El Sexenni Democràtic i l'Estat Liberal a Espanya (1845-1874)

Insurrecció Cantonal: El Conflicte Més Greu de la República

La insurrecció cantonal fou el conflicte *més* greu que es va produir en el breu període *republicà* i el que va provocar la major situació de crisi. El cantonalisme era un fenomen complex en *què* es barrejaven les aspiracions autonomistes amb les de la revolució social. La proclamació dels cantons independents va ser la conseqüència d'aplicar de manera radical i directa l'estructura federal des de baix, impulsada pel desig d'*avançar* en les reformes socials.

En les zones amb una forta implantació *cantonalista*, es van revoltar formant cantons independents. Al llarg del mes de juliol es van proclamar diferents cantons, com els de:

• Màlaga
• Cartagena
• Sevilla
• Bailèn
• Castelló
• Algesires
• i molts altres *més*.

Els protagonistes d'*aquests* fets eren un grup social format per artesans, petits comerciants i assalariats, i van ser dirigits pels federals intransigents.

El president Pi i Margall va dimitir i va ser substituït per *Nicolás* Salmerón, *qui* va iniciar una acció militar contra el moviment cantonalista. La intervenció militar va acabar amb la insurrecció. Salmerón va dimitir perquè es considerava incapaç de signar les penes de mort imposades contra els activistes cantonalistes. El va *succeir* Emilio Castelar. La República va iniciar a partir d'aquest moment un desplaçament cap a la dreta. El nou executiu va intentar aplicar una política d'autoritat i de força. El 13 de *setembre*, Castelar va aconseguir els poders plens de les Corts, *que* es van mantenir fins al 2 de gener de 1874.

Proclamació de la República (1873)

La proclamació de la República va ser la *sortida* més fàcil davant de la *renúncia* d'Amadeu de Savoia. Les Corts van decidir sotmetre a votació la proclamació d'una República, que va ser aprovada l'11 de febrer de 1873. Per a presidir el govern va ser elegit el republicà federal Estanislau Figueras, que per a governar va comptar amb els membres del seu partit i amb *alguns* republicans unitaris. Però gran part de la cambra era monàrquica, *i* el seu vot republicà va ser una estratègia per a guanyar temps i organitzar el retorn dels Borbó al tron espanyol. Així, la República va nàixer amb poques possibilitats d'èxit, cosa que es va fer evident en l'aïllament internacional del *nou* sistema.

La República va ser rebuda amb entusiasme per les classes populars, que van creure que havia arribat l'hora de complir les *seves* aspiracions de canvi social. Els federals van ocupar les corporacions de molts municipis i van constituir juntes revolucionàries per *desplaçar* de l'administració els antics càrrecs monàrquics. A Andalusia es va produir un moviment insurreccional que volia donar solució al problema del repartiment de terres entre els *pagesos*, i les protestes es van fer freqüents. En les ciutats es van produir també àmplies mobilitzacions populars; entre el moviment obrer, especialment el català, es van generalitzar les reivindicacions a favor de:

• La reducció de la jornada laboral.
• L'augment de salaris.
• La implantació *immediata* de l'Estat federal.

Una gran part dels dirigents del republicanisme federal, eren lluny de les aspiracions revolucionàries de les bases del seu mateix partit. L'interès dels dirigents republicans de respectar la *legalitat* es va exterioritzar en la dissolució de les juntes i en la repressió de les revoltes populars. Pacificant el panorama, es van convocar eleccions a Corts constituents, que van ser guanyades àmpliament pels republicans.

Republicanisme Federal: Bases i Aspiracions

El republicanisme federal comptava amb el suport de la petita *burgesia*, de les classes populars urbanes i de part del moviment obrer i camperol. Les primeres preocupacions pel que seria anomenat posteriorment la *qüestió social* van nàixer al si del republicanisme i ací s’hi van crear les primeres *propostes* de lleis protectores dels treballadors. L’auge del republicanisme va ser degut també al *desengany* de les masses populars, que veien que les reformes promeses pels progressistes i pels demòcrates no es duien a terme. D’aquesta manera, republicanisme i canvi social van ser realitats fortament vinculades al Sexenni.

En la Revolució del 1868 es van plantejar reivindicacions de caràcter social. Això va ser degut a l’alta implicació de les classes populars en el procés revolucionari. Per a un ampli sector de la població, la consecució d’aquests objectius anava lligada al triomf de la República federal.

Les primeres revoltes al crit de “República federal o mort!” es van produir a Cadis el desembre del 1868. Juntament amb les demandes de proclamació de la República i l'*oposició* a una reimplantació de la monarquia, s’hi van expressar reivindicacions socials. Els republicans van impulsar diferents mobilitzacions populars per a imposar un canvi en l’injust sistema de sorteig, però no en van aconseguir l’abolició. El maig del 1869, els republicans federals van establir uns pactes per a provocar insurreccions, i el mes següent van constituir un Consell Federal provisional. Prim va haver de *recórrer* a l’exèrcit per contenir aquestes revoltes. Cap al final del mes d’octubre del 1869, el cap del govern va proclamar que el moviment republicà federalista havia estat vençut. Però, va deixar una empremta profunda, i els anys següents van tornar a reproduir-se les insurreccions.

Constitució de 1869 i Regència

El nou govern provisional va promulgar uns decrets per a donar satisfacció a algunes demandes populars (*llibertat d’impremta, dret de reunió i d’associació, sufragi universal*…) i va convocar eleccions a Corts constituents. Els *comicis* van ser els primers a Espanya que van reconèixer el sufragi universal masculí. Van donar la victòria a la coalició governamental partidària de la fórmula monàrquica, però també van sorgir a la Cambra dues minories importants: la carlina i la republicana. Les Corts es van reunir i van crear una comissió parlamentària amb l’encàrrec de redactar una nova Constitució, que va ser aprovada l’1 de juny del 1869.

La Constitució del 1869, la primera democràtica d’Espanya, va establir un règim molt ampli de drets i de llibertats:

• S’hi reconeixien els drets de manifestació, reunió i *associació*.
• La llibertat d’ensenyament i la igualtat per a obtenir ocupació.
• S’hi proclamava també la llibertat de *professió* i el dret de manifestar de manera pública o privada qualsevol religió.

La Constitució també proclamava la sobirania nacional. L’Estat es declarava monàrquic, però la potestat de fer les lleis residia en les Corts: el Rei només les promulgava. Les Corts es componien d’un Congrés i un Senat.

Proclamada la Constitució, les Corts van establir una *Regència*, que va recaure en el general Serrano, mentre que Prim era designat cap de govern. La *seva* tasca no era *fàcil*: els republicans mostraven el seu descontentament amb la nova situació, els carlins tornaven a l’activitat insurreccional, la *situació* econòmica era greu i, a més, calia *trobar* un monarca per a la Corona espanyola. No obstant això, el nou govern va ser rebut amb simpatia per gran part dels països europeus, ja que posava fi a la llarga etapa d’inestabilitat política d’Isabel II.

Revolució de 1868 (La Gloriosa)

El 19 de setembre del 1868, l’esquadra *sota* el comandament de Juan Bautista Topete, va protagonitzar una insurrecció militar contra el govern d’Isabel II. Prim, exiliat a Londres, i Serrano, desterrat a les Canàries, es van reunir amb els insurrectes i van aconseguir el suport de la població gaditana, després de la publicació d’un manifest en què es demanava als ciutadans que *acudissin* a les armes per defensar la llibertat, l’ordre i l’honradesa. *Els dies següents*, Prim va anar estenent la insurrecció a Màlaga, Almeria i Cartagena.

El govern de la reina Isabel II es va disposar a defensar el tron amb les armes. Va enviar *des de* Madrid un exèrcit per a enfrontar-se amb els insurrectes. Les *dues* forces es van trobar a Puente de Alcolea, on el dia 28 de setembre es va lliurar una batalla que va donar la victòria a les forces favorables a la revolució. El govern va dimitir, i la reina es va haver d’exiliar. Va eixir en direcció a França el 29 de setembre de 1868, on va ser acollida per l’emperador Napoleó III.

En moltes ciutats espanyoles es van constituir Juntes revolucionàries, que van organitzar la insurrecció i van fer crides al poble. Després d’entrar a Madrid, els insurrectes van proposar a la Junta revolucionària de la capital, el *nomenament* d’un govern provisional de caràcter centrista. El general Serrano va ser proclamat regent, i Prim, president d’un govern integrat per progressistes i unionistes. El nou executiu va ordenar la dissolució de les Juntes i el desarmament de la Milícia Nacional, i amb això va deixar clar que una cosa era fer caure els Borbó i una altra la pretensió de canvis revolucionaris en el sistema econòmic o polític.

Crisi del Govern Moderat

Els governs moderats no *aconseguien* donar estabilitat a l’Estat. Es va actuar manipulant les eleccions. La vida política no es desenvolupava a les Corts, sinó al voltant de la Cort i a partir de la influència de les diferents camarilles que buscaven el favor reial. L’autoritarisme es va accentuar amb el govern de Bravo Murillo del 1852, que va proposar una reforma constitucional que transformava l’Estat en una dictadura tecnocràtica, preveia la possibilitat de governar per decret i de suspendre de manera indefinida les Corts, alhora que restringia encara més el cens electoral.

Menystenia el sufragi i el parlamentarisme i considerava que una administració eficient i el foment de la riquesa eren les úniques condicions per a un bon govern. Aquesta reforma suposava en la pràctica la desaparició del règim parlamentari i la tornada a un sistema semblant al de l’Estatut Reial. La proposta va fracassar per l’oposició d’un sector del moderantisme, que va *treure* Murillo del poder, va accentuar la descomposició interna del partit i va augmentar el *descontentament* de capes socials. Una nova revolució l’any 1854 va permetre que els progressistes tornessin al poder i va posar fi al govern moderat.

Constitució de 1845

La Constitució de 1845 va recollir les idees bàsiques del moderantisme:

• Sobirania conjunta entre el Rei i les Corts.
• Ampliació dels poders de l’executiu i disminució de les atribucions del legislatiu.
• Restricció del dret de vot i la constitució d’un Senat no electiu.

Els ajuntaments i les diputacions quedaren sotmesos a l’administració central i va ser suprimida la Milícia Nacional. S’atorgà exclusivitat a la religió catòlica, que va ser declarada l’oficial de l’Estat, i es va acordar el manteniment del culte i del *clergat*. La nova Constitució mantenia part de l’articulat de la Constitució del 1837, sobretot per la declaració de drets. També conferia enormes atribucions a la Corona (*vet*), i li atorgava la facultat de designar el Senat. Es va regular la llibertat d’impremta i es va suprimir el jurat per a aquest tipus de delictes, cosa que significava el control governamental sobre la premsa. La llei electoral del 1846 va plantejar un sufragi censatari molt restringit. A més, es va acceptar el sistema de districtes uninominals, que afavorien el predomini del vot rural (conservador) sobre l’urbà.

Governs Unionistes: La Política Exterior Activa

El nou govern unionista liderat per O'Donnell va intentar un equilibri polític combinant elements moderats amb algunes propostes progressistes com la limitació dels poders de la Corona i l'acceptació de la desamortització civil. Es va aconseguir una estabilitat política interior relativa. Es va intentar de revitalitzar el parlamentarisme. Les eleccions eren arranjades des del ministeri de la governació per tal d'assegurar la majoria parlamentària, *i* també fixaven una minoria opositora al Congrés per a evitar una marginació que derivés en pràctiques insurreccionals.

Una de les actuacions més rellevants del govern va ser la *seva* política exterior activa, que buscava *recuperar* el prestigi internacional, d'*unir* els diferents partits en un fervor patriòtic i d'acontentar importants sectors de l'exèrcit. Es van dur a terme tres campanyes de caràcter internacional:

1. L'Expedició a Indoxina (1858-1863): En col·laboració amb França, motivada pel desig de castigar una matança de missioners que hi va tenir lloc l'any 1858. L'expedició va beneficiar sobretot els francesos, que van iniciar la penetració colonial en aquella zona.
2. La Intervenció a Mèxic (1862): Es va fer juntament amb francesos i britànics per exigir al govern mexicà el cobrament del deute acumulat amb aquest país, però els espanyols se'n van retirar finalment per desavinences amb la política francesa.
3. Les Campanyes Militars del Marroc (1859-1860): Van estar motivades per disputes frontereres i es van saldar amb el triomf en les batalles de Tetuan i de Castillejos, on va guanyar un gran prestigi un militar progressista, el general Prim. La Pau de *Wad-Ras* va permetre a Espanya la incorporació del territori d'Ifni a la Corona i l'ampliació de la plaça de Ceuta.

L'any 1863 es va fer evident la descomposició interna de la coalició governamental i l'estabilitat d'anys anteriors es va convertir en una ràpida successió de governs inestables. L'unionisme va ser incapaç de plantar cara a l'oposició dels moderats i de la Corona mateixa, que es va negar a dissoldre les Corts, tal com proposava l'executiu. O'Donnell va presentar la *seva* dimissió i la reina va lliurar el poder als moderats.

Revolta de 1854 i Govern Progressista

A causa del descontentament amb el govern moderat, demòcrates, progressistes i alguns sectors dels moderats *van fer* l’anomenat *Pronunciament de Vicálvaro*. Aleshores va aparèixer un nou partit de centre, entre moderats i progressistes, anomenat *Unión Liberal*, dirigit per O’Donnell. Els insurrectes elaboraren el *Manifest de Manzanares*, on es demanava que es *complís* la Constitució del 1845, una reforma de la Llei electoral, la reducció d’impostos i la restauració de la Milícia.

Espartero fou nomenat president, i O’Donnell ministre; es va aplicar un cens electoral més ample, que va permetre un major nombre de progressistes al govern i així restaurar els principis progressistes. L’acció més important fou un pla de reformes econòmiques, recolzat per la petita burgesia i que pretenia industrialitzar el país.

Institucionalització del Règim Liberal Moderat

El moderantisme va voler consolidar l’estructura del nou Estat liberal sota els principis del centralisme, uniformitat i *jerarquització*. Un seguit de lleis i reformes administratives *van posar* en marxa aquest procés. El govern va *engegar* una reforma fiscal per augmentar els ingressos de la hisenda pública. Es va racionalitzar el sistema impositiu, es van centralitzar els impostos en mans de l’Estat i es va propiciar la contribució directa, segons la propietat (sobretot l’agrària).

Altres reformes clau van ser:

• Unificació de codis: Es va plantejar l’unificació de codis amb el Codi Penal i l’elaboració d’un Codi Civil amb les lleis.
• Administració pública: Es va *engegar* la reforma de l’administració pública amb la reorganització dels càrrecs de l’Estat i la creació d’una Llei de Funcionaris que en regulava l’accés.
• Administració territorial: Es reordenà l’administració territorial, seguint els criteris centralitzadors. La llei d’administració local va disposar que els alcaldes dels municipis de més de 2.000 *habitants* i de les capitals de província serien nomenats per la Corona, mentre que el governador civil designaria els alcaldes dels municipis menors.
• Estructura jerarquitzada: Es va crear una estructura jerarquitzada i piramidal, en la qual cada província depenia d’un poder central a Madrid, del qual depenien els governadors civils.
• Excepcions forals: Per temor a les insurreccions carlines es va acordar el manteniment al País Basc i Navarra dels ajuntaments forals i de les Juntes Generals, però es van traslladar les duanes als Pirineus.
• Educació: Es va establir un sistema nacional d’instrucció pública, que regulava els diferents nivells d’ensenyament i elaborava els plans d’estudi. La *Llei Moyano* fou la primera gran Llei d’Educació del país.
• Ordre públic: Es va adoptar un sistema de pesos i mesures únic, el sistema mètric decimal. Es va dissoldre la Milícia Nacional i es va crear la *Guàrdia Civil*.

Consolidació del Règim Moderat (1844)

Les eleccions del 1844 *van donar* la majoria als moderats, liderats per Narváez, *que* imposaren una política basada en els principis del liberalisme moderat. El seu objectiu era clausurar l’etapa *revolucionària* i normalitzar el liberalisme, creant una nova legislació. Aquest *règim* havia de basar-se en el predomini de l’ordre i l’autoritat, combinant amb la repressió, que va posar fi a les expectatives socials i polítiques generades per la dinàmica revolucionària de l’etapa anterior.

El règim es va fomentar en el predomini de la burgesia terratinent. Aquests consideraven necessari consolidar un nou ordre social, que *fomentés* les institucions liberals des d’una òptica moderada i que les *protegís* tant de la reacció carlina com de la subversió de les classes populars. La Corona i l’exèrcit *van falsejar* les eleccions, deixant així els opositors sense cap més alternativa que la conspiració per accedir al poder.