Agents geologics interns

Els mètodes d'estudi de la geofera:

Mètodes directes:es basen en les mostres de materi obtinguts per perforacions. Mètodes indirectes: se sustenten

en l'anàlisi i la interpretració de carecte físiques(el comportament de les ones sísmiques, la gravetat terrestre, la densitat del planeta, el

magnetisme terres, l'emissió de calor interna i els meteorits.

Discuntinuïtat:

és una zona de contacte entre dues capes de la geofera.

Les ones sísmiques quan atravesen una discontinuïtat, canvien la velocitat i la trajectòria:

Discon 1er Grau:

mohorovicic: entre l'escorça

i el mantell.
Gutenberg: entre el mantell i el nucli.

Discon 2on grau:

Repetti: entre el mantell infe i super. Lehman: entre el nucli inter i extern.

Les ones sísmiques

S'originen a l'hipocentre:

Ones primàries

Provoquen que les partícules es moguin primer cap andavant i després enrere.

Són les més ràpides i poden travessar sòlids i líquids. 

Ones secundàries:

provoquen que les partícules oscil·lin perpendicularment en la direcció

de propagació o avanç. Són més lentes que les P i no poden travessar líquids.

Mòdel químic:

basat en la composició química de les capes.

(escorça, mantell, nucli).

Model físic o mecànic:

basat en el comportament sólid o líquid de les capes. (litos,astenos,mesos,endos)

Escorça:

és la capa més superficial, i més prima. El seu gruix oscil·la entre els 7km-70km. Està composta per silicats d'Al, Na, K, Ca..

Mantell:

  capa intermèdia que hi ha entre l'escorça i el nucli. Té un guix de 2900km. Format per silicats de Fe i Mg. Es divideix en:

mantell superior, entre l'escorça i els 660 km.
Mantell superior, entre els 660 km i els 2900 km.

Nucli:

és la capa interna. Composta per Fe i Niquel.

És divideix en: nucli extern i nucli intern. El centre de la Terra està situat a 6371 km. 

Litosfera:

capa superficial fina. Sòlida, molt rígida i fracturada

en diverses plaques.

Astenosfera:

capa parcialment fosa que es comporta de forma plàstica. Va des dels 100 a 250 km de profunditat.

Mesosfera:

és una àmplia capa que es comporta amb més rigidesa que l'astenosfera.

Endosfera:

  se situa entre la mesosfera i el centre de la

Terra, està dividida en: Nucli exterm i nucli intern.

El Relleu:

són les elevacions i depressions que presenta la superfície terrestre d'una zona.

Els processos geològics que generen són l'orogènesi i la gliptogènesi. Orogènesi:
és el procés constructiu del relleu que provoca l'elevació de

sectors de la superfícies terrestre. El porten a terme els agents geològics interns, fonamentalment la calor, que origina els corrents de magma que

mouen les plaques tectòniques i les pressions laterals que es produeixen quan les plaques xoquen entre si. Les plaques tectòniques estan

sotmeses a :

Moviments verticals

Les plaques tecto suren sobre l'astenos mantenint-se en equilibri. Quan augmenta el pes d'una placa per

acumulació de gel o sedime, aquesta senfonsa.

Moviements horitz:

quan dues plaques tectò xoquen entre si en ser empeses pels corrents de

magma, els materials dipositats entre si s'aixafen i es pleguen i originen cadenes muntanyoses i vulcanisme.

Gliptogènesi:

procés destructiu

de desgast del relleu de la superfície terrestre. El realitzen els agents atmosfèrics i els agents geo externs.(atmosfera, éssers vius, vent, els rius,

el mar, el gel i els torrents

Aquests agents porten a terme un modelat de relleu mitjançant els processos de meteorització, erosió, transport i

sedimentació.

Meteorització:

acció dels agents atmosfèrics, que afableixen i trenquen les roques.

Transport:

acció dels agents geolo exter de

transportar els materials despresos cap a les conques de sedimentació.

Erosió:

activitat dels agents geo exter que traslladen i desgasten els

materials.

Sedimentació:

acumulació de partícules transportades en les conques de sedimentació.

Esforç geològic:

és la força que suporta una roca per unitat de superfície. Esforç=F/S. Dos tipus d'esforços:

Esforços litostàtics:

són els causats pel

pes dels materials que estan damunt de la roca.

Esforços litostàtics:

ocasionats pel moviment de les plaques tectòniques. 3 tipus:

De compressió

esforços d'aproximació, de Tensió;
Esforços de separació, de cisalla;
esforços de deformació i ruptura.

TIPUS DE DEFORMACIÓ

Defor Elàstica

És aquella que en cessar l'esforç, la roca recupera la forma i la gràndaria inicial. és una defor reversible.

Defor plàstica:

en cessar

l'esforç, la roca no es recupera i queda deformada, cosa que dona lloc a curvatures que són plecs. És una defor permanent.

Defor fràgil:

en actuar

l'esforç, la roca es trenca. Si les fractures van acompanyades del desplçament d'un bloc respecte l'altre, s'anomenen falles i si no hi ha

desplaçament es diuen diàclasis.

Diaclasis:

fractures en les quals no s'ha produït un desplçament d'un bloc respecte a l'altre. Aquestes esquerdes

poden originar-se a causa d'esforços tectònics, de processos d'expansió en disminuir la pressió que suporta la roca o de processos de contracció.

Falles:

fractures en les quals hi ha un desplaçament relatiu entre els dos blocs formats.

Tipus de falles

Falla normal o directe: és la causada per forces de tensió que provoquen que el bloc situat sobre el pla de falla s'enfonsi.

Falla inversa: és la produïda per forces de compressió, que fan que el bloc situat sobre el pla de falla s'elevi.

Falla rotacional: és la que s'origina per un moviemnt bascular dels blocs que giren al voltant d'un punt fix.

Falla de direcció o horitzontal: és aquella en la qual el desplaçament dels blocs és horitzontal.

Massís tectònic:

associació de falles directes que

es disposen de forma esglaonada, en la qual els blocs més elevats es queden al centre.

Els Plecs

Són curvatures o ondulacions que es formen en alguns estrats rocosos quan són sotmesos a esforços tectònics de tipus compressiu. S'originen quan

les roques tenen un comportament de tipus plàstic, per la qual cosa poden deformar-se sense trencar-se.

Tipus de plecs:

plecs anticlinals: són els

plecs en què els estrats més antics es troben en el nucli o part central. Solen presentar la cara convexa cap amunt. Plecs sinclinals: són plecs en

què els estrats més moderns se situen en el nucli o part central. Solen presentar la cara convexa cap avall.

TIPUS DE PLECS

Plec recte

Aquell en què el plà axial és perpendicular al sòl.

Plec tombat

És aquell en què el plà axial forma un angle d'entre 0 i 45º.

Plec inclinat:

és aquell en què el plà axial forma un angle de 90º a 45 º amb el sòl.

Plec ajagut

És aquell en què el plà axial és paral·lel al sòl.

Com es forma un encavalcament:

quan el llavi aixecat empès per les forces tectòniques es desplaça sobre l'enfonsat i així és com es forma un

encavalcament.

Els VolcANS:

Són les estructures que es formen al voltant de les obertures per on surt el magma gràcies a l'existència d'esquerdes en l'escorça.

El magma és un fluid format per roques foses, d'uns 1000 a 1200 ºC, i que conté abundants gasos. En sortir a l'exterior, el magma perd els seus

gasos i s'anomena lava.

Les erupcions poden ser

Erupcions puntuals

Són les què es produeixen quan el magma surt per l'orifici de l'escorça.

Erupcions fisurals:

són les què tenen lloc quan l'emissió de magma es produeix a través d'una llarga fissura en el terreny.

Piroclasts:

són els sòlids originats pel refredament i la consolidació.

Lava:

és un líquid pastós que s'origina quan el magma perd els seus

components gasosos.

Gasos:

Són els què allibera el magma durant l'erupció. Els més abundants són: el vapor d'aigua, dioxid de carboni, òxids

de sofre i àcid sulfhídric.

Tipus de volcans

Hawaià:

magma bàsic (menys d'un 50 % en sílice). Presenta erupcions tranquil·les, ja que el magma és fluid i surt amb facilitat. No produeix

explosions ni llançaments de piroclasts. Emeten colades de lava.

Estrombolià:

magma intermedi (50 i 65% en sílice). Emet laves bastant fluídes

però amb un alt contingut en gasos, per la qual cosa projecte molts piroclasts. La seva erupció és explosiva però de poca violència. Emeten

colades de lava i piroclasts.

Vulcanià:

magma intermedi (50 i 65 % en sílice). La seva erupció és de tipus explosiu a causa d'un magma molt espès

i ric en gasos. La lava se solidifica en el cràter i l'obtura fins que la pressió dels gasos la trenca i en projecta els fragments. Emeten lava i

piroclasts. 

Peleà:

magma àcid 8més d'un 65 % en sílice). La seva lava és tan viscosa que se solidifica en el cràter i creix formant una alta agulla

de roca. La creixent pressió interna dels gasos pot fer explotar el volcà. Emeten grans núvols ardents formats per gasos i cendres.

ELS SISMES

Són sacsejades brusques de l'escorça terrestre. Quan l'avanç d'una placa tectònica es frena pel fregament amb una altre placa, es produeix una

gran acumulació d'energia. La zona profunda on s'origina un sisme s'anomena hipocentre i el punt de la superfície on arriben primer les ones

sísmiques es diu epicentre.

El sismògrafs són els aparells encarregats d'enregistrar les ones sísmiques. Estan formats per una massa suspesa per un fil, que queda immòbil

en l'aire encara que es produeixi un sisme.