Accio moral, immoral, amoral

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 7,43 KB

 

Tema 14. Fonamentació de l’ètica: Autonomia i Heteronomia moral


0. Distingeix entre ètica moral i acció moral


ètica:
és la disciplina que té per objecte la reflexió sobre la moral.

Moral:


és el conjunt de normes, valors, principis i creences que orienten i dirigeixen les accions morals.

Acció moral:


és l’acció executada lliurement d’acord amb certes normes morals que regeixen la conducta, l’acció encaminada a la realització del bé o del mal.
1. Estableix quina relació o quines diferències hi ha entre moral, immoral, desmoralitzat i amoral. Per què podem dir d’algú que és immoral però no amoral?

Moral:


és el conjunt de normes, valors, principis i creences que orienten i dirigeixen les accions morals. S’executa lliurement.

Amoral:


accions que no tenen res a veure amb la moral (ex: acció de fer una pissarra)

Immoral:


té una moral que la societat no aprova.

Desmoralitzat:


accions que es realitzen sense moral, sense ànims.
La relació és que tots es poden aplicar a les accions humanes.
Si aquest algú és una persona no podem dir que és amoral perquè l’ésser humà és constitutivament moral, té estructura moral (sinó no seria humà). Pot ser immoral si les seves accions estan en desacord amb la moral vigent en una determinada societat.

2. En què es diferencia la moral com a estructura de la moral com a contingut?


La moral com a estructura és la moral com a constitució, és única en tots els individus, és universalitzable. En canvi, la moral com a contingut fa referència als continguts del meu codi moral, pot variar d’uns individus a uns altres.

3. Què s’entén per fonament de la norma moral?


Respecte de la norma moral, es pot distingir per una banda el seu fonament i per l’altra el seu caràcter obligatori. Per fonament s’entén l’origen d’on procedeix. Aquestes normes o lleis morals, o bé se les dóna a ell mateix, tenint en ell el seu origen (autònoma), o bé tenen el seu origen fora d’ell (heterònoma).

4. Quan anomenem autònoma una moral?


Autonomia moral:


la norma moral la trobo en mi mateix perquè procedeix de mi i té en la meva raó pràctica el seu únic origen i fonament. La raó pràctica es dóna a si mateixa la norma moral. L’ésser humà es dóna a si mateix la norma o llei de la seva conducta. Parlem de moral autònoma.

5. És compatible l’heteronomia amb la llibertat?


Heteronomia moral:


la norma moral procedeix d’alguna cosa diferent a la meva raó pràctica (ex: societat, creences religioses, Déu...).
La norma moral té el seu origen i el fonament en quelcom diferent.
Segons la concepció kantiana, no. Són incompatibles perquè l’heteronomia implica que l’individu no es dóna a sí mateix la llei que el determina, per tant no s’autodetermina: no és autònom i no és lliure, la seva voluntat actua condicionada per factors aliens a ella (ex: ser recompensat, per no ser acceptat pels altres...)

6. Per què un acte moral no es pot confondre amb un fet social ni reduir-se a un fet social?


El sociologisme moral (heterònom) és la teoria segons la qual el fonament de la norma moral és la societat. Aquestes normes morals tenen un paper prescriptiu i constrictiu per als membres d’aquesta societat.

Característiques:


1) Compara la societat amb un organisme, les cèl·lules del qual se subordinen les unes a les altres.
2) El costum té el mateix paper que la necessitat en les obres de la naturalesa.
3) La societat traça el programa de l’existència quotidiana a l’individu.
4) L’obligació moral és el sentiment que té l’individu d’aquesta necessitat i coacció socials.
5) Hi ha una espècie d’instint de la societat.

Objeccions


La interpretació del sociologisme moral sembla exagerada:
a) l’obligació moral sigui una obligació i quedi reduïda a la pressió social
b) la consciència moral individual sigui una expressió d’una presumpta consciència moral general de la societat, com si existís questa consciència.
c) la societat imposi necessàriament la moral als seus membres.
d) el contingut i caràcter normatiu i prescriptiu de les normes morals tinguin el seu origen i el fonament últim en la societat.
e) allò moral sigui reduïble a allò social, i la moral o l’ètica, a la sociologia.
7. Per què anomenem pràctica la raó? És el mateix raó teòrica que raó pràctica? És el mateix allò pràctic que allò útil?

Raó pràctica:


la raó en tant que dóna a conèixer, o prescriu, els principis i normes morals que regulen la meva praxi.
Es tracta de la mateixa capacitat, però es parla de la raó teòrica quan la capacitat és orientada al coneixement, en canvi la raó pràctica és la racionalitat humana orientada a l’acció (deliberar i decidir què fem).
Allò possible no sempre és útil.

8. Teoria de Kant


És una teoria del deure, deontològica i formal.
- És autònoma perquè Kant considera que les accions morals s’han de regir per la llei que la raó es dóna a sí mateixa. Des d’aquest punt de vista, la raó s’autodetermina. La llei que la raó es dóna a sí mateixa no procedeix de res extern a ella mateixa i és universal.
- Actuar d’acord amb la llei moral és una obligació, un deure. És lliure, perquè l’origen de la seba obligació està en la seva pròpia raó (és un deure autoimposat).
- No és el mateix:
*obrar conforme el deure -> legalitat: motivat per altres fins o interessos diferents al deure.
*obrar per deure -> moralitat: motivat pel sentit del deure, per respecte a l’obligació i la llei.
- Té un caràcter formal.

10. Per què Epicur diu que “el bé més gran és la prudència”?


L’hedonisme del filòsof grec Epicur sosté la necessitat d’elegir, d’entre la pluralitat de plaers, els que, per ser conformes amb la naturalesa humana, siguin una font propícia de felicitat. I per això cal la prudència. És la virtut que ens permet elegir entre la pluralitat de plaers aquells que més ens convenen i d’aquesta manera propicia la felicitat.

11. Explica les propietats de l’acció moral:


1) L’ésser humà és constitutivament moral, és una realitat moral. L’acció moral és pròpia i constitutiva de l’ésser humà. L’home no pot ser amoral.
2) Intenció i motivació. Ens proposem i tendim a la realització d’alguna cosa, es necessita una motivació o un motiu que ens mou a una acció.
3) Deliberació: implica un raonament sobre els avantatges i inconvenients.
4) Responsabilitat i imputació. L’acció que realitza un individu és imputable i se l’atribueix a ell perquè es considera responsable del que ha fet.
5) Justificació: l’acció moral sempre s’ajusta a certes normes o principis

Entradas relacionadas: