Zones Humides, Llacs i Aqüífers a Espanya: Guia Geogràfica

Les zones humides i els llacs

Les zones humides i els llacs són superfícies cobertes d'aigua procedent de les precipitacions, dels rius o dels aqüífers.

A Espanya hi ha nombrosos llacs (2.474) i zones humides (2.559). No obstant això, molts són petits i de caràcter estacional, podent fins i tot desaparèixer. La desaparició de llacs o zones humides pot ser per causes naturals, com ara el rebliment causat pels materials que aporten els rius i les terres del voltant, o per l'acció de l'home, com l'extracció d'aigua per a reg, l'abocament de deixalles en aquestes zones o el dessecament, si es consideren espais insalubres.

Els llacs

Els llacs són masses naturals d'aigua acumulades en zones deprimides, que poden arribar a tenir entre 10 i 15 metres de profunditat.

A Espanya, els llacs no són tan grans com a Europa, i per això alguns reben popularment el nom de llacunes.

Llacs endògens: origen intern

S'originen per forces internes de la Terra:

Llacs tectònics

Es formen en terrenys enfonsats a causa de l'acció de plegaments o de falles.

Llacs exògens: origen extern

S'originen per forces externes:

Llacs glacials

Es formen a les cubetes excavades pel gel al circ de la glacera. També poden formar-se a les obstruccions causades per la morena frontal a la vall glacial.

Llacs càrstics

S'allotgen en cubetes creades per la dissolució de la calcària o del guix, com les Llacunes de Ruidera, a Castella-la Manxa.

Llacs endorreics

Són el tipus de llacs més estesos. Es formen en zones àrides o semiàrides on les aigües escasses no tenen prou força per arribar al mar i s'acumulen en zones deprimides o planes. Les aigües d'aquests llacs solen ser salabroses i poc profundes. Són llacs característics de les depressions interiors i exteriors de la Meseta.

Llacs eòlics

Ocupen depressions excavades pel vent en materials tous, com les closes de l’Empordà.

Les zones humides

Les zones humides són extensions de terreny cobertes per aigües poc profundes, en molts casos de forma intermitent, ja que durant l'estiu en baixa el nivell i, fins i tot, poden arribar a desaparèixer. Les zones humides poden ser interiors o costaneres.

Aquestes zones tenen un gran interès biològic perquè alberguen espècies adaptades a viure en un medi de transició entre l'aigua i la terra i, sobretot, perquè són llocs on les aus aquàtiques nien i fan parada durant les migracions que fan cada any entre Europa i Àfrica.

Els aqüífers

Els aqüífers són formacions geològiques on s'emmagatzema i hi circula aigua subterrània. Es formen quan les aigües de precipitació s'infiltren al terreny, troben un estrat impermeable i s'hi acumulen. Els aqüífers poden descarregar les aigües que contenen a través de rius i fonts, o bé poden desembocar directament al mar.

A la Península Ibèrica hi ha gairebé mil aqüífers i n'ocupen la meitat de la superfície.

Es concentren a les àrees amb rocam permeable, com les arenes i les graves d'alguns sectors de les conques terciàries i de les riberes fluvials (aqüífers detrítics) i les àrees de rocam calcari (aqüífers carbonatats). En canvi, gairebé no n'hi ha a les zones amb un rocam impermeable (silícies i argiloses).

A les Balears i a les Canàries, els aqüífers proporcionen la major part dels recursos hídrics, ja que es veuen afavorits per la presència de rocam permeable de calcàries i arenoses (Balears) i de volcàniques (Canàries) en aquests arxipèlags.