disseminades i actuar mitjançant invasió directa dels teixits o per producció de toxines. Altres són part de la microbiota normal del cos i no són patògens.
• Virus: Agents acel·lulars que necessiten una cèl·lula hoste per reproduir-se. Estan formats per material genètic i una coberta proteica. Lesionen directament les cèl·lules infectades o desencadenen una resposta immunitària que també produeix dany.
• Fongs: Organismes eucariotes que poden ser unicel·lulars, com els llevats, o pluricel·lulars, com les floridures. Solen produir infeccions oportunistes, especialment quan hi ha alteracions de la immunitat o desequilibris de la microbiota.
• Paràsits: Inclouen protozous i helmints. Viuen a expenses de l’hoste i poden provocar dany per destrucció tissular, consum de nutrients o activació persistent de la resposta immune.
• Prions: Són proteïnes alterades capaces d’induir canvis patològics en altres proteïnes normals. Produeixen malalties neurodegeneratives greus, tot i que no són un agent infecciós convencional.

Característiques dels microorganismes

• Infectivitat: Capacitat d’entrar en l’organisme i multiplicar-s’hi.
• Patogenicitat: Capacitat de provocar malaltia.
• Virulència: Grau de patogenicitat. Un microorganisme molt virulent produeix formes més greus de malaltia.
• Toxigenicitat: Capacitat de produir toxines que lesionen teixits o alteren funcions fisiològiques.
• Antigenicitat: Capacitat de ser reconegut pel sistema immunitari i desencadenar una resposta immune.

Vies d'entrada i factors de risc

Vies d'entrada: Via respiratòria, via digestiva, via cutània o mucosa, via genitourinària, via sanguínia o parenteral, i transmissió vertical de mare a fill.

Factors que afavoreixen la infecció: Estat immunitari de l’hoste, edat, estat nutricional, presència de malalties prèvies, alteració de barreres físiques com pell i mucoses, dosi infectiva i temps d’exposició.

La resposta inflamatòria i la cadena epidemiològica

Concepte de cadena epidemiològica: Agent causal → reservori → porta de sortida → mecanisme de transmissió → porta d’entrada → hoste susceptible.

La resposta inflamatòria

És una resposta defensiva del cos davant una agressió (infeccions, traumatismes, substàncies tòxiques, etc.). Serveix per eliminar la causa del dany, limitar la lesió, retirar el teixit afectat i iniciar la reparació.

Signes clàssics d'inflamació

• Rubor: Enrogiment per vasodilatació.
• Calor: Augment de temperatura local per major flux sanguini.
• Tumor: Inflor per sortida de líquid al teixit.
• Dolor: Activació de terminacions nervioses per mediadors químics.
• Pèrdua de funció: Alteració funcional del teixit afectat.

Finalitat biològica de la inflamació

La inflamació no és una malaltia en si mateixa, sinó un mecanisme de defensa. Té una funció protectora, però si és excessiva, prolongada o mal regulada, pot causar lesions importants.

Elements i mediadors de la inflamació

• Vasos sanguinis: Presenten canvis de calibre i permeabilitat.
• Leucòcits: Sobretot neutròfils en la fase aguda i macròfags en la fase crònica.
• Mediadors químics: Substàncies que coordinen la resposta. Exemples: histamina (vasodilatació), prostaglandines (dolor i febre), leucotriens (quimiotaxi), citocines (IL-1, TNF), quimiocines, sistema del complement i bradicinina.

Fases de la resposta immune

1. Reconeixement de l’agent lesiu.
2. Canvis vasculars.
3. Reclutament de leucòcits.
4. Eliminació de l’agent causal.
5. Control de la resposta.
6. Resolució o reparació.

Inflamació aguda i patrons morfològics

La inflamació aguda és una resposta ràpida i de curta durada que apareix minuts o hores després de l’agressió. Es caracteritza per l'exsudació de líquids i proteïnes plasmàtiques i per l’arribada de leucòcits, especialment neutròfils.

1. Canvis hemodinàmics i permeabilitat vascular

La primera resposta és una vasodilatació arteriolar (rubor i calor). Després es produeix un augment de la permeabilitat vascular, permetent la sortida de líquid i proteïnes cap al teixit intersticial, originant l’exsudat inflamatori i l’edema.

2. Participació cel·lular: emigració leucocitària

Els leucòcits abandonen el torrent sanguini mitjançant: marginació, rodament, adhesió, diapedesi i quimiotaxi. Un cop al focus, realitzen la fagocitosi (reconeixement, ingestió i destrucció), afavorida per l'opsonització.

Patrons morfològics de la inflamació

• Inflamació serosa: Exsudat líquid, clar i pobre en cèl·lules (ex.: butllofes).
• Inflamació fibrinosa: Sortida de fibrinogen que forma fibrina; pot causar adherències.
• Inflamació supurativa o purulenta: Producció de pus (neutròfils i restes). Formes: abscés, flegmó, empiema.
• Inflamació hemorràgica: Sortida d’eritròcits per dany vascular intens.

Inflamació crònica i reparació de teixits

L'evolució de la inflamació aguda pot portar a la resolució, a un abscés, a la cicatrització o a la inflamació crònica si l'agent persisteix.

Característiques de la inflamació crònica

• Infiltrat de cèl·lules mononuclears (macròfags, limfòcits).
• Destrucció tissular persistent.
• Intent de reparació (angiogènesi i fibrosi).

Inflamació granulomatosa: Tipus especial on el sistema immunitari aïlla agents difícils d'eliminar formant granulomes (cèl·lules epitelioides i gegants).

Reparació del dany tissular

• Regeneració: Substitució per cèl·lules del mateix tipus (recupera la funció).
• Cicatrització o fibrosi: Substitució per teixit connectiu fibrós (funció limitada).

Capacitat proliferativa dels teixits

• Teixits làbils: Divisió contínua (pell, mucoses).
• Teixits quiescents: Proliferen sota estímul (fetge, endoteli).
• Teixits permanents: No es divideixen (neurones, múscul cardíac).

Fases de la cicatrització

1. Formació de teixit de granulació.
2. Proliferació fibroblàstica (col·lagen).
3. Remodelació i contracció de la ferida.

Terapèutica infecciosa i ús d'antimicrobians

La terapèutica infecciosa busca eliminar l'agent causal, limitar la progressió de la malaltia i evitar complicacions.

Tipus principals de fàrmacs

• Antibacterians (Antibiòtics): Poden ser bactericides (maten) o bacteriostàtics (aturen la multiplicació). Actuen inhibint la síntesi de la paret, alterant la membrana o interferint en la síntesi de proteïnes i àcids nucleics.
• Antivirals: Dificulten la replicació dels virus.
• Antifúngics: Actuen contra els fongs alterant la seva membrana o metabolisme.
• Antiparasitaris: Utilitzats contra protozous o helmints.

Resistències i prevenció d'infeccions

Ús racional dels antiinfecciosos

Cal un diagnòstic correcte, l'elecció adequada del fàrmac, la dosi i durada correctes, i una bona adherència terapèutica per part del pacient.

Resistència als antimicrobians

És la capacitat dels microorganismes per sobreviure a fàrmacs abans eficaços. Causes: Ús inadequat, interrupció precoç del tractament i automedicació. És un greu problema de salut pública.

Efectes adversos i mesures complementàries

Els tractaments poden causar al·lèrgies, toxicitat o alteració de la microbiota. Com a complement, cal higiene, drenatge d'abscessos, hidratació, aïllament i vacunació.

Prevenció de les infeccions

• Rentat de mans.
• Esterilització i desinfecció.
• Ús de barreres de protecció.
• Vacunació i control epidemiològic.
• Ús prudent d’antimicrobians.