Zones Industrials UE, Globalització i Desenvolupament

Les principals zones industrials de la UE

L'activitat industrial dóna feina gairebé al 25% de la població activa ocupada per la UE. La zona principal és un eix que va des del Regne Unit fins al nord d'Itàlia, seguint la vall del Rin a Alemanya, i inclou ciutats com Londres, París, Amsterdam, Brussel·les, Frankfurt i Milà. A aquesta zona hi ha indústries de tipus tradicional (tèxtils, metal·lúrgiques, químiques, etc.) i d'altres més modernes. Alguns països de l'Europa de l'Est tenien grans zones d'indústries pesants.

La producció industrial

Actualment, les indústries antigues (tèxtil, siderúrgica, automobilística, etc.) es troben en recessió respecte a les indústries d'alta tecnologia (telecomunicacions, electrònica, aeroespacial, etc.) que es troben en una fase de dinamisme important i creixen. La producció industrial de la UE té un problema fonamental: la manca de recursos energètics (petroli) i de les primeres matèries. La recerca constant per aconseguir uns costos de producció més baixos ha significat la deslocalització industrial.

Economia de serveis

La major part de la població activa de la Unió Europea, un 65%, treballa en el sector dels serveis, amb activitats com el comerç, els transports, etc. El desenvolupament tecnològic ha permès una enorme producció de béns agrícoles i industrials. Les societats avançades generen activitats noves relacionades amb necessitats socials (atenció a la vellesa o la infantesa, utilització del temps lliure, etc.).

El comerç

Els intercanvis comercials entre els països membres de la UE i amb la resta del món tenen un gran volum. Per a la circulació de mercaderies i persones, la UE té una potent xarxa de transports.

Els transports

La majoria del transport es fa per carretera, però també té previst millorar la xarxa ferroviària. El transport marítim de mercaderies entre els països de la UE representa un 90% del comerç amb la resta del món. El transport aeri és un element clau per al mercat únic i la cohesió econòmica i social de la UE.

L'Estat Espanyol a Europa

Els primers països de la construcció europea es van fer sense comptar amb l'Estat Espanyol, que estava sotmès a un règim dictatorial i no complia els requisits exigits. El febrer de 1979 es van obrir les negociacions per a l'adhesió espanyola a la CEE. Aquestes es van allargar durant 7 anys i es van caracteritzar per la necessitat d'adaptació de l'economia espanyola a l'economia comunitària. Espanya i Portugal van entrar el 1986 i la CEE va tenir 329 milions d'habitants.

La CEE després de la incorporació de l'Estat espanyol

L'Estat Espanyol va tenir 8 vots al Consell de Ministres. El balanç de la incorporació d'Espanya a la UE: la situació econòmica i social de què gaudeix avui dia Espanya és degut en part al procés d'integració europea.

La globalització

La globalització es caracteritza per la interdependència econòmica, política, social i cultural de tots els països del món.

Característiques:

• Té cobertura mundial.
• És immediata.
• És econòmica.
• Ha transformat les bases de la societat (de viure, i les formes de govern).
• Ha creat una consciència global (la sostenibilitat del planeta).

La globalització econòmica

S'organitza per tres grans centres de poder: EUA, UE i Japó. Altres centres econòmics són emergents com Austràlia, l'Índia, la Xina i el Brasil. Conseqüència de la globalització: la deslocalització.

Característiques:

• Concentració de capital i formació de grans empreses.
• Defensa de la lliure competència.
• La facilitat de moviment dels capitals de les borses mundials.

Vida quotidiana i globalització

La trobem present a diversos àmbits: el comerç afavoreix l'adquisició dels mateixos productes (l'hàbit del menjar ràpid), el món de la ciència i de la cultura s'ha globalitzat (descobriments científics).

Riscos de la globalització

La propagació de malalties i el problema del terrorisme són les principals amenaces que planen sobre el nostre món globalitzat.

Malalties

La facilitat i rapidesa de les comunicacions escampen el perill de contagi d'algunes malalties. Segons el grau de desenvolupament d'un país, el tractament de la malaltia és molt diferent.

El terrorisme

Aquesta violència és molt difícil de combatre perquè actua d'una manera inesperada i en uns indrets insospitats (les organitzacions terroristes són grups armats violents).

Desenvolupament tecnològic i economia

El creixement econòmic ha estat possible gràcies a la investigació científica. Les patents són una font d'ingressos molt important.

Comunicació, informació i desenvolupament

Els progressos en el camp de l'electrònica han permès que la informàtica s'hagi convertit en un dels factors més importants del desenvolupament. Ha fet possible crear les autopistes de la informació, que són xarxes per les quals circulen dades, textos, etc.

Un món televisiu

Actualment, la televisió és el mitjà d'informació i d'entreteniment principal. La televisió per satèl·lit permet veure programes de molts països. La informació i l'entreteniment generen riquesa i tenen molta influència sobre l'opinió pública.

Els indicadors de desenvolupament

Tipus d'indicadors: Producte interior Brut (PIB), PIB real per habitant i Índex de desenvolupament Humà (IDH).

PIB: Suma del valor de tots els béns i serveis produïts per la població activa d'un país a l'interior del seu territori durant aproximadament un any.

PIB real per habitant: Suma de la riquesa que produeix un país, durant un any repartida entre els seus habitants.

IDH: Té en compte indicadors de benestar com l'educació i l'esperança de vida.

Altres indicadors: Consum de calories, línia de pobresa humana (LPH): determina quina quantitat de persones viu en un país amb menys diners del que es considera el mínim imprescindible.

L'accés desigual al benestar

L'esperança de vida: L'esperança mitjana de vida al moment de néixer se situa a 67 anys, però hi ha greus desigualtats. Als països rics és d'uns 78 anys i als pobres és d'uns 53. Les dades d'Àfrica són alarmants: 46 anys.

L'educació: El 82% dels adults del món saben llegir i escriure, però la diferència entre els països rics i els pobres és abismal.

La fam i la sobrealimentació

850 milions de persones passen fam, sobretot a l'Àfrica, però a països de l'EUA hi ha molts casos d'obesitat.

Desequilibris demogràfics

La natalitat disminueix i als països pobres és elevada, població molt jove (necessitats: aliments, sanitat, etc.) això fa que la pobresa augmenti i causa l'emigració.

La descolonització

Països pobres dominats per potències europees, quan van aconseguir la independència disposaven d'escassos mitjans materials i la població estava poc preparada. Els nous països han continuat sota el domini econòmic de les antigues metròpolis i han comportat una sèrie de guerres.

El deute extern

La globalització es basa en la lliure competència i en l'empresa privada. Els països pobres no poden competir amb les empreses dels països rics. El comerç desigual fa endeutar-los per poder construir infraestructures, crear serveis i comprar maquinària i patents. Demanen crèdits als països rics a canvi de pagar uns interessos que després no poden pagar-los, així que els diners es recapten mitjançant impostos.

Mesures de futur

• Anul·lar el deute extern.
• Dedicar el 0.7% a la Renda Nacional Bruta i establir un comerç just.