La zona insurrecta durant la Guerra Civil Espanyola

La zona insurrecta

A la zona dominada pels insurrectes, anomenada “zona nacional” hi va haver des del primer moment un ordre mantingut per la disciplina militar i la proclamació de l’Estat de guerra. Tot i que molt aviat hi van organitzar una Junta de Defensa Nacional, els generals insurrectes van actuar com a petits virreis al seu territori respectiu (Mola, a Navarra; Queipo de Llano a Sevilla,…)

La mort accidental a Lisboa el 20 de juliol del 1936 del general Sanjurjo, considerat el cap principal del moviment colpista i el fet que la insurrecció no triomfés i desfermés una guerra, van plantejar el problema de lideratge en la direcció militar i en el govern del territori “nacional”.

El 24 de juliol es va crear a Burgos la Junta de Defensa Nacional, integrada per militars (Mola, Franco, Queipo de Llano…) i presidida pel general més antic entre els insurrectes, Miguel Cabanellas, el general més àntic. La missió de la Junta era gobernar el territori ocupar i les primeres mesures que va prendre van ser la prohibició de l’activitat de tots els partits polítics, la suspensió de la Constitució i el decret de paralització de la reforma agrària.

Per a la direcció de la guerra va anar guanyant partidaris el general Francisco Franco. El seu lideratge en l’exèrcit es va imposar sobretot després de la gesta de repressió a Astúries, l’alliberament de l’alcàsser de Toledo i d’aconseguir que Hitler i Mussolini el reconeguessin com a únic interlocutor vàlid per negociar el seu suport a la insurrecció, ja que era el cunyat de Ramon Serrano.

Finalment, el dia 30 de setembre, els militars el van elegir cap de l’Alzamiento i l’1 d’octubre de 1936 va ser nomenat cap del govern de l’Estat i generalísimo dels exèrcits espanyols. La Junta de Defensa Nacional va desaparèixer i es va establir una Junta Técnica del Estado, amb seu a Valladolid i a Burgos, ciutats de dretes protegides del bàndol republicà, mentre que les decisions bèl·liques les prendria desde Salamanca.

A partir d’octubre de 1936, a diferència de la zona republicana, tenien un comandament únic i incontestat però no una uniformitat política. Els insurrectes havien prohibit tots els partits polítics que formaven part del Front Popular i tots els sindicats. Només eren legals la Falange Española y de la JONS, el cap fundador de la qual era José Antonio Primo de Rivera, que havia estat afusellat pels republicans, i la Comunión Tradicionalista (carlins). Es toleraven la CEDA i els grups monàrquics.

Franco va aconseguir imposar-se a les diferents forces que feien costat a la insurrecció. Inspirant-se en el model d’Estat feixista italià i alemany, de partit únic i amb un cap amb poders plens, l’abril del 1937 Franco va fer conèixer el decret d’unificació que establia la creació d’un partit únic: Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que comportava la unificació de falangistes i carlins, i en el qual s’havien d’integrar totes les altres forces “nacionals”.

Franco va esdevenir cap nacional d’aquest partit únic. Aquest nou partit va adoptar l’uniforme amb la camisa blava falangista i la boina vermella dels carlins i la salutació feixista amb el braç enlaire. Les resistències d’alguns carlins i d’alguns falangistes a la unificació van ser silenciades mitjançant el desterrament o la presó.

El procés d’institucionalització del nou Estat franquista va culminar al gener de 1938 amb la dissolució de la Junta Tècnica i la formació del primer govern de Franco, que concentrava en la seva persona la funció de cap d’Estat i la presidència del govern. El nou Estat s’inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadorisme i el catolicisme.

Seguint les actuacions iniciades per la Junta de Defensa Nacional, es va abolir la legislació republicana en matèria econòmica, social i laboral. Es van suprimir la llibertat religiosa, política i sindical, i es va imposar la censura en la premsa i en els mitjans de comunicació. Es van suprimir els estatuts d’autonomia i es va restablir la pena de mort.

El març de 1938 es va aprobar la primera de les lleis fonamentals, el Fuero del Trabajo, inspirada en el feixisme italià: amb un sindicat vertical únic que agrupava empresaris i treballadors i es van prohibir les vagues i les reivindicacions obreres.

Finalment, es respectava la important influència de l’Esglèsia catòlica i al juliol del 1937 l’Esglèsia va elaborar un document que reconeixia la guerra civil com una croada, una guerra santa. El nou Estat era clarament confessional i va derogar les lleis del matrimoni civil i del divorci, va establir el culte religiós en l’ensenyament i en l’exèrcit i va instituir un finançament estatal per al culte i el clero.

També va haver-hi una forta repressió sobre els sectors republicans, Franco va imposar un clima de terror fent purgues de la població republicana i anticlerical, com el denominats “paseos”. Per exemple l’intel·lectual F. Garcia Lorca i el militar català Batet van ser assassinats perquè eren republicans. Francesc Cambó, líder conservador català va haver d’exiliar-se, ja que Franco no confiava en els catalans. Creia que genèticament eren separatistes, per aquest motiu cap català va tenir un poder important dins el seu govern.