Estat vs. País: Definició, Característiques i Teories Polítiques

Estat

S'ha de saber diferenciar entre país i estat. Acostumem a utilitzar-los com a sinònims, però no ho són.

Definició: El conjunt d'institucions polítiques, jurídiques i administratives que tenen prou autonomia com per prendre decisions per si mateixos. També s'utilitza per referir-se a que el poder està centralitzat en unes poques persones que manen sobre els altres.

Característiques: Són unitaris. Aquests estats tenen una policia i un exèrcit que mana i obliga a tot el territori. Tenen una burocràcia que administra els recursos del país (registre civil, hisenda...). Tenen una hisenda que s'encarrega de cobrar els impostos per després gastar-los com considera l'estat.

Problema: L'estat té molt poder i els ciutadans no estan sempre d'acord (desobediència).

Hi ha 2 grans teories: organicistes i contractualistes.

Organicistes: Són moltes i són les més antigues. Per a aquests pensadors, els individus no tenen valor per si mateixos. Només tenen valor quan formen part d'un gran grup que té una unitat, una identitat (l'estat). Per tant, qui té drets, dignitat, valor són els estats, no nosaltres, i estem totalment sotmesos. Només en una ciutat, en un estat, podem ser persones. Gràcies a tot allò que l'estat ens dona, ens convertim en persones, arribem a ser “lliures i feliços”. Déu és qui ha volgut que aquell que manava fos així.
Plató, Aristòtil, St. Tomàs i Hegel pensaven que l'individu per si mateix no val res. Estem obligats a obeir l'estat perquè hi formem part d'aquest. Hem d'obeir l'estat perquè som petites parts (com cèl·lules) d'un sistema que Déu ha construït (com un òrgan). L'estat és una màquina i obeeixes perquè et toca.

• Plató: (s.V a.C.) vol que l'estat doni felicitat a totes les persones. Considera que per ser feliços cadascú de nosaltres ha d'ocupar un lloc, aquell pel qual hem nascut. L'estat investiga les persones per conèixer la seva capacitat i qualitat i els posa en el lloc i el treball que els correspon (la gàbia d'or, una mena de dictadura, t'imposen però per fer-te feliç).

Contractualistes: L'estat és una construcció nostra, de l'individu, per això depèn de nosaltres. L'estat ens representa, però la sobirania la té el poble. Els individus ho som tot i quan votem li donem el dret de representar-nos, no de manar-nos. Només fem cas, obeïm, si fa la seva feina bé.
Estat de natura: És un mite, una fantasia que serveix per dir que el poder polític té una utilitat (invent dels éssers humans per fer funcionar millor la societat). Cada individu podia fer el que volia perquè era lliure i amb poca capacitat de defensa, individualista, racional i feia les coses voluntàriament. La societat crea un pacte social (com un contracte). L'avantatge de fer aquest pacte és que ens despreocupem de defensar-nos com a individus i per les nostres propietats. Quan fem un pacte ens privem de llibertat perquè hi ha normes. Ho fem a canvi de que hi hagi justícia, seguretat i de que si passa alguna cosa es farà el correcte.

T. Hobbes: (s.XVI-XVII) Com que les persones eren molt egoistes per naturalesa i sempre ho seríem, l'únic estat que podríem construir i que funcionaria és la monarquia absoluta (una persona té tot el poder) perquè ens fa por i nosaltres sense por no acceptem les normes ni les complim.

J. Locke: Les persones som bones per naixement i tenim uns drets naturals. Quan fem un pacte escollim líders polítics per a que cuidin i respectin els drets naturals de les persones. Si un polític no compleix aquest deure, les persones el poden treure del càrrec. Democràcia

No és possible demostrar que els drets naturals siguin bons ni que existeixin. Són els que nosaltres fem perquè és el que ens sembla més raonable. És la voluntat la que fa que la societat funcioni.

Arguments en contra de la democràcia:

1) Els que manen haurien de ser cultes (en l'antiguitat el poble no tenia estudis).

2) Si hagués de governar el poble, no es posarien mai d'acord i tot derivaria en el caos.

-S'ha creat un sistema per reduir la complexitat del poble (partits polítics), s'ha eliminat l'essència de la democràcia (es vota partit, no persona).

-S'ha augmentat el nivell cultural de les persones.

-Una minoria de professionals són els que governen (la democràcia actual no és bona tampoc a partits d'esquerres).

2 models de democràcia:

a) Com a procediment (model real): La democràcia és una manera per escollir els representants entre una èlit (privilegiats). Funciona malament perquè hem reduït la democràcia a un sistema d'elecció de líders, quan la democràcia hauria de servir perquè tots en poguéssim formar part.

b) Com a participació: Tothom hauria de poder participar en l'acció democràtica i la política. És l'ideal polític de la democràcia. El poble ha de tenir la possibilitat de fer arribar al govern les seves idees. Per això cal dissenyar mètodes de participació ex: assemblees de barri, en les que es vota en quin projecte volem que es gastin els diners públics. D'aquesta manera les persones ens impliquem en l'acció política. La política democràtica s'ha convertit en un negoci d'una part de la població (les èlits, els que estan per sobre de tot). Creen uns quants partits polítics, un procediment d'elecció (campanya electoral) i un dia en què la població selecciona els que arriben a ser líders. Es tracta de que les èlits canviïn cada cert temps. Si no participem els ciutadans en la política, aquesta queda en mans d'uns professionals i ells arriben a convertir-la en un negoci privat.

Condicions perquè hi hagi una democràcia:

1) Llei: Ha d'estar feta/creada per un govern escollit pel poble.

2) Separació de poders: Executiu, legislatiu i judicial han de ser independents.

3) Imperi de la llei: Tothom, fins i tot els polítics, han d'estar sotmesos a complir la llei. La llei està per damunt de tothom i no es pot manipular el poder.

4) Defensa dels drets humans: El contingut de les lleis ha d'estar d'acord amb els drets humans. Cada ciutadà ha de sentir que gaudeix dels drets fonamentals recolzats pel poder polític.

Justícia: És molt difícil de definir, per això, tenim moltíssimes definicions. Entenem la paraula de manera intuitiva. En general, la podem confondre amb el dret. La paraula llatina ius la feien servir els romans per dir dret i també per dir justícia.

-La justícia sempre és algo bo, és l'ideal, volem viure en una societat justa.

-La justícia té un comportament ètic perquè és el que considerem correcte, perquè la utilitzem per jutjar els actes d'algú. (És just que...?)

-Té un comportament jurídic perquè la utilitzem com a sinònim de llei.

No és possible definir la justícia com un terme científic perquè té molts comportaments diferents.

La justícia com a igualtat

Es refereix a donar a tots el mateix. Es pot fer de moltes maneres:

1) Distributiva: Segons Aristòtil, al s.IV a.C. indica unes proporcions. No es dona exactament el mateix a tothom sinó que es fa distinció de llocs socials. En base al seu rang social tindràs més o menys.

2) Commutativa: És la que es troba als contractes de comerç.

A partir del s.XVI les revolucions burgeses a Europa i Amèrica van establir un nou concepte de justícia com a igualtat que era la igualtat davant la llei. Clarament contrari a la distributiva perquè no importa de quina classe social ets, tothom és igual davant la llei. Des del s.XIX hi ha la idea de que s'ha de donar més a qui en té menys perquè hi arribi a haver igualtat.

La justícia com a felicitat

Justa és aquella societat que aconsegueix que la majoria dels membres siguin feliços. No vol dir que busqui la igualtat.

Teoria de J. Stuart Mill: Cada individu té el dret a actuar d'acord a la seva pròpia voluntat en tant que tals accions no perjudiquin als altres. Si la realització de l'acció només abasta la pròpia persona, és a dir, si només afecta directament a l'individu executor, la societat no té cap dret a intervenir, encara que cregui que l'executor s'està perjudicant a si mateix. Segons Mill, el que distingeix l'home de la resta de la naturalesa no és ni el seu pensament racional ni el seu domini de la natura, sinó la llibertat d'escollir i experimentar.

La justícia com a imparcialitat (equitat)

Decidir des de la imparcialitat = “sense saber”

La paraula “imparcialitat” vol dir que ens mirem les coses d'un lluny, des d'un punt que no ens afecta i així fem justícia racional, sense afectar els interessos.