Afirma també que hi ha idees innates en l'enteniment, que no tenen el seu origen en l'experiència sensible, i que el nostre coneixement es construeix deductivament a partir de certes idees i principis evidents

AGUSTÍ D’HIPONA: la síntesi augustiniana. 1.Un platonisme cristíà. Per a ell, Déu és la realitat suprema i la primera veritat, el punt de partida de totes les seves inquietuds i de tot el seu pensament. Però Agustí també és platònic, raó per la qual creu en l’existència d’essències transcendents, eternes i immutables. Segons ell, el món material que trobem al nostre voltant no pot ser la realitat última i veritable, sinó una còpia imperfecta d’essències que actuen com a models de tot allò que veiem. Agustí aplega en el seu pensament la filosofia neoplatònica i la fe cristiana, gran importància en la història del pensament. 2.L’exemplarisme. Va elaborar una teoria metafísica “exemplarisme”. La interpretació augustiniana considera que les essències eternes i immutables tenen existència real, però aquestes no ocupen cap món de les Idees, sinó que es troben en el pensament de Déu. Aquestes essències són models exemplars de tot allò que existeix, atès que la realitat sensible no és més que la materialització d'aquests arquetips realitzada per Déu en la creació de l'univers. Amb l'acte de la creació, Déu disposa tot allò que existeix al món, així com tot el que ha d'existir en el futur. Segons afirma Agustí, en la creació Déu va produir les raons seminals de tot el cosmos, que són com les llavors de les quals, arribat el moment, sorgeix tota la realitat. En el moment oportú, cadascuna d'aquestes raons seminals es desenvoluparà per donar lloc a la realitat que li correspongui de produir. Déu va crear tot allò que existeix prenent com a model les essències perfectes i eternes que resideixen al seu pensament. 3. En cerca de la veritat. La posició escèptica, segons Agustí, és insostenible, perquè aquells que afirmen que la veritat no es pot conèixer consideren almenys que aquest enunciat és veritable, de manera que es contradiuen. A més, Agustí assenyala que fins i tot la persona més dubitativa i equivocada té com a mínim una certesa prou ferma. Si jo dubto i m'equivoco en el meu judici, és perquè existeixo. Així que, almenys, estic fermament convençut de la meva existència, de la qual no puc dubtar. A més, no solament existeixo, sinó que visc i sóc capaç de comprendre. Aquestes certeses poden proporcionar-me una base sòlida a partir de la qual trobar la veritat, que pot trobar-se quan la persona s'esforça a cercar-la. En el seu esforç per trobar la veritat, Agustí va rebutjar l'escepticisme amb l'argument que fins i tot els escèptics han d'acceptar la validesa de les seves afirmacions i la seva pròpia existència. 4. Coneixement sensible i coneixement racional. Per a Agustí, la realitat autèntica no consisteix en el món material que podem copsar amb els sentits. Per damunt del món sensible hi ha una realitat superior, intangible, però més autèntica i important, que està formada per les essències que són models exemplars de les coses. A més, per a un filòsof cristíà, com Agustí, existeix una realitat encara més important i més veritable que aquestes essències, que és Déu. Agustí distingeix també diferents formes de coneixement. El grau més baix correspon al coneixement sensible, que ens aporta informació sobre el món material que ens envolta i pot tenir per a nosaltres una utilitat pràctica, tot i que estigui encara molt lluny del saber veritable. I l’altre és el coneixement racional, el qual Agustí distingeix en dos nivells. El coneixement racional inferior és el relacionat amb la ciència, que, a partir de la realitat que percebem, ens permet accedir a veritats universals i necessàries com ara les de les matemàtiques. Però, el saber més important i veritable és el de les essències incorpòries i eternes, que correspon al coneixement racional superior, que Agustí considera la saviesa veritable. Però, com pot ser que arribem a conèixer aquestes veritats transcendents? Plató pensava que això era possible per mitjà de la reminiscència, que ens permetia recordar les Idees del món intel·ligible amb les quals la nostra ànima havia estat prèviament en contacte. Però, Agustí, que és cristíà, no pot acceptar la reencarnació ni la teoria de la reminiscència. Les essències, segons Agustí, es troben en el pensament de Déu. Creu que els éssers humans som capaços d'aprendre veritats immutables i eternes perquè Déu n'ha posat les essències al nostre interior. En lloc de fer atenció al món material que ens envolta, hem de fer un esforç d'introspecció(mirar endins) per cercar la veritat dins de nosaltres mateixos. Per tant, Agustí creu que el coneixement veritable es produeix quan Déu il·lumina l'interior de l'home i permet així que assoleixi la saviesa. 5. El coneixement de Déu. Considera que la raó i la fe estan unides de manera indestriable. La fe és la guia que indica les veritats que cal acceptar, mentre que la raó ens pot ajudar a comprendre més bé el sentit d'aquestes creences. Per això afirma Agustí que cal creure per entendre, perquè la fe té prioritat davant la raó, la qual ha d'orientar i conduir. Segons aquest plantejament, l'existència de Déu és una veritat suprema de la qual no es pot dubtar. Per això en la seva obra no hi trobem proves per demostrar que Déu existeix. En canvi, sí que és possible de trobar-hi diferents arguments que puguin sostenir aquesta creença. L'existència d'essències que són veritats universals, immaterials i eternes, i que l'ésser humà pot conèixer, és un d'aquests arguments. Aquestes realitats transcendents només poden existir perquè Déu les ha creades. Igualment, la bellesa i l'ordre del cosmos remeten a un creador que ha produït tot el que existeix. Agustí també creu que el consens és una prova sòlida de l'existència de Déu, perquè arreu els éssers humans creuen en alguna mena de divinitat. 6. La Trinitat. Les reflexions sobre la Trinitat ocupen un lloc important en la filosofia augustiniana, molt vinculat a les relacions entre raó i fe. En les Escriptures, font fonamental de les creences cristianes, Déu hi apareix com a pare creador de l'univers, però també com a home encarnat en la figura de Jesucrist. A més, en la Bíblia hi trobem una tercera manifestació de Déu, anomenada Esperit Sant. La doctrina de la Trinitat intenta establir clarament quines són exactament les relacions entre aquestes tres manifestacions de la divinitat. La doctrina defensada per Agustí i finalment adoptada per l'Església va establir que en Déu hi ha una sola naturalesa però tres persones diferents. El pecat i la llibertat humana. 1. Cos i ànima. El dualisme antropològic augustinià distingeix clarament dos elements diferents en l'ésser humà. El cos, que és material i imperfecte, no és més que un instrument de què es serveix l'ànima, la nostra part espiritual que aspira a la salvació eterna. Agustí, però, refusa la teoria de la reencarnació platònica. Segons les seves creences cristianes, Agustí considera que l'ànima ha estat creada per Déu de manera individual. La concepció que Agustí té sobre l'ànima segons la qual l'ésser humà ha estat creat és "a imatge i semblança de Déu". Això suposa que ha d'existir una correspondència entre les tres persones de la Trinitat i les tres facultats que distingeix Agustí en l'ànima humana: la memòria, l'enteniment i la voluntat. Segons Agustí, en Déu Pare s'hi manifesta l'Ésser en tota la seva plenitud, i això té el seu reflex en la memòria humana. En el Fill hi apareix la màxima saviesa, que es vincula amb l'enteniment humà. Finalment, I'Esperit Sant és la culminació de l'amor, que es correspon amb la voluntat. Segons Agustí, l'amor és una força que ens pot apropar a Déu si posem en aquest anhel tota la nostra voluntat, encara que cal comptar amb l'ajut diví. Això és degut al fet que l'ànima humana està tacada pel pecat original, i per això ha calgut la vinguda de Crist al món per redimir-nos. L'ésser humà ha de seguir els preceptes ordenats per Déu, però amb això no n'hi ha prou per assegurar la salvació. La imperfecció i la limitació humana fan indispensable l'ajuda de la gràcia(do o regal) de Déu perquè la nostra ànima aconsegueixi salvar-se. 2. El pecat original. Les diferents interpretacions que existien sobre el pecat original van derivar sovint en posicions que van ser condemnades com a heretgies. Una d'aquestes heretgies, particularment influent en temps d'Agustí, va ser el pelagianisme. Els pelagians consideraven que el pecat original només havia afectat Adam i Eva, que van ser els únics responsables de desobeir Déu al jardí de l'Edèn. Segons la doctrina pelagiana, això vol dir que el pecat original no es transmet a la resta dels éssers humans, de manera que no hi ha a l’ànima humana cap taca procedent d'aquesta culpa. Si en l'ànima humana no hi ha cap pecat original, aleshores no queda clar quin és el motiu pel qual Déu ha d'enviar el seu fill al món a patir en la creu per redimir-nos. Agustí també es va oposar, amb el traducianisme: defensa la idea que en l'ànima humana individual hi ha alguna cosa que prové dels nostres pares. D'aquesta manera seria possible explicar com el pecat original pot passar de generació en generació, i es justificaria així la necessitat de la redempció per poder quedar Iliures d'aquesta taca. 3.El Iliure albir. Segons Agustí, l'ésser humà disposa de lliure albir, perquè és capaç d'elegir entre el bé i el mal. Aquesta capacitat és un do que Déu ens ha atorgat, i del qual no disposa cap altra criatura. Es pot fer servir per aconseguir la nostra salvació o bé, si som egoistes i materials, fa possible el pecat, per això Agustí distingeix entre lliure albir i llibertat: el lliure albir és la possibilitat d'elegir, mentre que la llibertat és el resultat d'haver fet un bon ús d'aquest Illiure albir. Efectivament, es pot dubtar, si és Déu qui ens ha donat el lliure albir, i a més és omniscient, aleshores Déu sap quan l'ésser humà utilitzarà el lliure albir per pecar i condemnar-se. D'aquesta manera, es podria pensar que Déu, en donar-nos la llibertat d'elegir, també ens està condemnant.

ANSELM CANTERBURY: 1.2 L’argument ontològic. L'argument ontològic elaborat per Anselm parteix únicament del concepte que tenim sobre la divinitat. Per això es considera que és un argument a priori, perquè és independent d'allò que veiem i, per tant, és anterior a l'experiència. L'argument ontològic comença a partir de la definició mateixa de Déu. Quan pensem en Déu, ens imaginem un ésser dotat de totes les perfeccions possibles. Per tant, la idea de Déu és la idea de l'ésser més perfecte que es pot pensar. Però, si és així, Déu ha d'existir en la realitat obligatòriament, perquè si no existís li faltaria una perfecció, atès que es suposa que l'existència és una de les perfeccions. D'aquesta manera, perquè la definició de la divinitat no esdevingui contradictòria, cal que aquest ésser perfecte de manera infinita existeixi en realitat. 1.3. La transmissió de la filosofia aristotèlica. Durant un llarg període de l'Edat Mitjana, les obres d'Aristòtil van ser desconegudes a Europa. El pensament aristotèlic, però, va ser recollit pels filòsofs musulmans i jueus, que el van transmetre posteriorment a Occident. 1.4. Les aportacions dels filòsofs islàmics i jueus. L’introductor del pensament aristotèlic al món islàmic va ser Al Kindī, va impulsar el procés de traducció de les obres d'Aristòtil a l'àrab. Posteriorment, la figura més rellevant va ser Al Fārābī, que va intentar harmonitzar les idees aristotèliqües amb les veritats de la fe islàmica. Ibn Sina, que els cristians van anomenar en llatí Avicenna, deia que calia distingir l'essència de l'existència. L'essència d'una cosa consisteix en allò que fa que aquesta cosa sigui el que és. En canvi, l'existència fa referència al fet que aquesta cosa estigui veritablement present en la realitat. Tots els éssers que estiguin al nostre voltant tenen alhora aquestes dues propietats, perquè són un compost d'essència i existència. Però, tot compost requereix que algú hagi fet aquesta composició. Avicenna pensava que Déu havia estat el responsable d'aquest acte de composició d'essència i existència, cosa que li permetia explicar la creació a partir del no-res tal com ho recull la fe islàmica. Avicenna explicava aquesta diferència profunda entre Déu i la resta de les criatures tot dient que Déu és un ésser necessari, que no pot existir, mentre que les criatures són contingents, atès que podrien no ser, i, si realment existeixen, és gràcies a l'acte de creació realitzat per Déu. Ibn Rušd, conegut amb el nom d'Averrois (1126-1198) va defensar el valor de la raó, tot assegurant que en la filosofia no hi ha res que contradigui les veritats de la fe. Averrois afirma, com Aristòtil, que el món és etern i que sempre ha existit, i s'oposa a la interpretació defensada per la visió més tradicionalista de la religió islàmica. Igualment, Averrois es va basar en Aristòtil per afirmar que l'ànima humana individual és mortal i peridora, tot i que va defensar l'existència d'un enteniment agent compartit per tots els éssers humans que és etern i immortal. Maimònides, nom amb què és conegut Mošé ben Maymun, explica que la fe i la raó no són contradictòries, sinó que assenyalen totes dues envers una mateixa i única veritat. En cas de conflicte o de contradicció aparent, Maimònides proposa intentar una interpretació al·legòrica de les escriptures, de manera que sigui possible harmonitzar la religió i la filosofia.

TOMÀS D’AQUINO: La culminació de 3. Déu i les criatures. 3.1. La síntesi tomista. Tomàs d'Aquino va sintetitzar en la seva obra la fe cristiana amb la filosofia aristotèlica. La seva metafísica es basa en les idees d'Aristòtil; a més, però, hi afegeix la distinció entre essència i existència que provenia del pensament islàmic i jueu. 3.2. Essència i existència. Segons Tomàs d'Aquino, en tots els éssers que veiem al nostre voltant hi podem distingir l'essència i l'existència. L'essència, que és allò que defineix cada cosa, està associada per a Tomàs a la potència de ser, perquè no tot allò que té essència es troba realment present al món. Perquè alguna cosa existeixi de debò cal que la seva essència (la potència de ser) s'actualitzi i es transformi en una autèntica existència. Per això, l'existència és, per a Tomàs, l'acte de ser, la manera com l'essència es plasma en una cosa que veritablement està present en la realitat. Igual com Agustí, a qui segueix en aquest punt, Tomàs d'Aquino pensava que totes les essències són presents en la ment divina. En l'acte de la creació, Déu va decidir portar a l'existència algunes d'aquestes essències. Déu va crear tota la realitat mitjançant la composició, per a cadascuna de les coses que hi ha al món, de l'essència amb l'existència. Però, no podem aplicar aquest raonament a Déu mateix. Déu no és un ésser compost, perquè l'essència divina consisteix precisament a existir. En Déu, l'essència i l'existència coincideixen, de manera que Déu és un ésser simple, l'únic ésser que forçosament i necessàriament ha d'existir. Per això diem que Déu és un ésser necessari, mentre que totes les seves criatures són éssers contingents. 3.3. La jerarquia dels éssers No totes les criatures són iguals. L'essència d'algunes criatures ens diu que estan compostes de matèria i forma, mentre que d'altres només n'inclou la forma, perquè no tenen matèria, Aquestes criatures immaterials són els àngels. Entre les criatures materials atribueix una posició especial als éssers humans, perquè són els únics que posseeixen una ànima immortal que aspira a la salvació eterna. Per sota dels éssers humans, en l'ordenació jeràrquica dels éssers, hi ha els animals, les plantes i les coses inanimades. 4. Raó i fe 4.1. Dos sabers que es complementen. La posició de Tomàs d'Aquino es diferencia de la d'Agustí perquè reconeix que la raó i la fe són dues fonts de saber diferents. Totes dues tenen validesa i importància. Així que hi ha algunes veritats que només podem conèixer per mitjà de la fe, com ara els fets de la història sagrada en què es descriuen la vida de Jesús i els miracles que va fer. Altres veritats, com ara les de la ciència, s'assoleixen amb la raó. Hi ha, però, un àmbit de veritats sobre Déu al qual podem arribar tant per la fe com per la raó. Aquest espai de veritats religioses que poden conèixer-se racionalment és la teologia natural, a la qual pertanyen algunes veritats fonamentals que Tomàs anomenava preàmbuls de la fe. 4.2. L'existència de Déu. Per tal de demostrar racionalment l'existència de Déu, els filòsofs han utilitzat dos tipus d'arguments diferents. Els arguments a priori, com ara l'argument ontològic d'Anselm, són independents de l'experiència i parteixen de la definició de Déu. En canvi, els arguments a posteriori es basen en l'experiència i parteixen d'allò que podem observar al nostre voltant per mitjà dels sentits. Tomàs d'Aquino creia que era possible i convenient oferir arguments racionals per demostrar l'existència de Déu. A causa de la limitació de la intel·ligència humana, aquests raonaments han de basar-se en analogies(comparació amb altres éssers per fer-nos una idea d’allò a què es pot semblar la divinitat) i han de ser arguments a posteriori que parteixin de l'experiència. 4.3. Les cinc vies. Cinc proves diferents de l'existència de Déu: ·Primera: Via del moviment. Tot allò que canvia o que es mou Déu el seu moviment a un altre ésser. Canviar consisteix a passar de la potència a l'acte. Però això només pot succeir si alguna cosa que ja és en acte provoca aquest canvi. Per això, perquè hi hagi canvi o moviment, cal que un altre ésser diferent l'impulsi. Per tant, cal que existeixi un primer ésser, que provoca el moviment, però que no és mogut per ningú. Aquest és el primer motor o motor immòbil, que és Déu. ·Segona: Via de la causalitat. Tot allò que s'esdevé té una causa. El món que observem al nostre voltant és ple d'esdeveniments que han estat provocats per altres esdeveniments anteriors. Aquests esdeveniments anteriors, però, també han estat causats per altres fenòmens previs. Hi ha d'haver un principi, alguna cosa que sigui una causa, però que no hagi estat causada per res. Aquesta primera causa incausada és Déu. ·Tercera: Via de la contingència. Tots i cadascun dels éssers que existeixen són contingents. Això vol dir que, malgrat que existeixen, podrien no existir. Les coses contingents no existeixen necessàriament, de manera que no són eternes, sinó que van començar a existir en un moment determinat. De fet, deuen l'existència a uns altres éssers diferents que les han originades. Això vol dir que hi ha d'haver un primer ésser que no sigui contingent, sinó necessari. Aquest ésser absolutament necessari és Déu. ·Quarta: Via dels graus de perfecció. Al món hi ha éssers meravellosos que ens fascinen per la seva bellesa i la seva perfecció. Quan comparem aquests éssers entre ells, podem dir que uns són més bells o més perfectes que d’altres. Però, si sabem que uns éssers són més perfectes que d'altres és perquè som capaços de reconèixer quan alguna cosa és més a prop de la perfecció màxima. Per tant, hi ha d'haver un primer ésser, absolutament perfecte, que a més és l'origen de totes les perfeccions que existeixen. Aquest ésser totalment perfecte és Déu. ·Cinquena: Via de l'ordre de l'univers. Tot allò que existeix a l'univers actua a l'encalç d'un propòsit. Les coses s'esdevenen per un motiu i per aconseguir una finalitat determinada. Això mateix passa també amb els objectes inanimats, com ara les plantes, pedres o estels. Però, perquè aquests éssers que no poden raonar siguin capaços de perseguir una meta, cal que algú hagi establert aquests propòsits. És necessari que hi hagi un ésser intel·ligent capaç de dirigir els éssers inanimats per tal que acompleixin els seus objectius. Aquest ésser que ordena i regula el funcionament de tot allò que existeix és Déu. 5. L'ésser humà. 5.1. Cos i ànima. L'antropologia tomista afirma que l'ésser humà és una sola substància, composta d'essència i existència. L'essència humana inclou la matèria (el cos) i la forma (l'ànima). L'ànima humana és un element espiritual i imperible que sobreviurà a la mort del cos. 5.2. El coneixement. Tomàs creia que la realitat està composta únicament per individus particulars del món sensible. Per aconseguir el coneixement humà cal portar a terme un procés d'abstracció que ens permeti passar d'allò particular a allò universal. El procés d'abstracció comença amb els sentits, que ens permeten copsar la realitat, però també necessita la intervenció d'altres facultats humanes. La imaginació elabora representacions mentals dels individus particulars que hem percebut, mentre que la memòria fa possible emmagatzemar i recordar aquestes imatges. Finalment, l'enteniment és l'encarregat de comparar les representacions d'individus semblants, tot desposseint-Ies dels elements accidentals que les distingeixen i extraient-ne allò que tenen totes en comú. Com Aristòtil, també Tomàs distingeix entre un enteniment pacient, que està en potència, i un enteniment agent, que és el responsable d’obtenir allò universal que hi ha present en totes aquestes imatges. Per entendre bé aquest procés, hem de recordar necessàriament que allò que les diferents imatges de substàncies semblants tenen en comú és la forma, que fa que totes pertanyin a un mateix gènere o espècie. 6. Llei natural i llei positiva. 6.1. Una ètica eudemonista. L'ètica tomista afirma que l'objectiu últim de l'ésser humà és assolir la felicitat, que en el seu grau màxim consisteix en la contemplació de Déu. 6.2. Els preceptes de la llei natural. Segons Tomàs d'Aquino, la veritable i autèntica aspiració de l'ésser humà no pot ser altra que la uníó amb Déu, que només es pot assolir en la vida ultraterrenal. Però, si volem arribar a ser felíços en aquest món, ens cal trobar algun tipus d'orientació per saber com ens hem de comportar en la nostra vida terrenal. Tomàs d'Aquino pensava que aquesta guia es podia trobar amb la col·laboració de la raó, que pot ajudar-nos a comprendre quines són les tendències naturals que Déu ha disposat al nostre interior. Aquestes tendències formen la llei natural, que és la manifestació de la llei eterna per al cas concret dels éssers humans. Si volem assolir la felicitat, hem d'identificar aquestes tendències naturals i ajustar-hi el nostre comportament. Podem copsar aquests preceptes fonamentals mitjançant la sindèresi, que és la capacitat natural que tenim tots els éssers humans per utilitzar la raó de manera recta i ajustada a la naturalesa. La llei natural conté les tendències bàsiques que Déu ha establert per tal de guiar el comportament dels éssers humans, Podem conèixer aquestes tendències mitjançant la raó, tot i que hi podem actuar en contra perquè disposem de lliure albir. Segons Tomás d'Aquino, la raó ens permet entendre quines son les nostres tendències naturals, de les quals es deriven algunes normes ètiques fonamentals: 1. L'ésser humà és una substància. La nostra primera tendència natural consisteix a conservar la pròpia existència. D'això prové la norma moral bàsica que prohibeix el suïcidi. 2. L'ésser humà és un animal. Això significa que, com els passa a tots els animals, les persones tenim la tendència natural a reproduir-nos i a formar una família. La norma que se'n pot extreure és l'obligació de fer-se càrrec dels fills, de tenir-ne cura i de donar-los una educació adient. 3.Els humans som éssers racionals i socials. Això suposa que tenim una tendència natural a conèixer la veritat i a viure en societat. Això significa que hem d'esforçar-nos a assolir la veritat, de manera especial pel que fa a la nostra relació amb Déu. A més, les persones tenim l'obligació de trobar formes adequades de convivència per poder relacionar-nos de manera satisfactòria amb els altres. Així que incomplir aquestes regles suposa actuar ignorant la nostra pròpia naturalesa. 6.3. La importància de la virtut. Tomàs considera que la virtut és un hàbit format per mitjà de la repetició d’actes bons i que consisteix en l'elecció del terme mitjà entre dos extrems igualment perniciosos. Tomàs d'Aquino distingeix les virtuts ètiques de les virtuts intel·lectuals. Les virtuts ètiques estan associades al nostre comportament en relació amb els altres, i hi destaquen fonamentalment la temprança, la fortalesa i la justícia. Les virtuts intel·lectuals són les relacionades amb el pensament, i inclouen la intel·ligència, la ciència, la saviesa i la prudència. A aquesta classificació d'origen aristotèlic, Tomàs hi afegeix un tercer tipus de virtut que també cal conrear. Es tracta de les virtuts teologals, vinculades a la dimensió religiosa i espiritual de l'home, que són la fe, l'esperança i la caritat. 6.4. La política. Segons Tomàs d'Aquino, l'existència de l'Estat respon a la naturalesa social de l'ésser humà. L'Estat ha de perseguir el bé comú, de manera que ha de distingir-se de l'Església, que ha d'ocupar-se de l'ànima. Per viure en societat, els éssers humans hem creat la llei positiva, però aquesta només és legítima si respecta els principis bàsics de la llei natural.

GUILLEM D’Occam: la separació entre raó i fe. 1. El voluntarisme occamista. Sosté l’absoluta omnipotència divina. Afirma que Déu és un ésser totpoderós, de manera que res no pot limitar ni condicionar la llibertat de la seva voluntat. Això significa que la raó no és una guia adequada per conèixer en què consisteix la realitat, ja que no s’adonen que Déu no té per què respectar cap límit ni condicionament racional, si sembla que les coses segueixen un ordre lògic i previsible és perquè Déu vol. Les pedres cauen en comptes de volar perquè Déu vol, així doncs, només l’experiència ens pot sevir per conèixer allò que efectivament existeix i per mostrar-nos com funcionen les coses. Segons Occam la raó no ens pot servir per demostrar amb arguments filósòfics l’existència divina. Creure en Déu és una qüestió relacionada amb la fe, la raó no té res a veure. Són 2 àmbits completament diferents i radicalment separats entre ells. El nominalisme d’Occam. 1. La controvèrsia sobre els universals. El voluntarisme occamista intenta aclarir quina és la naturalesa exacta que tenen els conceptes generals, com ara arbre, triangle o ésser humà. Els primers filòsofs medievals, inspirats en el pensament augustinià i en el neoplatonisme, tendien a creure en l'existència independent dels universals. Segons aquest punt de vista, existeixen realment en el pensament diví, I són els models exemplars a partir dels quals Déu va crear tot el que existeix. Aquesta és bàsicament la posició realista que defensava també Tomàs d’Aquino. En la filosofia tomista, a més, l'ésser humà pot arribar a copsar aquestes essències en el seu enteniment mitjançant un procés d'abstracció que ens permet extreure l'universal present en diferents individus d'una mateixa espècie. Però, Guillem d'Occam està totalment en contra d'aquesta interpretació. Si Déu és Iliure del tot i la seva voluntat no pot estar subjecta a res, aleshores és absurd suposar que la Creació va estar condicionada per aquests models exemplars. Aquestes essències universals de què parlen Agustí i Tomàs no existeixen. En la realitat, creats per Déu no hi ha més que individus particulars i concrets, que només podem conèixer mitjançant l'experiència. Aquest principi, que de vegades és anomenat "la navalla d'Occam", afirma que no hem de multiplicar els éssers sense necessitat. No hi ha cap justificació per parlar d'essències universals quan podem explicar-ho tot basant-nos en els individus particulars que ja existeixen al nostre voltant. 2. La posició nominalista. És important aclarir que Guillem d'Occam, tot i que rebutja l'existència d'essències transcendents, no nega en cap moment la validesa dels conceptes universals que emprem per comunicar-nos. Tots som capaços d'entendre’ns. Occam creia que els conceptes universals que emprem en la nostra vida quotidiana no són més que signes que posem en lloc dels individus concrets a què ens referim. Segons aquesta teoria, que anomenem nominalisme, els noms són simplement termes lingüístics que fem servir per referir-nos a les Coses. Sovint, però, emprem un mateix concepte universal per anomenar diversos individus diferents que s'assemblen entre ells. Per això anomenem arbre a diferents varietats. 3.L'ètica occamista. Els preceptes morals depenen de Déu, no de la raó ni la naturalesa humana. Les accions es consideren perverses perquè Déu ho ha escollit així. Això vol dir que les coses bones no ho són per sí mateixes, sinó que ho són perquè Déu vol. Però no podem saber què és bo i què no si no depèn de la naturalesa humana, per tant Occam deia que l’únic criteri vàlid per a l’acció moral és la coherència amb la nostra pròpia consciència. Hem d’actuar d’acord amb allò que la nostra pròpia consciència ens dicti, i respectar allò que considerem que és la llei ordenada per Déu, encara que això comporti que a vegades ens equivoquem.

TEMA 6: DEL Renaixement AL Racionalisme. Descartes El pensament renaixentista 1. Filosofia i humanisme 1.1. L'antropocentrisme. Durant l'època medieval, tots els aspectes de la vida havien estat sota la influència de la religió; per això es diu que l'Edat Mitjana està marcada pel teocentrisme, mentre que la mentalitat renaixentista és antropocèntrica. Aquest interès renovat per l'ésser humà va estar lligat al redescobriment de les obres clàssiques grecollatines. Va ser en aquesta època quan es va donar el nom genèric d'humanitats als estudis relacionats amb la llengua, la literatura, la història, l'art i la filosofia. Entre els humanistes del Renaixement hi destaquen autors com ara Francesco Petrarca, Lorenzo Valla... El nou paper que té l'ésser humà en el Renaixement està, associat al desenvolupament de la individualitat i al reconeixement de la llibertat que ens permet fer-nos amos del propi destí. 2.La filosofia política en el Renaixement. 2.1 El Realisme polític de Maquiavel. L'italià Niccolò Machiavelli (1469-1527) és un dels pensadors polítics més importants del Renaixement. La seva obra es caracteritza pel fet d'analitzar la societat des d'un punt de vista pràctic i realista. Aquest enfocament contrasta amb l'estil adoptat pels filòsofs anteriors, que en les seves obres sobre la política solien fer una descripció idealitzada de la manera com hauria de ser una societat perfecta. Davant d'aquests plantejaments normatius, Maquiavel està més interessat en un enfocament descriptiu, que ens expliqui sense idealitzacions com funciona en realitat la política del seu temps. Segons Maquiavel, l'objectiu principal que ha de plantejar-se un príncep o governant és el d'afermar i mantenir el seu poder. Per aconseguir-ho, el príncep ha de conèixer als éssers humans, que solen estar basats en l'egoisme i l'ambició. Si el príncep vol triomfar, ha d'aprendre a gestionar aquestes ambicions amb astúcia i habilitat. Per això, no sempre és convenient comportar-se de manera justa, honesta i moralment correcta. En canvi, si el governant pretén imposar-se, no tindrà cap més remei que mentir, conspirar, incomplir les promeses o desfer-se dels seus rivals. 2.2 L'autonomia de la política. Des de Plató i Aristòtil, tots els autors que havien escrit sobre la societat havien assumit que l'ètica i la política havien d'estar fortament unides. Tant per als grecs de l'Antiguitat com per als autors cristians, una organització social només pot ser justa i adequada quan les persones que hi viuen respecten les normes ètiques fonamentals. Per a Maquiavel, en canvi, l'ètica i la política són dues coses del tot diferents. Si el que el príncep vol és triomfar políticament, aleshores el seu comportament ha d'estar orientat a controlar el poder, tot i que per fer-ho hagi de saltar-se les normes morals. A partir d'aquí els filòsofs van començar a tractar l'ètica i la política per separat. 2.3 La sobirania i el dret natural El pensador francès Jean Bodin (1529-1596) va intentar respondre totes les preguntes que es feien en la seva obra Els sis llibres de la República. Aquest tractat té una importància especial perquè Bodin hi explica amb detall la seva idea de la sobirania, un concepte que des d'aleshores ha tingut un paper fonamental en tota la filosofia política moderna. Bodin defineix la sobirania com "el poder absolut i perpetu". El sobirà és qui té capacitat per elaborar les lleis i decidir sobre els afers d'Estat. D'acord amb aquesta definició, el sobirà està per damunt de la llei, perquè precisament és ell qui dicta i fa complir les normes. Encara que, Bodin pensa que existeixen certes lleis naturals dictades per Déu que fins i tot el sobirà està obligat a respectar. El concepte de sobirania es tracta en l'obra del filòsof alemany Johannes Althusius (1557-1638). La seva figura és particularment important perquè va insistir que la sobirania resideix en el poble. Segons ell, el poder que exerceixen els reis i els governants només és vàlid si respecta la voluntat popular, que és on es troba la sobirania veritable. L'holandès Hugó Grotius (1583-1645) creia que existeix un dret natural que inclou algunes normes de conducta fonamentals. Aquestes regles essencials no depenen de les decisions humanes, sinó que estan basades en la naturalesa. Per això la llei natural és igual per a totes les persones i no va- ria ni amb el temps ni amb el lloc. Grotius creia que el dret natural és una cosa tan bàsica que aquestes normes continuarien sent vàlides fins i tot en el cas que Déu no existís. 3. Ciència i filosofia. 3.1 Francis Bacon i la teoria dels ídols Els pensadors del Renaixement no només estaven interessats en les idees dels autors antics, sinó que també van mostrar un gran interès en l'estudi de la natura. Els filòsofs de la natura, com ara Giordano Bruno o Bernardino Telesio, tot allunyant-se de l'aristotelisme, van gosar qüestionar la vella imatge del cosmos heretada de l'època medieval, L'anglès Francis Bacon (1561-1626) també va criticar la filosofia aristotèlica, perquè a parer seu dificultava el desenvolupament correcte de les investigacions científiques. Bacon creia que calia reformar les ciències per garantir que el coneixement pogués avançar de manera adequada. D'aquesta manera, gràcies a l'aplicació dels avenços de la investigació científica, seria possible dominar la natura, impulsar els avenços tècnics i millorar la societat. Però, perquè fos així, calia superar els antiquats plantejaments d'Aristòtil i fundar un nou mètode d'investigació, que pogués assegurar la validesa dels nostres descobriments. Bacon pensava que la ciència havia de basar-se en la inducció. Per aplicar aquest procediment, els científics haurien d'estudiar la natura i registrar molts casos particulars diferents, per comprovar quan un fenomen determinat està present o absent i en quina mesura augmenta o disminueix associat a les variacions d'altres fenòmens. Així que, si s'elaboraven taules comparatives, seria possible determinar quines són les lleis que ordenen el món natural. Perquè aquest mètode inductiu nou pogués donar fruit, Bacon creia que era indispensable alliberar-se primerament dels prejudicis i de les falses interpretacions que impedeixen veure la realitat tal com és. Segons Bacon, els éssers humans estem Iligats a diferents fonts d'error, que ell comparava amb imatges falses o ídols. Per explicar en què consisteixen aquests errors, va distingir quatre tipus de prejudicis diferents: -Els ídols de la tribu: són les visions distorsionades de la realitat que afecten tots els éssers humans i que tenen l'origen en la nostra naturalesa. Bacon creia que totes les persones espontàniament mirem d'interpretar el món que ens envolta d'una manera ordenada i regular. Això ens ajuda a sentir que vivim en un món comprensible el comportament del qual ens resulta més fàcil de preveure i de manipular. Però, aquesta tendència natural sovint ens porta a elaborar generalitzacions apressades i injustificades que no es corresponen amb la realitat. -Els ídols de la caverna: són les interpretacions errònies característiques de cada individu en particular. A l'hora d'interpretar la realitat, cada persona interpreta allò que percep segons una perspectiva específica, que depèn de la personalitat de cadascú, de la manera com hem estat educats, de les influències que hem rebut o de les vivències que hem experimentat. -Els ídols del fòrum: provenen de la manera com ens relacionem amb els altres, i estan relacionats amb l'ús que fem del llenguatge per comunicar-nos. Els mots sovint són ambigus, inexactes o imprecisos. Per això no és estrany que el llenguatge ens porti a cometre un gran nombre d'errors i d'equivocacions que ens fan confondre els termes que emprem amb la realitat autèntica. -Els ídols del teatre: s'originen en la tradició filósòfica anterior, que és plena d'errors i de mancances inacceptables. Les idees dels pensadors antics sovint són il·lusòries, com les ficcions que podem veure en una representació teatral. Per això cal alliberar-se'n per evitar que els seus enganys ens confonguin. 3.2. La revolució científica. Els grans avenços científics que es van produir en l'època renaixentista van començar a mitjan Segle XVI, amb la teoria heliocèntrica proposada per Copèrnic (1473-1543). La idea que la Terra gira al voltant del Sol topava frontalment amb el model geocèntric que havia estat acceptat de manera general des de temps d'Aristòtil. El danès Tycho Brahe va elaborar un catàleg d'estrelles molt complet i detallat, que va ser decisiu per facilitar els descobriments de Johannes Kepler (1571-1630). Basant-se en el model heliocèntric de Copèrnic, Kepler va aconseguir trobar les lleis que governen el moviment dels planetes al voltant del Sol. Però, els avenços més sorprenents en astronomia es van produir quan Galileo Galilei (1564-1642) va perfeccionar el telescopi i el va utilitzar per observar el cel. D'aquesta manera, Galileu va poder veure per primera vegada les muntanyes de la Lluna, els estels que formen la Via Làctia, les taques solars, les fases de Venus i els satèl·lits de Júpiter. Tots aquests descobriments, que contradeien completament els principis bàsics del model aristotèlic, van servir per elaborar una nova imatge del cosmos molt diferent de la que havia estat acceptada fins aleshores. El seu procediment, que partia sempre de l'observació, consistia a elaborar una hipòtesi sobre la realitat. Per comprovar si aquesta hipòtesi era realment correcta, Galileu va començar a fer experiments controlats, durant els quals efectuava mesuraments molt acurats que li permetessin descriure els fenòmens per mitjà de relacions matemàtiques. La ciència moderna va néixer amb la generalització del mètode hipoteticodeductiu, que consisteix a contrastar experimentalment les hipòtesis i a descriure les regularitats naturals mitjançant lleis matemàtiques. Isaac Newton (1642-1727) va culminar en progressos. La llei de la gravitació universal de Newton li va permetre explicar amb una sola fórmula matemàtica tant els moviments dels planetes com la caiguda d'una pedra a la superfície de la Terra. Els descobriments d'Isaac Newton van contribuir a elaborar una nova imatge del cosmos, molt diferent de la inspiració aristotèlica. Segons la cosmovisió moderna, l'univers és homogeni, mecànic i determinista. Els grans avenços científics que es van produir en aquesta època justifiquen el gran interès que els autors de l'Edat Moderna van sentir per les qüestions relacionades amb la ciència i el coneixement. II. El Racionalisme 4. Els orígens de la modernitat 4.1. La raó en cerca de la veritat L'aspecte més rellevant i innovador del pensament cartesià és la importància que atorga al subjecte com a punt de partida per a la reflexió filósòfica, que s'inicia amb l'obra de Descartes. Descartes és un filòsof racionalista, perquè rebutja els arguments d'autoritat, i afirma en canvi el poder de la raó per trobar la veritat. En això consisteix el dubte metòdic, que porta Descartes a eliminar tots els sabers i totes les creences que tinguin la menor possibilitat de ser falses.Això significa, per començar, que no podem acceptar cap coneixement en el testimoni dels sentits, atès que els nostres sentits sovint ens enganyen. Tampoc no ens hauríem de refiar del món que ens envolta i que sembla constituir la realitat, perquè de vegades allò que percebem quan somiem també sembla ser molt real, i, això no obstant, no és més que una il.Lusió. A més, Descartes creu que, si cerquem certeses absolutament segures ni tan sols no ens podem fiar dels raonaments, perquè sovint cometem errors quan raonem, fins i tot quan estem convençuts d'haver raonat correcta- es ment. Creu que potser hi ha una mena de geni maligne capaç d'enganyar-nos i confondre'ns fins i tot en les coses que ens semblen més certes i veritables. Naturalment, quan Descartes ens proposa aquesta hipòtesi, el més natural és que reaccionem amb sorpresa i incredulitat. L'existència d'un ésser d'aquesta mena és altament improbable, i la idea de Descartes ens apareix com una suposició extravagant i inversemblant. Ell mateix va reconèixer el caràcter exagerat d'aquesta idea, que va arribar a anomenar "dubte hiperbòlic". Per trobar veritats absolutament indubtables, Descartes va utilitzar el dubte metòdic, que consisteix a no acceptar cap coneixement que tingués la més petita possibilitat de ser erroni. Després d'introduir la hipòtesi del geni maligne, sembla que el dubte metòdic cartesià ens ha arrabassat tot allò en què crèiem fermament. Sembla que no podem tenir una veritat totalment segura però la primera veritat del tot inqüestionable trobada per Descartes és el "cogito, ergo sum": Jo penso, i, per tant, jo he d'existir necessàriament. És important assenyalar que aquesta primera veritat indubtable no és resultat d'un raonament complicat ni d'una elaboració sofisticada. Segons Descartes, el cogito és una veritat que es copsa directament per mitjà de la intuïció. Descartes afirma que es tracta d'una idea clara i distinta, i això vol dir que és del tot nítida i que no és possible de confondre-la amb cap altra idea diferent. El fet que jo forçosament he d'existir resulta una veritat evident, que podem conèixer sense cap mena de dubtes mitjançant la intuïció, de manera directa i immediata.

2.3 El subjecte pensant: El descobriment del cogito com a primera veritat indubtable és el punt de partida ferm i segur que Descartes cercava per establir el fonament de la filosofia. Segons Descartes aquesta base inqüestionable només es pot trobar a l’interior del subjecte que pensa. El converteix en el primer filòsof modern que consisteix que aquest important nou paper que atorga a la subjectivitat individual. La funció del subjecte passa a ocupar un espai en el pensament de la modernitat, i aquesta variació suposa un canvi en l’orientació de la filosofia occidental. Per poder elaborar el seu sistema filósòfic, Descartes ha de trobar la manera d’anar més enllà de la veritat cogito. És indubtable que jo existeixo, perquè penso, dubto, sento i em faig preguntes. LLavors jo sóc el que pensa, una consciència que té continguts diferents. Descartes classifica les idees presents en la consciència en tres grans grups. Les idees adventícies→ són les representacions mentals elaborades a partir d’allò que els meus sentits perceben del que crec que és el món exterior (llibre, casa, gos). Descartes havia proposat de prescindir de tots els coneixements que no fossin segurs. Les idees factícies→ són les que la meva ment ha elaborat per si mateixa (dracs, sirenes…). Les idees factícies tampoc no ens poden proporcionar veritats fermes i indubtables que ens permetin avançar en la cerca de la veritat. Les idees innates→ són al meu interior des del naixement i poden ser copsades de manera directa mitjançant l’intuïció, no poden ser percebudes amb els sentits i tampoc no han estat elaborades per mi mateix.

5. DÉU EN LA FILOSOFIA CARTESIANA 5.1 La idea d’un ésser infinit: La idea de Déu, segons Descartes correspon a la d’un ésser infinit, perfecte, totpoderós, etern i omniscient. La intuïció permet reconèixer la idea que és present a la meva consciència, de manera clara i diferent. La qüestió consisteix a determinar d’on ve aquesta idea que tinc al meu interior. Correspon a un ésser que existeix realment o es tracta només d’una imatge mental fictícia i il·lusòrica? Per aclarir la qüestió cal saber a quin tipus de contingut mental correspon la idea de Déu. La idea de Déu no és adventícia perquè no és possible copsar aquest ésser per mitjà dels sentits. Segons Descartes no es tracta d’una idea factícia perquè a mi m’hauria estat impossible de crear per mi mateix la idea d’un ésser infinit. L’existència de Déu es pot provar, segons Descartes, a partir de la idea innata que tots tenim d’un ésser infinit. Aquesta idea puc haver-la creat jo, que sóc un ésser finit i imperfecte, de manera que ha de provenir d’un ésser realment perfecte que existeix en la realitat. Per demostrar l’existència de Déu, Descartes també va emprar uns altres dos arguments. El primer identifica Déu com a ésser totpoderós que m’ha creat. El segon argument es basa en l’argument ontològic que havia estat proposat per Anselm de Canterbury a l’Edat Mitjana. 5.2: La divinitat com a garantia d’allò real: La demostració de l’existència de Déu és un punt cabdal en la filosofia de Descartes. Després d’aplicar el procediment radical del dubte metòdic, Descartes havia estat capaç de trobar el cogito una primera veritat ferma i indubtable. Descartes afirma la pròpia existència com a subjecte pensant, no ha pogut garantir que ni el seu cos ni la resta que es veu correspongui a l’autènticament real. Segons Descartes l’existència de Déu infinitament bondadós serveix com a garantia per afirmar la realitat del món que m’envolta i per descartar tot perill de caure en el solipsisme i l’esceptisme.

6. LA UNITAT DE LES CIÈNCIES 6.1 El mètode cartesià: El procediment que Descartes va exposar de manera detallada en el seu Discurs del mètode que proposava unes regles clares que sevien com a orientació per al treball dels científics i dels filòsofs. El mètode es fonamenta en l’ús sistemàtic de la raó que considera l’única font fiable per trobar la veritat. Hi ha dues operacions que la raó pot emprar per copsar coneixements: la intuïció i la deducció. La intuïció ens proporciona un coneixement immediat de les veritats infal·libles que es perceben amb tota l’evidència de manera clara i distinta. La deducció pot oferir veritats fermes i segures si els dediquem l’atenció necessària per no cometre cap error en la cadena del raonament deductiu. El mètode que Descartes proposa per assolir la veritat fa ús de les dues operacions i aplica en 4 etapes: -Evidència→ Cerca de la veritat ha de començar per un punt de partida ferm i segur, com el fonament sòlid damunt el qual podem edificar els nostres coneixements. La base dels nostres sabers ha d’estar formades per veritats evidents, clares i distintes que es poden copsar per mitjà de la intuïció. -Anàlisi→ Consisteix a dividir la qüestió concreta que vulguem estudiar en parts més simples. Està format per realitats diverses i complexes, el més conveninet és separar els diferents elements del problema. -Síntesi→ Els diferents elements ha estat estudiat i resolt, cal recompondre novament la totalitat del problema per oferir una resposta completa a la qüestió global que interessa aclarir. -Repàs→ Cal repassar tot el procés que s’ha seguit fins aquest punt. Cal enumerar els diferents passos que s’han seguit per comprovar que no ens hem deixat cap. Revisar les operacions per assegurar-nos de no haver-nos equivocat en cap moment. Només així podem estar segurs d’haver resolt el problema de manera completa. Descartes proposa aplicar a totes les ciències un únic mètode racional en el qual es feia servir la geometría. 6.2 Un únic arbre amb moltes branques: Amb la formulació de les 4 regles del mètode, Descartes es pensava que havia trobat el camí per assolir la veritat en qualsevol coneixement. El mètode podia servir com a guia per el desenvolupament de qualsevol tipus d’investigació científic o filósòfica. A diferència del que pensaven els filòsofs antics, Descartes va sostenir que les diferents ciències formaven part d’un saber univeral únic, per això creia que el seu mètode podia aplicar-se a tots els camps d’investigació.

7. LA SUBSTÀNCIA EN Descartes 7.1 Les tres substàncies de Descartes: L’element central de la metafísica cartesiana és el concepte de substància. Defineix la substància com allò que existeix per si mateix i que no necessita de res més per existir. Descartes va identificar 3 tipus de substàncie diferents entre si. Cada substància està caracteritzada per uns atributs i els atributs poden manifestar-se sota la forma de diferents qualitats canviants o modes. Déu és l’únic ésser que existeix per si mateix i que no necessita de res més per existir. Déu per a Descartes és la substància infinita. L’atribut que caracteritza a Déu com a substància és la seva infinitud, que Déu és un ésser perfecte que experimenta canvis, de manera que la substància infinita no presenta modes. Descartes ha de modificar la definició de la substància i la defineix com allò que existeix per si mateix i que a part de Déu no necessita de res més per existir. I ara es posible distinguir dos tipus de substància: -Substància pensant que segons Descartes consisteix en l’activitat mental, és la consciència, el jo o l’ànima. Els termes fan referència a la mateixa realitat. -Substància extensa s’identifica amb la matèria, l’atribut que la caracteritza és l’extensió, els models que pot adoptar són la forma i la figura. 7.2 Mecanisme i determinisme: Segons Descartes, tot el material està subjecte a les lleis de la natura i es comporta de manera mecànica i determinista. El mecanisme determinista de Descartes s’estén a totes les coses materials i això inclou no solament els cossos inanimats, com les pedres o els planetes, sinó també els éssers vius. 7.3 El dualisme antropològic: L’antropologia cartesiana és dualista, perquè distingeix dues dimensions completament diferents a l’ésser humà. D’una banda hi ha el cos, que és material i està subjecte al determinisme, i d’una altre hi ha l’ànima que és immaterial lliure i immortal. La divisió que estableix entre la nostra dimensió material i la nostra dimensió espiritual planteja el greu problema d’aclarir quina és la interacció que existeix entre aquests dos principis.

8. EL Racionalisme DE SPINOZA 8.1 La substància és només una: Descartes no va ser l’únic filòsof a defensar el poder de la raó per assolir un coneixement segur. Per a Spinoza l’autèntica realitat està formada per una substància única, que coincideix amb Déu i amb l’univers en conjunt, tot i que la percebem dividia en facetes diferents a causa de la limitació del nostre enteniment. La teoria de Spinoza sobre la substància té conseqüències en el pla antropològic, perquè considera que el cos i l’ànima no són més de dos aspectes diferents d’una mateixa realitat única. 8.2 Una ètica racionalista: Spinoza va aconseguir elaborar una teoria d’ètica racional i compleya. El Racionalisme es manifesta amb claredat a Ètica demostrada de manera geomètrica, escrita en forma deuctiva. L’obra comença establint un seguit de definicions bàsiques i d’axiomes elementals, a partir de les quals es van succeint teoremes, demostracions i corol·laris. Segons Spinoza la llibertat humana no és més que una il·lusió provocada per la ignorància de les forces que es mouen a actuar. 

Crítiques a Descartes:

Crítica a l’innatisme: Descartes defensa l’existència d’idees innates en la nostra ment. Idees com la d’infinit o perfecció no poden provenir de l’experiència, l’única possibilitat és que es trobin en el pensament de forma innata. Des de la vessant empirista aquesta posició va ser molt criticada i John Locke va ser el primer en formular objeccions al respecte; les idees només poden provenir d’un lloc: de l’experiència (la comprensió del món es construeix a partir de l’experiència i no del jo). Això significa que no existeixen les idees innates: quan naixem, la nostra ment és com una tabula rasa, un paper en blanc, una pissarra buida, no hi ha imprès res, ni cap principi ni cap idea anterior a la nostre experiència. Només la nostra experiència, particular i subjectiva, ens possibilita la formació d’idees. Si tinguéssim idees innates, les tindria tothom (fins i tot nens) i no és així.  Si en algun moment ens pot semblar que una idea no ens ve directament donada per l’experiència és perquè la ment fa una combinació extrapolant-la a partir d’altres idees empíriques. Crítica al mètode racionalista: en general els empiristes britànics estaran en contra de la construcció teòrica de Descartes, que edifica la seva teoria a partir de l’aplicació de les idees clares i distintes. La principal crítica és la insistència cartesiana a no fiar-se de les dades empíriques ni dels sentits. La teoria més extremadament oposada a la de Descartes, en aquest sentit, és la de David Hume, que en el seu Empirisme radical (només són vàlides les idees que provenen de les impressions empíriques) va negar la possibilitat de coneixement de qualsevol cosa o substància (ja sigui el jo, Déu o concepte metafísic) que no fos fruit d’una impressió sensible. La teoria de Hume arriba a tal extrem que acabarà allà on comença Descartes: l’escepticisme. L’aportació de Hume però, va ser fonamental perquè un filòsof posterior resolgués el problema del coneixement que havia enfrontat als empiristes i racionalistes: Immanuel Kant. Aquest argumentarà en contra de Descartes que el coneixement sempre comença per l’experiència i, en contra de Hume, que no tot el coneixement prové exclusivament de l’experiència: la millor manera per conèixer una cosa és mitjançant conceptes (idees) però aquests no tenen sentit, no poden justificar res si no fan referència a res més que a ells mateixos; és a dir que necessitem l’experiència sensible per “omplir” aquests conceptes que Kant ens dirà que són els “a priori” de la sensibilitat i de l’enteniment (espai/temps i categories respectivament). Crítica a l’argument ontològic: Descartes reformula l’Argument ontològic de Sant Anselm: compara a Déu amb un teorema matemàtic. Diu que, si analitzem la idea de triangle, ens adonem que en aquesta idea hi ha implícit que la suma dels seus angles ha de ser igual a 180º. Paral·lelament podem veure que Déu implica l’existència necessària, ja que la idea de Déu remet a la idea de perfecció i la no existència seria una limitació a aquesta perfecció. És més perfecte l’existència que la no existència, per tant, com que la idea de perfecció s’identifica amb Déu, Déu existeix. Aquest ha estat un argument molt controvertit en la història de la filosofia, hi ha pensadors que l’accepten i n’hi ha que no el donen com a vàlid. Locke, entre d’altres el qüestionarà, però la crítica definitiva la va fer Immanuel Kant. Aquest últim dirà que no podem concloure l’existència de Déu a partir de l’anàlisi del seu concepte, no podem determinar l’existència d’una cosa de forma analítica. Dir que Déu existeix perquè com a ésser dotat de perfeccions no pot no existir (ja que és més perfecte existir que no existir) no és un argument vàlid, l’existència d’una cosa no es pot deduir de la definició de la cosa en sí mateixa: si intentem justificar l’existència dels cavalls, en front de la dels unicorns, no ho fem recorrent a la idea que el concepte de cavall impliqui o tingui la propietat de l’existència i la de l’unicorn no; la raó per la qual diem que els cavalls existeixen és perquè tenim l’experiència que ens ho demostra: l’experiència es correspon al concepte. Qualsevol demostració de l’existència d’alguna cosa en base a afirmar una propietat (l’existència) de la idea d’aquesta cosa és una fal·làcia. L’afirmació “Déu existeix perquè el propi concepte inclou la seva existència” és una redundància buida de contingut, és una tautologia lògica (del tipus “la fredor del meu voltant és produïda per un ambient fred”) i no és un argument vàlid. Crítica a la distinció substanciali al dualisme: Descartes ens diu que l’’estructura de la realitat és tripartida: jo, Déu i el món extern. Les tres realitats són substància i defineix aquest concepte com una realitat que existeix de tal manera que no precisa de cap altre per existir. Literalment, aquesta definició és només aplicable a Déu, ja que els éssers finits, pel fet d’haver estat creats i ser conservats per aquest, precisen de Déu. Descartes s’adona d’aquest problema però vol mantenir la definició respecte el món i respecte a la ment, perquè vol subratllar la independència mútua del jo i del món extern. En altres paraules, per definició només Déu és substància, però també anomena substància a la ment i al món perquè, tot i dependre de Déu, són independents entre elles. Però això comporta un altre problema: en l’home queden integrades dues substàncies independents, la ment (res cogitans) i el cos, que forma part de la res extensa, com es relacionen?Descartes va postular l’existència de la glàndula pineal al cervell, un òrgan encarregat de relacionar els pensaments amb els actes del cos i viceversa, però no acaba de quedar clar com un òrgan del cos, de la res extensa, pot comunicar-se amb una substància radicalment diferent, la res cogitans.

Comparació amb Plató:

Plató Estil: Obra extensa, escrita en forma de diàleg i per fer-se entendre sovint va recórrer al mite i la metàfora. Descartes Estil: Obra seguint el model científic; vol crear un mètode universal i segur; es tracta de reflexionar sobre veritats evidents. Realitat Metafísica: Dos móns: L’Intel·ligible i el sensible, en canvi Descartes té 3 substàncies el jo, món i déu. Coneixement: plató diu que els sentits només serveixen pel coneixement de l’aparença en canvi Descartes dubta dels sentits ja que les coses que em mostren són confuses i obscures. La raó és la que ens condueix al món vertader. Plató diu: coneixement és propi de l’ànima i Descartes: el coneixement clar i evident només ve donat per la raó Idea de plató: Realitat immaterial, eterna i invariable. N’hi ha de quatre tipus: de les coses, matemàtiques, de valors i la Idea de Bé, que és la mare, la causa de la resta d’Idees, en canvi la idea de Descartes és: tres classes: adventícies (provenen de l’experiència), factícies (construïm nosaltres combinant altres idees) i les innates (el pensament les posseeix per ell mateix). Antropologia de plató: Dualista: Home compost d’ànima i cos, una uníó antinatural, el cos és la presó de l’ànima. Segueix la tradició òrfico-pitagòrica, que considera que el més important en l’home (i la dona) no és el cos sinó quelcom molt superior que està empresonat dins del cos: l’ànima. Aquesta ànima és d’una naturalesa completament diferent al cos. El cos forma part del món sensible, és limitat, imperfecte, mortal... L’ànima és de naturalesa semblant a les Idees, és capaç de conèixer-les i, per tant, pot ser bella, sàvia i bona. Antro Descartes:és dualista, ja que distingeix en l'home entre l'ànima (immortal, perquè sent pensant és simple, indivisible, i no pot canviar, ni perir) i el cos (una màquina complexa, construïda per Déu, que es caracteritza per la seva extensió) . Les dues parts de l'home són independents, i no necessiten l'una de l'altra per existir.Psicologia plató: Ànima tripartida, depenent de la part que ens domini tenim una funció social dins de la República.Psico Descartes:característica fonamental de l’ànima, el jo, és el pensament  Teologia Plató: funció d’ordenar, inspirant-se en el MI crea el temps generant el MS sobre la jora (espai). Tot i això seria la Idea de Bé (causa i fonament de la resta d’Idees). Teologia Descartes:  Déu, la res infinita, és la substància més important.Finalitat Plató: Els temes ètics i polítics són els més importants. Tota la seva filosofia està encarada a justificar la República.Finalitat Descartes: desprendre del saber tradicional, la idea és fonamentar el coneixement a partir del seu mètode. 

Preguntes Descartes:

.- Puc estar segur que les meves sensacions són certes? O que, com a mínim, n’hi ha alguna que sí ho és? Puc dubtar ara mateix que tinc un llibre filosofia davant meu? NO; totes les sensacions són subjectives i canviants (jo puc tenir fred quan tu, en canvi, tens calor). Només puc tenir certesa sobre les idees innates, que són autoevidents, clares i distintes, inconfusibles amb cap altres. Puc dubtar, per exemple, si realment estic llegint el llibre de filosofia, o si crec estar somniant quan el llegeixo. .- Hi ha algun mètode per raonar de manera que ningú em pugui contradir? SÍ; el mètode de raonament universalment vàlid és el de les matemàtiques que es basen en axiomes (autoevidents) i teoremes (que se’n deriven). El projecte cartesià consisteix a buscar per a la filosofia uns principis de certesa i evidència que siguin tan intuïtius i universalment vàlids com els de les matemàtiques, fent en filosofia el mateix que Galileu va fer en la física. .- En quin sentit tinc «idees innates»? Segons Descartes, els humans tenim tres tipus d’idees: «innates», «adventícies» i «factícies». Això vol dir que quan fem ciència necessitem l’experiència (que ve de fora, és ‘adventícia’) i que quan imaginem ho fem composant ‘de fet’, idees noves a partir de recompondre i reorganitzant impressions i sensacions). Que les «idees innates» són les més importants, no vol dir pas que siguin les úniques que hi ha en la nostra ment. Una idea innata és una capacitat de la ment, que només el coneixement «clar i distint» ens permet comprendre. .- Pensar una cosa fa, segons Descartes, que aquesta cosa existeixi necessàriament? La capacitat de pensar és innata, però l’ús del pensament ens pot portar a la veritat (si pensem ordenadament, a partir d’evidències) o a l’error (si pensem de manera desordenada). No n’hi ha prou amb pensar una cosa; cal que a més la pensi d’una manera correcta, adient. Per poder dir d’una idea que existeix necessàriament ens cal saber com ha arribat aquesta idea a la nostra ment. Només allò que és evident és també «clar i distint». Les idees innates són sempre certes, les idees adventícies i les factícies poden ser falses. .- Quin fonament té l’afirmació cartesiana segons la qual hem d’evitar la precipitació i la prevenció? .- El seu fonament es troba en la regla d’evidència, és a dir, en el principi d’acceptar tan sols com a certes les idees que apareixen a la ment de manera clara i distinta. La veritat no la troben els qui fan bondat sense dubtar mai de res, ni els que s’aboquen precipitadament a desmuntar-ho tot. Cal dubtar de tot, però fer-ho metòdicament. Si considerem les coses d’una manera precipitada i mancada d’ordre caurem en l’escepticisme i en la confusió de les opinions, regides sense criteri. .- Per què segons Descartes cal que el dubte sigui metòdic? El dubte és un procés que segons Descartes només cal fer un cop en la vida, que ens permet revisar la veritat del coneixement rebut. Cal que sigui metòdic perquè ha d’abastar totes les opinions, tot el que coneixem per l’herència rebuda, per les tradicions i pel costum però que encara no està prou ben fonamentat. Això només es pot fer en un procés ordenat, que vagi pas per pas, evitant el caure en l’escepticisme. ‘Mètode’ és una paraula grega que significa ‘camí cap a algun lloc’ i per a Descartes fer aquest camí exigeix l’ordre de la ment, de manera que tan sols podem assolir l’evidència quan procedim d’una manera ordenada i estem segurs de no haver oblidat res, igual que els matemàtics quan calculen. .- Per què et sembla que la nota de l’examen de filosofia és més discutible que la de matemàtiques? Perquè les matemàtiques es basen en primers principis que són intuïcions autoevidents; no coneixen les opinions subjectives. D’aquí que per als racionalistes la matemàtica sigui la ciència de raó per excel·lència. Per això és molt més complicat discutir una nota de matemàtiques que una de filosofia. .- Com és que les matemàtiques, que són construccions mentals, ens permeten saber tantes coses sobre el món? Perquè és basen en el criteri d’evidència (a través d’axiomes i teoremes), perquè el càlcul és racional –i el món també es pot descriure racionalment. Com a va dir Galileu, el llibre de la natura està escrit amb caràcters matemàtics. .- Existeix Déu? I en cas que existeixi ha de ser obligatòriament bo? SÍ; per a Descartes existeix Déu com a ‘causa de les causes’, com a ‘primer motor’ i com a exigència de la raó. Si Déu és summa perfecció no pot mentir, però cas que ens mentís (cas que fos allò que Descartes anomena un ‘geni maligne’), això no trauria l’evidència que ‘jo penso’. Pensaria equivocadament, m’enganyaria, però el fet del meu pensament continuaria essent una evidència. Però cal fer atenció: aquest Déu de la raó (matemàtic) no és necessàriament el Déu de la fe cristiana, perquè no és un Déu d’amor, ni de caritat, sinó una necessitat per mantenir el principi d’evidència. .- Els animals són simples màquines, és a dir, actuen simplement per instint? SÍ; els animals segons Descartes no tenen capacitat de raonar (‘res cogitans’); són, doncs, simples màquines (només tenen cos material, ‘res extensa’). Els animals, com les màquines, consumeixen energia i produeixen treball, però no pensen. D’aquí la radical diferència entre els humans i la resta d’animals. .- Hi ha alguna raó per la qual el món extern hagi d’existir necessàriament? Per a Descartes el món extern ha d’existir perquè Déu no pot enganyar-nos; d’aquesta manera el concepte de ‘món’ és una idea innata; però la seva evidència deriva de l’evidència de Déu. No sabem què és el real en ell mateix si no és a través de la ment. Per ella entenem què quelcom és dolç o salat o l’olor que fan les coses. Al Segle XXX en àmbits més o menys postracionalistes es va posar de moda una versió renovada del geni maligne, segons la qual no podem estar segurs de si som un cervell enganxat a una computadora que projecta imatges o si existim realment (la pel·lícula Matrix explota aquesta hipòtesi).

Exàmen:Pregunta 1:1. En aquest text Descartes estableix que la única propietat necessària que ell té és el pensament: 2. En aquest fragment, Descartes està (encara) considerant la possibilitat que hi hagi un geni maligne poderós que el vol enganyar. 3. Atès que pot haver-hi un geni maligne, no pot estar segur de tenir cap de les propietats que se solen atribuir al cos, ni tampoc cap de les propietats que es solen atribuir a l’ànima, llevat del pensament. 4.Conclou, per tant, que el pensament és la única propietat que ell necessàriament té. Ell és, doncs, una cosa que pensa. Pregunta 2: a) «naturalesa corporal»: la forma d’existir d’aquelles coses que ocupen espai i que es poden percebre amb els sentits. b) «necessàriament vertader»: que no és possible que sigui fals. Pregunta 3: 1. En què consisteix el dubte metòdic de Descartes: mètode per trobar un fonament segur del coneixement. 2. Algun dels arguments per al dubte general (a vegades hem comprovat que els sentits ens enganyen, l’argument del somni, l’argument del geni maligne). 3. El cogito com a prova d’una primera veritat segura. 4.Explicar, amb les pròpies paraules de l’estudiant, l’argument que hi ha en el text: Si fem servir el dubte metòdic, hem de considerar com a fals tot allò sobre el que es podria dubtar; això em porta a concloure que l’única propietat necessària que tinc és la de pensar, i que, per tant, l’essència del jo és el pensament. 

Exàmen: Pregunta1: En aquest fragment, Descartes ofereix un argument a favor del dualisme.1. El cos té parts i és divisible.2.L’esperit (o la ment) no té parts (les diferents facultats mentals no són parts de la ment).3. Per tant, la ment no és el mateix que el cos. Pregunta 2: 1. «extenses»: que ocupen espai. 2. «dividir fàcilment en parts en el pensament»: es pot concebre sense dificultat, i sense caure en contradicció, que diferents parts d’aquella cosa, que ara estan juntes, estiguessin (espacialment) separades. Pregunta 3:  El més destacat que es pot explicar és l’altre argument per al dualisme que hi ha abans, en la meditació VI: 1. És possible concebre amb claredat i distinció la ment de forma separada a concebre el cos. 2. Si dues coses es poden concebre de forma separada, aleshores seria possible que una d’elles existís sense que existís l’altra (atès que si puc concebre de forma clara i distinta una cosa separada de l’altra, Déu podria fer que existís l’una sense que existís l’altra). 3.Per tant, la ment podria existir sense que existís el cos. 4.Per tant, ment i cos no són la mateixa cosa. Pregunta 5: que ens agradés que passés certa cosa no ens dona cap raó per creure que aquella cosa, de fet, passa 

Pregunta1: En aquest punt de les Meditacions, Descartes pot afirmar que sap que quan fa un ús curós de les seves facultats cognitives no s’equivoca. (ii) En particular, pot distingir el somni de la vigília, fixant-se en com es connecten les sensacions que es tenen en un determinat moment amb les que s’han tingut en altres moments. (iii) El que el justifica a poder fer això és saber que Déu no enganya. (iv) Els errors provenen de quan no es fa un ús prou curós de les nostres capacitats. 

Pregunta 2: Hiperbòlic: quelcom que és molt exagerat, que es porta fins a l’extrem. B) Contradicció: quan es fan dues afirmacions que no poden ser totes dues veritat alhora. Pregunta 3:El dubte cartesià sobre el món extern. Cogito. 1 Una prova de l’existència de Déu.2. La bondat divina no és compatible amb què estiguem enganyats de forma general, fins i tot quan fem un ús curós de les nostres capacitats cognitives.3. En la vida quotidiana sovint no dediquem tot el temps i l’esforç que caldria a fer un ús curós de les nostres capacitats cognitives i, per això, malgrat la bondat divina, a vegades pot ser que ens equivoquem. 

M5:es tracta de demostrar l’existència de Déu,  a partir de les nocions matemàtiques. A partir del moment que tinc en la meva ment la idea de Déu he d’admetre que Déu existeix necessàriament. Si Déu és pensat com a perfecte, no pot no-existir. Que la idea de Déu sigui evident garanteix el coneixement clar i distint de les altres coses. Es vol mostrar l’existència de Déu a partir del seu propi concepte. Hi ha idees que van lligades en la ment, com la de muntanya i vall. Si penso l’una necessàriament he de pensar altra. Déu és un ésser absolutament perfecte. Com que l’existència eterna és una perfecció, pertany a la idea de Déu i, per tant, Déu existeix. Però en el cas de Déu, és la idea de Déu en ella mateixa la que imposa l’existència de Déu. No sóc lliure de concebre un Déu sense existència  M1 Com superar la ignorància. Cal trobar un fonament de les ciències que sigui segur, ferm i constant. Descartes vol desfer-se de totes les falses opinions admeses fins aleshores com a veritables. El mètode consisteix a sotmetre a la prova de foc del dubte tota opinió, per trobar el camí recte cap a la veritat. De què es pot dubtar?“De totes les opinions que havia admès antigament com a veritables, no n’hi ha una de la qual jo no pugui ara dubtar, no per alguna manca de consideració o lleugeresa, sinó per raons molt fortes i seriosament considerades: de manera que és necessari que aturi i suspengui, d’ara endavant, el meu judici” El text és, doncs, un intent de reconstrucció del que podem saber amb certesa. M2. És més fàcil conèixer el propi jo que les coses corporals del món. La raó és que el jo no és una cosa extensa, sinó una cosa que pensa. I així és fàcil separar del jo tot el que no sigui pensament. S’entén per pensament qualsevol activitat de la consciència. En canvi, requereix més esforç conèixer què pertany i què no pertany veritablement a les coses corporals, a la matèria, al món.M6: Ell buscara examinar la existència del món exterior, i diferenciar els dos elements que ens defineixen (cos i ànima). “ de l’existència de les coses materials i de la distinció de l’anima i el cos de l’home.”

Però, si existeix un Geni Maligne que m'enganya, és obvi que enganya a algú, si penso... Existeixo. (Cogito ergo sum) Aquesta és la primera veritat indubtable a la que arriba Descartes. És el pilar que li permetrà construir la resta del pensament filósòfic. L'existència del Jo és indubtable, ja que es tracta d'una veritat evident.

Filosofia i cristianisme=La filosofia cristiana és una filosofia feta per cristians que intenten posicionar el contingut de la seva fe entre els altres discursos que plantejaven els grans interrogants dels humans. La idea de creació accentuava el poder il•limitat de déu, i és que Déu és omnipotent, totpoderós. Un Déu creador que, a més a més participa directament en l’esdevenir històric tot fent-se home. Es tracta d’una idea estranya a la filosofia grega que presenta conseqüències importants: suposa que hi ha un origen del món, un desenvolupament lineal del temps històric dirigit per Déu que arriba a la seva culminació amb el naixement de Jesús, i un final en la història, ja que la fi i el sentit de la història és la salvació dels éssers humans i el seu judici.

El problema dels universals=Amb el terme "universals" es fa referència als conceptes amb els quals designem els gèneres i les espècies, en tant que diferents dels individus. És evident que la percepció sensible té per objecte allò individual.La importància del problema dels universals és central perquè està plantejant quina és l'estructura interna de la realitat, allò que anomenem l'essència de les coses, i fins on podem conèixer-la, és a dir, la possibilitat mateixa del coneixement humà. Si el concepte universal és més important que l'individu, perilla la nostra pròpia individualitat; si, en canvi, només existeix allò individual, llavors se'ns planteja el problema del caràcter universal del coneixement humà.

Demostració Tomàs=1. Si de dos contraris suposem que un sigui infinit, aquest anul·la totalment el seu oposat. Ara bé, el nom o terme Déu significa precisament un bé infinit. Si, doncs, hi hagués Déu, no hi hauria mal algun. Però trobem que al món hi ha mal. Per tant, Déu no existeix.2. El que poden realitzar pocs principis, no ho fan molts. Perquè, en el cas que Déu no existeixi, uns altres principis poden realitzar tot el que veiem al món, ja que les coses naturals es redueixen al seu principi, que és la naturalesa, i les lliures, al seu, que és l'enteniment i la voluntat humana. Per tant, no hi ha necessitat de recórrer al fet que hi ha Déu. La tercera via considera el ser possible, o contingent, i el necessari, i pot formular-se així. Trobem en la naturalesa coses que poden existir o no existir, perquè veiem éssers que es produeixen i éssers que es destrueixen i, per tant, hi ha possibilitat que existeixin i que no existeixin. La quarta via considera els graus de perfecció que hi ha en els éssers. Veiem en els éssers que uns són més o menys bons, veritables i nobles que uns altres, i el mateix succeeix amb les diverses qualitats.La cinquena via es pren del govern del món. Veiem, en efecte, que coses que manquen de coneixement, com els cossos naturals, obren per un fi, com es comprova observant que sempre, o gairebé sempre, obren de la mateixa manera per a aconseguir el que més els convé; per on es comprèn que no van a la seva fi obrant al per ventura, sinó intencionadament. 

Substància Món, jo, déu.=Quan ens referim a qualsevol objecte, distingim entre l’objecte en sí i les seves propietats. Sembla doncs, que l’objecte en sí manca de propietats. Déu=Hume nega la validesa dels arguments que demostren l’existència de Déu, tant a priori: Els enunciats d’existència són qüestions de fet, no relacions d’idees. Per tant, la no-existència de quelcom mai implica una contradicció, com a posteriori: Els arguments fonamentats en la visió de la natura com obra de Déu estan basats en la relació de causalitat, però ja sabem que aquesta és simplement una creença, no una certesa lògica. JO=Tot acte mental, sembla pressuposar l’existència d’un jo o subjecte que el realitza (Descartes). Tenim consciència del contingut d’una idea o impressió (consciència directa), però, alhora, també del fet de l’acte mental dins el qual s’ubica tal contingut mental: recordar, imaginar, desitjar, etc. MON=Pressuposar que existeix quelcom exterior a la nostra ment que es correspon amb les nostres impressions no és lícit ja que l’únic que certament tenim són tals impressions i no podem sortir fora de nosaltres mateixos per accedir al món extern i comprovar si allò que hi ha representat a la nostra ment es correspon amb quelcom extern que, a més, en sigui la causa.

Antropologia de plató: Dualista: Home compost d’ànima i cos, una uníó antinatural, el cos és la presó de l’ànima. Segueix la tradició òrfico-pitagòrica, que considera que el més important en l’home (i la dona) no és el cos sinó quelcom molt superior que està empresonat dins del cos: l’ànima. Aquesta ànima és d’una naturalesa completament diferent al cos. El cos forma part del món sensible, és limitat, imperfecte, mortal... L’ànima és de naturalesa semblant a les Idees, és capaç de conèixer-les i, per tant, pot ser bella, sàvia i bona. Antro Descartes:és dualista, ja que distingeix en l'home entre l'ànima (immortal, perquè sent pensant és simple, indivisible, i no pot canviar, ni perir) i el cos (una màquina complexa, construïda per Déu, que es caracteritza per la seva extensió) . Les dues parts de l'home són independents, i no necessiten l'una de l'altra per existir.

Pensament Descartes=el pensament no recau directament sobre les coses sinó que el pensament pensa idees, ja que en principi la existència del món extern encara no li consta de forma evident. Aquesta és una aportació filósòfica de la modernitat que cal remarcar: el coneixement sobre la realitat parteix de les idees que d’ella tenim a la ment, i són aquestes les que hem d'analitzar. 1.Idees adventícies, que són les que semblen provenir de la nostra experiència externa, dels sentits, com ara, les idees de cavall, d'èsser humà, etc. 2.Idees factícies, que són les que construïm tot combinant diferents idees adventícies, com ara, les idees de centaure, de quimera, de sirena, etc.3.Idees innates, que no procedeixen de l'experiència ni de la combinació d’altres idees sinó que se'ns imposen de manera necessària sense que hi puguem fer res, de forma que hem d'acceptar que procedeixen de la pròpia naturalesa de l'enteniment: la idea d'infinit, la idea d'existència, etc.