Vocabulari d'Art: Roma i Grècia

Vocabulari d'Art Romà

Volta de canó: volta la coberta de la qual és generada per una mitja circumferència.

Fòrum: en l'urbanisme romà correspon a la plaça principal on se celebrava el mercat i hi havia els edificis més importants. Se situava a la intersecció de les dues vies principals de la ciutat, el cardo maximus i el decumanus.

Circ: edifici públic de l'antiga Roma de forma rectangular amb costats llargs rectes i els curts arrodonits, destinat a les curses de quadrigues.

Opus tessellatum: labor de fer les tessel·les cúbiques idèntiques, principalment amb finalitats cromàtiques, per omplir les escenes i les figures d'un mosaic.

Opus sectile: compost de tessel·les de marbre de colors, amb formes i colors variats, utilitzat en els mosaics romans.

Ordre toscà: és un estil arquitectònic clàssic que es caracteritza per la seva simplicitat i sobrietat, amb columnes que tenen un capitell molt senzill i un fust llis, originari de la regió de Toscana a Itàlia.

Domus: casa unifamiliar romana. Hi vivien famílies amb un nivell social i econòmic alt.

Bust: representació de la part superior del cos humà.

Podi: es refereix a la posició de superioritat o domini d'una persona o grup sobre altres en un context social, polític o econòmic.

Nàrtex: galeria que envolta l'atri o pati d'una basílica i que estava destinada als catecúmens, és a dir a les persones que es preparaven per ser batejades.

Baptisteri: edifici cristià, generalment de planta centralitzada, on hi ha la pica baptismal.

Dovella: cadascuna de les peces que es disposen radialment per formar la volta d'un arc.

Basílica: edifici rectangular romà en el qual s'impartia justícia. Posteriorment els cristians el van adaptar com a església per al culte.

Isocefàlia: regla del període clàssic grec que consisteix a col·locar els caps dels personatges a la mateixa alçada, tot i que les postures poden ser diferents.

Cave Canem: significa "vetlla amb el gos", utilitzada com a advertència per indicar la presència de gossos guardians.

Vocabulari d'Art Grec

Mètopa: espai generalment quadrat i llis que hi ha al fris de l'entaulament dòric entre tres tríglifs.

Temple perípter: el temple perípter és el que té sis columnes al davant i al darrere i tretze als costats.

Contraposat: manera de disposar el cos humà en una escultura, que consisteix a equilibrar la massa corporal al voltant d'un eix vertical per evitar la simetria i la llei de la frontalitat. És característic de l'escultura clàssica grega i del Renaixement.

Temple amfipròstil: és el temple que té quatre columnes al davant i al darrere.

Opistòdom: part posterior d'un temple grec de l'antiguitat sense comunicació amb la naos o cel·la.

Tambor: cada peça del fust d'una columna. També és el mur poligonal o cilindre sobre el qual s'assenta una cúpula.

Fris: part mitjana de l'entaulament, situada entre l'arquitrau i la cornisa.

Cariàtide: figura femenina oriünda de Cària, que sosté l'arquitrau a manera de columna. El seu cap té un element que fa la funció de capitell i, si duu una cistella al cap, s'anomena canèfora.

Àbac: llosa rectangular de pedra i marbre o terra cuita. Una de les parts del capitell col·locada damunt de l'equí.

Xoanon: escultures de fusta que pertanyen al període grec arcaic. La seva forma és cilíndrica que prové del tronc de l'arbre en què al principi es tallaven. Poden ser revestides en una planxa metàl·lica com l'or o amb vori.

Capitell: part superior d'una columna, sobre la qual està l'arquitrau.

Èntasi: eixamplament que presenten algunes columnes a la part central del fust.

Dòric: és un dels ordres arquitectònics de la Grècia clàssica, caracteritzada per columnes sense base, capitells senzills i llisos. Fust estriat.

Acroteri: ornament col·locat al vèrtex del frontó.

Acròpoli: lloc més alt i fortificat d'una polis en l'antiga Grècia.

Fust: tronc de la columna comprès entre la base i el capitell.

Orquestra: àrea circular d'un teatre grec de l'antiguitat on el cor i els actors, que mai no eren més de tres a la vegada, cantaven i dialogaven. En el teatre romà l'àrea era semicircular.

Tríglif: rectangle sobresortint, solcat per tres motllures lineals, que decora el fris de l'entaulament dòric.

Frontó: coronament triangular d'una façana o d'un pòrtic sobre portalades o finestres.

Gàrgola: figura d'una teulada esculpida amb forma d'animal o humana, o també figures monstruoses, característic del gòtic.

Gigantomàquia: lluita entre els gegants i els déus grecs de l'Olimp.

Tècnica de la cera perduda: procediment per obtenir escultures de metall mitjançant un motlle de cera. El motlle de cera es cobreix d'un material tou que se solidifica. Una vegada posat al forn, la cera es fon i surt per uns orificis fets al motlle amb aquesta finalitat. Al lloc que ocupava la cera s'hi injecta metall fos, que adapta la forma exacta del motlle.

Draps molls: tècnica de l'escultura grega que consisteix a representar els vestits adherits al cos, com si estiguessin molls, de manera que es fa visible l'anatomia del cos.

Corba praxiteliana: es basa en la representació d'una figura humana en una postura relaxada i natural, coneguda com a contrapposto.