Vocabulari Musical de l'Edat Mitjana: Termes Clau

Vocabulari Musical de l'Edat Mitjana

Música Litúrgica

La Música Litúrgica (més comunament anomenada Sacra) correspon a la forma d'expressió musical nascuda a Europa cap a l'Alta Edat Mitjana (segle V d.C.), desenvolupada com a part dels ritus cristians de l'època.

Més que un gènere musical, era una forma d’evangelització, on a través de sons primerament monòdics i més tard polifònics, amb forta presència vocal, es relatava un passatge bíblic o es destacaven virtuts i valors cristians.

Música Profana

La Música Profana és el contrari de la música sacra, ja que la sacra era creada per a Déu o altres símbols religiosos, mentre que la profana abordava temes no religiosos.

Neuma

El Neuma és un signe de la notació musical emprat a l'Edat Mitjana (segles IX-XIII). El seu nom ve del grec *pneuma* («respiració»).

Els neumes indicaven, de manera aproximada, el moviment ascendent o descendent de la música, un ornament o una particularitat de l'execució. Tenien diferents formes i es col·locaven a sobre dels textos litúrgics per a recordar als cantors els moviments melòdics del cant. Els signes essencials són la *coma* (*virga*), que indica un so més agut que el precedent, i el *punt* (*punctum*), que indica un so més greu. Van ser substituïts pel sistema de notació diastemàtica, similar a l'actual, basat en l'escriptura de notes en el pentagrama.

Ofici Diví

L'Ofici Diví (també anomenat Litúrgia de les Hores) és la pregària quotidiana dels cristians, originada per l'hàbit de pregària contínua dels jueus, que recitaven els salms diverses vegades al dia. Al llarg del temps, i depenent de la confessió cristiana que la practicava, ha tingut variants, però sempre amb el mateix principi: una pregària continuada al llarg del dia, repartida en diferents moments o oficis.

Trobador

El Trobador és un poeta i compositor de l'Edat Mitjana, que creava composicions literàries i musicals destinades a ser difoses pel cant dels joglars. El trobador és aquella persona culta, que pertany a la noblesa, o que, si més no, ha après aquestes tècniques, i que escriu les poesies en llengua vernacla per tal que siguin difoses oralment i sovint acompanyades d’algun instrument. Sorgeixen al sud de França, a Occitània, a finals del segle XI, i la seva època d’esplendor fou durant tot el segle XII. Durant el segle XII, el moviment trobadoresc s’expandí per tot Europa. Els seus temes eren l’amor cortès, la vida d’herois i fets heroics com les croades. Les composicions eren petites melodies modals amb formes com el rondó, el virolai o l'estampida. El primer trobador conegut fou Guillem de Poitiers, Duc d’Aquitània.

Antífona

L'Antífona és un text breu de les antigues escriptures, amb música en estil sil·làbic senzill, que es canta abans o després d'un salm o càntic.

Ars Antiqua

El terme Ars Antiqua es refereix a la música d'Europa de finals de l'Edat Mitjana (segles XII i XIII). El fet més representatiu és el sorgiment de l'Escola polifònica de Notre-Dame de París. Deriva de l'òrganum medieval i domina el ritme ternari sobre el binari. Els compositors més representatius són Leonin i Pérotin.

Ars Nova

L'Ars Nova és la polifonia del segle XIV lliure de les restriccions de l'*Ars Antiqua*: inici del trencament amb els modes eclesiàstics, llibertat rítmica (notació mensural) i melòdica, desenvolupant melodies noves (intervals de 3a i 6a). El tractat de Philippe de Vitry, *Ars Nova* (1320), va establir la base teòrica per a aquesta nova manera de fer polifonia. Un dels principals representants fou Guillaume de Machaut.

Bordó

El Bordó és un efecte monofònic o harmònic d’acompanyament en el qual una nota o acord es manté sonant de manera continuada durant bona part d’una peça o fragment musical, establint molt sovint la tonalitat.

Cànon

El Cànon és un procediment contrapuntístic que es produeix quan un material relativament ampli es perllonga superposat a la seva imitació en una altra o unes altres veus a certa distància temporal i intervàl·lica. En aquest cas, es tracta d’una imitació canònica o cànon.

Cant Gregorià

El Cant Gregorià és el cant monòdic, en llatí i sense acompanyament instrumental, propi de la litúrgia catòlica. El papa Gregori I (segle VI) va voler unificar els cants de la litúrgia d'arreu d'Europa per enfortir la unitat de l'Església. El cant gregorià s’escriu sobre tetragrama.

Homofonia

L'Homofonia és una textura musical en la qual les melodies que intervenen segueixen una rítmica igual o molt semblant de forma simultània, de manera que el resultat sonor és bàsicament una successió d’acords.

Tetragrama

El Tetragrama és el conjunt de quatre línies horitzontals, paral·leles i equidistants entre si, i tres espais sobre els quals s’escrivien els signes que servien per determinar l’altura i el nom dels sons musicals que s’havien d’executar en el cant gregorià.

Missa

La Missa és el nom donat a la celebració del Sant Sopar. La part musical de la missa es divideix en cants fixos i variables. Respectivament, l'ordinari (*Kyrie*, *Gloria*, *Credo*, *Sanctus*, *Agnus*) i el **propi** del dia, que utilitza sempre les melodies gregorianes tradicionals (*Introitus*, *Graduale*, *Alleluia*, *Offertorium* i *Comunio*). La primera missa completa que presenta un cert caràcter d'homogeneïtat musical és polifònica: la *Missa de Notre-Dame* de Guillaume de Machaut.

Monodia

La Monodia és una composició musical per a una sola veu, desenvolupada durant els segles en què predominà el cant gregorià.

Motet

El Motet és una peça de música vocal polifònica nascuda al segle XIII per ser cantada a les esglésies. Composició a tres o més veus. Es diferencia del *conductus* en què el motet es basa en una melodia gregoriana anomenada *tenor* (amb notes llargues, en llatí, cantada o instrumental) que servia de baix, sobre la qual dues o tres veus superiors feien diferents melodies i ritmes.

Modal

Modal, referent a l'organització ordenada de sons, es diu de la sèrie de notes que se succeeixen segons l'escala d'un dels vuit modes eclesiàstics.

Polifonia

La Polifonia és la música que combina harmònicament els sons de dues o més veus o instruments de diferent altura, emesos simultàniament.

Pentagrama

El Pentagrama és una sèrie de cinc línies horitzontals i paral·leles, situades a igual distància entre elles. S’utilitza per escriure tots els signes musicals. Es compon de cinc línies i quatre espais.

Salteri

El Salteri és un instrument musical de corda pinçada, format per una caixa de ressonància plana de forma generalment trapezoïdal on s’estenen les cordes metàl·liques.

Tenor

El Tenor és la veu masculina més aguda, per davall de la qual estan les del baríton i el baix. La seva extensió vocal pot anar des del do2 al do4.