L'Acte Administratiu: Concepte, Elements, Classes i Invalidesa

L’Acte Administratiu

I. L’Acte Administratiu: Concepte, Elements i Classes

L’acte administratiu és l’acte juridicopúblic de l’Administració més important.

García de Enterría el defineix com un acte jurídic unilateral de l’Administració, diferent del Reglament i consistent en una declaració.

Quant als seus ELEMENTS, són:

1) Element Subjectiu

L’acte administratiu ha de procedir del titular apte de l’òrgan competent de l’Administració Pública competent, per la qual cosa exigeix alhora 3 requisits:

• a. Que procedeixi d’entitat de dret públic amb capacitat i competència per a dictar-lo.
• b. Que procedeixi d’òrgan competent objectivament, funcionalment i territorialment per a dictar-lo. Així, l’art. 62 de la Llei 30/92 disposa que: “Los actos de las Administraciones públicas son nulos de pleno derecho en los casos siguientes: Los dictados por órgano manifiestamente incompetente por razón de la materia o del territorio.”
• c. Aptitud del titular de l’òrgan front a l’òrgan (quan el seu titular ha estat adscrit al mateix) i front els interessats (sempre que no concorri cap motiu d’abstenció de l’art. 28.2 de la LRJ).

2) Element Objectiu

El contingut de l’acte administratiu ha de ser, com tot acte jurídic:

• a. Possible i lícit o ajustat a l’ordenament jurídic i per això, segons l’art. 62, són nuls: “Los que tengan un contenido imposible. (c) Los que sean constitutivos de infracción penal o se dicten como consecuencia de ésta. (d)”
• b. Determinat o determinable.
• c. Adequat als fins que persegueix i ajustat a l’ordenament jurídic.

3) Element Causal

S’integra de 2 elements:

• a. La constatació del pressupòsit de fet que justifica que l’acte es dicti.
• b. La causa en sentit estricte, que és l’adequació o congruència de l’acte amb el fi que en ell es persegueix.

4) Element Teleològic

Si l’Administració exercita la potestat per a un fi diferent del predeterminat pel dret, parlarem d’arbitrarietat o desviació de poder.

Quant a les seves CLASSES, podem fer referència als següents criteris:

• 1) Reglats i discrecionals, segons procedeixin de l’exercici d’una potestat reglada o discrecional.
• 2) Favorables o de gravamen, en funció de si amplien l’esfera jurídica dels particulars o la restringeixen.
• 3) Singulars i generals, segons es dirigeixin a una pluralitat de subjectes o situacions indeterminades o a un subjecte concret o situació específica.
• 4) Interns o externs, segons si es projecten “ad extra” o “ad intra”.
• 5) Actes de regla, actes subjectius i actes-condició. Els de regla són els que creen, modifiquen o suprimeixen situacions generals i impersonals. Els subjectius són els que donen lloc al naixement, modificació o extinció d’una situació individual i subjectiva i els actes-condició són els que atribueixen a un individu una situació general i objectiva.
• 6) Actes constitutius i declaratius, segons creïn, modifiquin o extingeixin relacions o situacions jurídiques o simplement es limitin a constatar-les.
• 7) Actes provisionals, que establien una situació jurídica provisional, que era susceptible de ser corregida per l’Administració abans de resoldre definitivament sobre l’assumpte, però actualment s’han d’entendre subsumits dins els actes de tràmit.

Actes de Tràmit i Actes que Esgoten la Via Administrativa

Els ACTES DE TRÀMIT són aquells que impulsen, desenvolupen, preparen i promouen els expedients i procediments administratius i la seva ulterior decisió com, per exemple, dictàmens, consultes i informes que, com a regla general, són facultatius i no vinculants.

L’art. 107 de la Llei 30/1992, redactat per la Llei 4/99 disposa que: “Contra las resoluciones y los actos de trámite, si estos últimos deciden directa o indirectamente el fondo del asunto, determinan la imposibilidad de continuar el procedimiento, producen indefensión o perjuicio irreparable a derechos e intereses legítimos, podrán interponerse por los interesados los recursos de alzada y potestativo de reposición, que cabrá fundar en cualquiera de los motivos de nulidad o anulabilidad previstos en los artículos 62 y 63 de esta Ley.

La oposición a los restantes actos de trámite podrá alegarse por los interesados para su consideración en la resolución que ponga fin al procedimiento.”

Els ACTES DEFINITIUS O RESOLUTORIS són aquells que posen fi al procediment administratiu, decidint-lo, si bé no tots els actes definitius posen fi a la via administrativa, ja que, respecte alguns, es pot interposar recurs d’alçada.

En aquest sentit, indica l’art. 109 de la Llei 30/92 que: “Ponen fin a la vía administrativa:

1) Las resoluciones de los recursos de alzada.

2) Las resoluciones de los procedimientos de impugnación a que se refiere el artículo 107.2.

3) Las resoluciones de los órganos administrativos que carezcan de superior jerárquico, salvo que una Ley establezca lo contrario.

4) Las demás resoluciones de órganos administrativos cuando una disposición legal o reglamentaria así lo establezca.

5) Los acuerdos, pactos, convenios o contratos que tengan la consideración de finalizadores del procedimiento.”

La Invalidesa dels Actes Administratius

I. La Invalidesa dels Actes Administratius: Nul·litat de Ple Dret i Anul·labilitat

La teoria de la invalidesa dels actes jurídics és pròpia de la part general del Dret Civil, essent comú per a totes les branques jurídiques. Així, l’art. 6.3 del CC disposa que: “Los actos contrarios a las normas imperativas y a las prohibitivas son nulos de pleno derecho, salvo que en ellas se establezca un efecto distinto para el caso de contravención.”

Aquesta disconformitat amb la llei o invalidesa pot provenir:

1. Per faltar algun element essencial per a la formació de l’acte o negoci jurídic (inexistència).
2. Per celebrar-se un acte viciant un mandat o prohibició legal (nul·litat de ple dret).
3. Per existir un vici o defecte de l’acte (nul·litat relativa o anul·labilitat).

Aquesta distinció podem traslladar-la a l’àmbit administratiu amb alguns matisos:

1. En Dret administratiu la teoria de la invalidesa s’esgota en l’estudi de dos úniques categories: nul·litat absoluta i anul·labilitat. Així, autors com Garrido Falla assenyalen que el tractament jurídic de la inexistència no ha de diferenciar-se del de la “nul·litat absoluta”.
2. A diferència del Dret Comú, en Dret administratiu la regla general està constituïda, doncs, per la presumpció de validesa de totes les actuacions administratives, d’aquí que l’acte administratiu invàlid estigui dominat per la regla bàsica de l’anul·labilitat del mateix, mentre que la nul·litat de ple dret es reserva als supòsits taxativament indicats en l’art. 62 de la Llei 30/92 o en una disposició de rang legal que expressament la reguli amb tal caràcter.
3. Existeixen vicis que ni tan sols donen lloc al vici de l’anul·labilitat, com són les irregularitats no invalidants (art. 63.2).
4. Les diferències apuntades amb anterioritat entre el règim general de la nul·litat i el de l’anul·labilitat són substancialment aplicables a l’àmbit administratiu amb dos matisos:
   • a. La impugnació dels actes administratius amb independència que siguin anul·lables o nuls de ple dret només podrà efectuar-se per aquells que siguin titulars de drets o interessos legítims individuals o col·lectius, tot això al marge del possible i excepcional coneixement en casos concrets d’una acció popular.
   • b. Després de la Llei 30/92 no és possible la impugnació en via administrativa de les disposicions reglamentàries en prohibir-ho expressament l’art. 107.3, que disposa que: “Contra las disposiciones administrativas de carácter general no cabrá recurso en vía administrativa.” No obstant, arran de la modificació introduïda per la Llei 4/99, es permet la seva revisió d’ofici, disposant l’art. 102.2 de la Llei 30/92 que: “Asimismo, en cualquier momento, las Administraciones públicas de oficio, y previo dictamen favorable del Consejo de Estado u órgano consultivo equivalente de la Comunidad Autónoma si lo hubiere, podrán declarar la nulidad de las disposiciones administrativas en los supuestos previstos en el artículo 62.2.” Quant als efectes de l’anul·lació, disposa l’art. 73 de la LJCA que: “Las sentencias firmes que anulen un precepto de una disposición general no afectarán por sí mismas a la eficacia de las sentencias o actos administrativos firmes que lo hayan aplicado antes de que la anulación alcanzará efectos generales”, la qual cosa es tradueix a la pràctica en els efectes “ex nunc” de l’anul·lació judicial de la disposició administrativa.
5. El principi del favor acti no només limita la nul·litat i crea les irregularitats no invalidants, sinó que facilita tècniques de garantia de conservació de l’acte com s’exposarà.

Graus d'Invalidesa dels Actes Administratius

1) Nul·litat de Ple Dret

Els supòsits es contenen a l’art. 62 de la Llei 30/92, el qual disposa que: “Los actos de las Administraciones públicas son nulos de pleno derecho en los casos siguientes:

a. Los que lesionen los derechos y libertades susceptibles de amparo constitucional.

b. Los dictados por órgano manifiestamente incompetente por razón de la materia o del territorio.

c. Los que tengan un contenido imposible.

d. Los que sean constitutivos de infracción penal o se dicten como consecuencia de ésta.

e. Los dictados prescindiendo total y absolutamente del procedimiento legalmente establecido o de las normas que contienen las reglas esenciales para la formación de la voluntad de los órganos colegiados.

f. Los actos expresos o presuntos contrarios al ordenamiento jurídico por los que se adquieren facultades o derechos cuando se carezca de los requisitos esenciales para su adquisición.

g. Cualquier otro que se establezca expresamente en una disposición de rango legal.

2. También serán nulas de pleno derecho las disposiciones administrativas que vulneren la Constitución, las leyes u otras disposiciones administrativas de rango superior, las que regulen materias reservadas a la Ley, y las que establezcan la retroactividad de disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales.”

No obstant, cal fer els següents matisos:

1. Els drets i llibertats a què fa referència el primer apartat són els continguts a l’art. 14 de la CE, els de la Secció 1 del Capítol II (15-29) i a l’art. 30.2 de la CE.
2. La incompetència manifesta exclou el règim de la nul·litat a la incompetència merament jeràrquica o de grau, ja que és susceptible de convalidació pel superior jeràrquic. La incompetència que dóna lloc a la nul·litat és la territorial o material i en tot cas, “manifesta”.
3. Quant als actes de contingut impossible, la impossibilitat referida és la material o física, no la jurídica. Així mateix, ha de tractar-se d’una impossibilitat originària, ja que la sobrevinguda no comporta cap vici, sinó la ineficàcia de l’acte.
4. Actes constitutius d’infracció penal o conseqüència d’aquesta: La nova redacció d’aquest precepte permet incloure tant el delicte com la falta penal. A la pràctica aquest supòsit origina una qüestió prejudicial penal.
5. Actes dictats amb omissió total i absoluta del procediment establert. No implica necessàriament l’absència de tot procediment, sinó d’algun o alguns dels seus tràmits essencials, o bé que s’hagi observat un procediment però que no sigui el previst per la llei.
6. Aquesta referència als actes presumptes es converteix en una cautela administrativa front a l’obtenció de concessions o autoritzacions per silenci administratiu positiu quan s’estigui mancat dels requisits legals.

Efectes de la Nul·litat de Ple Dret

1. Impossibilitat de convalidació, només predicable dels actes anul·lables.
2. La suspensió automàtica de l’executivitat de l’acte nul de ple dret quan és impugnat al·legant aquesta nul·litat (art. 111 de la Llei 30/92).
3. La possibilitat que l’Administració declari d’ofici la nul·litat, previ dictamen favorable del Consell d’Estat o òrgan consultiu equivalent de la CA. En canvi, tractant-se d’actes anul·lables, l’Administració els haurà de declarar lesius per l’interès públic i, posteriorment, impugnar-los davant l’ordre jurisdiccional contenciós-administratiu.
4. Els efectes de la declaració són ex tunc, és a dir, des de la data que l’acte es dictà. Per contra, l’anul·labilitat produeix efectes ex nunc, és a dir, des de la data en què es declara.

Anul·labilitat

L’art. 63 de la Llei 30/92 disposa que: “Son anulables los actos de la Administración que incurran en cualquier infracción del ordenamiento jurídico, incluso la desviación de poder.

No obstante, el defecto de forma sólo determinará la anulabilidad cuando el acto carezca de los requisitos formales indispensables para alcanzar su fin o dé lugar a la indefensión de los interesados.”

Quant als efectes de l’anul·labilitat, amb caràcter general han estat exposats amb anterioritat.

II. Els Actes Administratius Irregulars

Els actes administratius irregulars són els que tenen un vici de forma que està mancat de transcendència anulatòria.

1. Els actes que estiguin mancats dels requisits formals no indispensables per tal d’assolir la seva finalitat i que no originin indefensió.
2. Les actuacions administratives realitzades fora del temps establert per a elles, que només implicaran l’anul·labilitat de l’acte quan així ho imposi la naturalesa del terme o termini.
3. L’actuació d’autoritats i personal al servei de les Administracions Públiques quan concorrin motius d’abstenció, que no implicarà necessàriament la invalidesa dels actes en què hagin intervingut (art. 28.3 de la Llei 30/92), sens perjudici, en el seu cas, de la responsabilitat.

En tots aquests casos el vici de forma està mancat de transcendència anulatòria.

III. La Convalidació, Conservació i Conversió dels Actes Administratius

Convalidació

Regulada a l’art. 67 de la Llei 30/92. Comporta la verificació d’un fet jurídic o d’una declaració administrativa per la qual un acte anul·lable adquireix plena validesa. No serveix per als actes nuls de ple dret.

Un fet jurídic determinant de la convalidació és el transcurs del temps; per als particulars el determinat per interposar recurs, per a l’Administració el de 4 anys per fer la declaració de lesivitat.

Les declaracions administratives de convalidació tenen caràcter discrecional i adopten la forma de ratificació, confirmació o subsanació.

Si el vici consistís en incompetència no determinant de nul·litat, la convalidació podrà realitzar-se per l’òrgan competent quan sigui superior jeràrquic del que dictà l’acte viciat.

Si el vici consistís en la manca d’alguna autorització, podrà ser convalidat l’acte mitjançant l’atorgament de la mateixa per l’òrgan competent.

Conservació i Conversió

Mentre la convalidació s’aplica tan sols als actes anul·lables, la conversió i la conservació juguen també quant als nuls de ple dret.

L’art. 66 de la Llei 30/92 disposa que: “El órgano que declare la nulidad o anule las actuaciones dispondrá siempre la conservación de aquellos actos y trámites cuyo contenido se hubiera mantenido igual de no haberse cometido la infracción.”

Així, l’art. 64 disposa que la nul·litat o anul·labilitat d’un acte o de part d’un acte no implicarà la dels actes successius o de les parts del mateix que fossin independents, excepte que el vici sigui de tal importància que sense la part viciada l’acte no s’hauria dictat.

Quant a la CONVERSIÓ, l’art. 65 de la Llei 30/92 disposa que: “Los actos nulos o anulables que, sin embargo, contengan los elementos constitutivos de otro distinto producirán los efectos de éste.”

IV. Els Errors Materials o de Fet

L’art. 105.2 disposa que: “Las Administraciones públicas podrán, asimismo, rectificar en cualquier momento, de oficio o a instancia de los interesados, los errores materiales, de hecho o aritméticos existentes en sus actos.”

La pura rectificació dels errors de fet o aritmètics no implica una revocació de l’acte en termes jurídics, la qual cosa justifica que no requereixi subjectar-se a cap solemnitat ni límit temporal.

Es pot plantejar, però, el problema que l’Administració utilitzi aquesta rectificació per arribar a rectificacions de concepte sense atendre’s als tràmits rigorosos dels articles 102 i 103. El problema radica, per tant, en determinar les fronteres entre l’error de fet i l’error de dret.

Així, l’error de fet requereix no portar implícita cap valoració jurídica i no suposar una alteració fonamental del sentit de l’acte administratiu.

En definitiva, és el simple error evident, que es dedueix de les dades incloses en l’expedient administratiu, no essent error de fet si s’acudeix fora de tal expedient.

Hi ha una especialitat en l’àmbit tributari, ja que l’art. 202 de la nova LGT de 17 de desembre de 2003, que preveu la possibilitat de rectificar errors materials, de fet o aritmètics, sempre que no hagués transcorregut el termini de prescripció (4 anys).

L'Eficàcia i Execució dels Actes Administratius

I. L’Eficàcia dels Actes Administratius en l’Ordre Temporal

Començament

L’art. 57 de la Llei 30/1992 RJAAPPPAC, de 26 de novembre, disposa que: “Los actos de las Administraciones Públicas sujetos al Derecho Administrativo se presumirán válidos y producirán efectos desde la fecha en que se dicten, salvo que en ellos se disponga otra cosa.

La eficacia quedará demorada cuando así lo exija el contenido del acto o esté supeditada a su notificación, publicación o aprobación superior.”

Suspensió

És la interrupció temporal de l’eficàcia de l’acte administratiu. Pot ser:

1) Administrativa, que es troba a l’art. 111 de la Llei 30/92, el qual disposa que: “la interposición de cualquier recurso, excepto en los casos en que una disposición establezca lo contrario, no suspenderá la ejecución del acto impugnado.”

No obstant, l’òrgan a qui competi resoldre el recurs, prèvia ponderació suficientment raonada entre el perjudici que causaria a l’interès públic o a tercers la suspensió i el perjudici que es causa al recurrent com a conseqüència de l’eficàcia immediata de l’acte recorregut podrà suspendre, d’ofici o a sol·licitud del recurrent, l’execució de l’acte impugnat quan concorri alguna de les següents circumstàncies:

1) Que l’execució pogués causar perjudicis d’impossible o difícil reparació.

2) Que la impugnació es fonamenti en alguna de les causes de nul·litat de ple dret previstes a l’art. 62.1 d’aquesta llei.

L’execució de l’acte impugnat s’entendrà suspesa si, transcorreguts 30 dies des que la sol·licitud de suspensió hagi tingut entrada al registre de l’òrgan competent per a decidir sobre la mateixa, aquest no ha dictat resolució expressa al respecte.

En dictar l’acord de suspensió podran adoptar-se les mesures cautelars que siguin necessàries per tal d’assegurar la protecció de l’interès públic o de tercers i l’eficàcia de la resolució o l’acte impugnat.

Quan de la suspensió puguin derivar-se perjudicis de qualsevol naturalesa, aquella només produirà efectes prèvia prestació de caució o garantia suficient per tal de respondre d’ells.

La suspensió podrà prolongar-se després d’esgotada la via administrativa quan existeixi mesura cautelar i els efectes d’aquesta s’extenguin a la via contenciosa-administrativa. Si l’interessat interposés recurs contenciós-administratiu, sol·licitant la suspensió de l’acte objecte del procés, es mantindrà la suspensió fins que es produeixi el corresponent pronunciament judicial sobre la sol·licitud.

Quan el recurs tingui per objecte la impugnació d’un acte administratiu que afecti a una pluralitat indeterminada de persones, la suspensió de la seva eficàcia haurà de ser publicada al diari oficial en què aquell s’insertà.

2) Jurisdiccional: es regula a la LJCA de 13 de juliol de 1998 com una de les mesures cautelars que es pot adoptar al procés contenciós-administratiu. La llei introdueix la possibilitat d’adoptar qualsevol mesura cautelar, fins i tot de caràcter positiu:

a. A sol·licitud de l’interessat.

b. Quan l’execució de l’acte pogués fer perdre la seva finalitat legítima al recurs.

Retroactivitat

L’art. 57.3 de la Llei 30/92 disposa que: “Excepcionalmente, podrá otorgarse eficacia retroactiva a los actos cuando se dicten en sustitución de actos anulados, y, asimismo, cuando produzcan efectos favorables al interesado, siempre que los supuestos de hecho necesarios existieran ya en la fecha a que se retrotraiga la eficacia del acto y ésta no lesione derechos o intereses legítimos de otras personas.”

II. L’Executivitat dels Actes Administratius

Fonament i Naturalesa

La regulació positiva del principi d’executivitat dels actes administratius es conté en els següents preceptes:

1) L’art. 56 de la Llei 30/92, el qual disposa que: “Los actos de las Administraciones Públicas sujetos al Derecho Administrativo serán ejecutivos con arreglo a lo dispuesto en esta Ley.”

2) L’art. 94 de la Llei 30/92, que disposa que: “Los actos de las Administraciones Públicas sujetos al Derecho Administrativo serán inmediatamente ejecutivos, salvo lo previsto en los artículos 111 y 138, y en aquellos casos en que una disposición establezca lo contrario o necesiten aprobación o autorización superior.”

3) L’art. 51 de la LRBRL de 2 d’abril de 1985 disposa, així mateix que: “Los actos de las entidades locales son inmediatamente ejecutivos, salvo en aquellos casos en que una disposición legal establezca lo contrario o cuando se suspenda su eficacia de acuerdo con la Ley.”

El principi general és doncs, que tot acte administratiu és executiu. Però hi ha les següents excepcions:

1) Que l’acte administratiu disposi una altra cosa sobre els seus efectes.

2) Que s’acordi en via administrativa la suspensió de l’acte, d’acord a l’art. 111 de la Llei 30/92, anteriorment explicat. A aquesta suspensió administrativa cal afegir la contenciosa-administrativa regulada als arts. 129 i següents de la LJCA.

3) Que la resolució del procediment sancionador no posi fi a la via administrativa, sens perjudici d’adoptar les mesures cautelars precises per tal de garantir la seva eficàcia quan sigui executiva (art. 138).

4) Que una disposició estableixi el contrari.

5) Que es requereixi aprovació o autorització superior. L’executivitat respon a un doble fonament:

a. Fonament jurídic: La presumpció de legalitat dels actes administratius, que deriva de la circumstància que l’Administració no és un nou poder de fet, sinó un poder jurídic que ha d’actuar amb sotmetiment ple a la llei i al dret (art. 103 de la CE).

b. Fonament polític: La necessitat que es realitzin els interessos públics que persegueix l’Administració.

Quant a la NATURALESA JURÍDICA, García de Enterría el considera expressió de l’autotutela, més específicament de l’autotutela declarativa, eximint a l’Administració de la necessitat de demanar la tutela judicial.

Un sector de la doctrina parla de l’EXECUTORIETAT com a cosa diferent de l’executivitat. L’executivitat seria un tret comú de tots els actes administratius. En canvi, l’executorietat només és pròpia d’aquells actes que imposen deures positius o negatius el compliment del qual pot no ser voluntàriament acceptat per l’obligat.

García de Enterría entén que és una segona expressió de l’autotutela l’anomenada autotutela executiva, facultant a l’Administració a l’ús directe de la seva pròpia coacció amb necessitat d’intervenció judicial.

El seu fonament cal trobar-lo a la teoria de l’imperium que revesteixen els actes administratius.

III.L’EXECUCIÓ FORÇOSA PER L’ADMINISTRACIÓ DELS ACTES ADMINISTRATIUS.

L’execució forçosa suposa la sèrie d’actuacions de l’Administració tendents a que l’administrat obligat compleixi el contingut de l’acte administratiu. Dita possibilitat es consagra a l’art. 95 Llei 30/92, el qual disposa que: “Las Administraciones Públicas, a través de sus órganos competentes en cada caso, podrán proceder, previo apercibimiento, a la ejecución forzosa de los actos administrativos, salvo en los supuestos en que se suspenda la ejecución de acuerdo con la ley, o cuando la Constitución o la ley exijan la intervención de los Tribunales.”

Els seus requisits són els següents:

1)Existència d’un acte administratiu, recollit per l’art. 93 L.30/92, el qual disposa que: “Las Administraciones Públicas no iniciarán ninguna actuación material de ejecución de resoluciones que limite derechos de los particulares sin que previamente haya sido adoptada la resolución que le sirva de fundamento jurídico.” En tot cas, l’acte administratiu ha d’imposar una obligació a l’administrat que ha de consistir en un donar, fer o no fer alguna cosa.

2)Requeriment previ. Així, ha de citar-se l’art. 93.2, el qual disposa que: “El órgano que ordene un acto de ejecución material de resoluciones estará obligado a notificar al particular interesado la resolución que autorice la actuación administrativa.” Amb el previ requeriment es dóna l’oportunitat a l’obligat de complir voluntàriament el contingut de l’acte administratiu, per la qual cosa ha de fer-se en forma escrita. La seva naturalesa comporta l’assenyalament d’un termini que de forma prudencial fixarà l’Administració per al compliment voluntari de l’acte que es pretengui efectuar.

3)L’execució ha d’estar en línia directa de la continuació de l’acte, sense transformar el contingut de l’acte ni afegir cap obligació nova.

4)L’execució forçosa no requereix la fermesa de l’acte.

Finalment, GARRIDO FALLA afegeix dues limitacions fonamentals:

1)L’execució forçosa ha d’ajustar-se a un procediment prèviament reglat, fins el punt que el seu oblit converteix l’acció administrativa en via de fet.

2)Quan l’execució forçosa consisteixi en la utilització de mesures coercitives, únicament podrà ser utilitzada per l’Administració quan existeixi precepte legal exprés que l’autoritzi.

Quant als mitjans de l’execució forçosa, l’art. 96 Llei 30/92 els enumera establint que: “La ejecución forzosa por las Administraciones Públicas se efectuará, respetando siempre el principio de proporcionalidad, por los siguientes medios:

A) Apremio sobre el patrimonio.

B) Ejecución subsidiaria.

C) Multa coercitiva.

D) Compulsión sobre las personas.

Si fueran varios los medios de ejecución admisibles se elegirá el menos restrictivo de la libertad individual.

Si fuese necesario entrar en el domicilio del afectado, las Administraciones Públicas deberán obtener el consentimiento del mismo o, en su defecto, la oportuna autorización judicial.”

En tot cas, ha d’observar-se una proporcionalitat entre el mitjà escollit i la finalitat perseguida.

1)Constrenyiment sobre el patrimoni: Constitueix el mitjà d’execució de més freqüent aplicació a la pràctica, tenint per objecte la satisfacció de deutes pecuniaris que consisteixin en quantitats líquides quan el deutor es resisteixi al seu compliment. Així, disposa l’art. 97 L.30/92: “Si en virtud de acto administrativo hubiera de satisfacerse cantidad líquida se seguirá el procedimiento previsto en las normas reguladoras del procedimiento recaudatorio en vía ejecutiva. En cualquier caso no podrá imponerse a los administrados una obligación pecuniaria que no estuviese establecida con arreglo a una norma de rango legal.” El procediment aplicable serà el del Reglament General de Recaptació de 20 de desembre de 1990, quin art. 93 estableix que: “El procedimiento será exclusivamente administrativo, siendo privativa de la Administración la competencia para entender del mismo y resolver todas sus incidencias.”

2)L’Execució subsidiària consisteix en la realització d’allò ordenat en l’acte administratiu previ per persona diferent del destinatari del mateix i per compte d’aquest. Així, disposa l’art. 98 que: “Habrá lugar a la ejecución subsidiaria cuando se trate de actos que por no ser personalísimos puedan ser realizados por sujeto distinto del obligado.

En este caso, las Administraciones Públicas realizarán el acto, por sí o a través de las personas que determinen, a costa del obligado.

El importe de los gastos, daños y perjuicios se exigirá conforme a lo dispuesto en el artículo anterior.

Dicho importe podrá liquidarse de forma provisional y realizarse antes de la ejecución, a reserva de la liquidación definitiva.”

3)Multa coercitiva: Constitueix una sanció imposada a l’obligat que només podrà aplicar-se quan ho autoritzin les lleis en la forma i quantia que aquestes determinin.

Es diferencia de la multa governativa en que la coercitiva pressuposa l’existència de l’acte a executar i la primera s’imposa directament; la seva imposició, a més, és discrecional i la seva finalitat no és el càstig de l’infractor sinó la pressió per tal que compleixi i precisament per això pot ser reiterada per lapses de temps per tal de complir allò ordenat.

Podrà aplicar-se, segons l’art. 99, en els següents casos:

a.)Actes personalíssims en què no preocedeixi la compulsió directa sobre la persona de l’obligat.

b.)Actes en què, procedint la compulsió, l’Administració no l’estimés convenient.

c.)Actes quina execució  pugui l’obligat encarregar a una altra persona.

Aquest mitjà es recondueix també al constrenyiment sobre el patrimoni si tals multes no es paguen “voluntàriament”.

4)Compulsió sobre les persones: es regula a l’art. 100 L.30/92, el qual disposa que: “Los actos administrativos que impongan una obligación personalísima de no hacer o soportar podrán ser ejecutados por compulsión directa sobre las personas en los casos en que la Ley expresamente lo autorice, y dentro siempre del respeto debido a su dignidad y a los derechos reconocidos en la Constitución. Si, tratándose de obligaciones personalísimas de hacer, no se realizase la prestación, el obligado deberá resarcir los daños y perjuicios, a cuya liquidación y cobro se procederá en vía administrativa.”