Visions i Reflexions: Un Mosaic de la Vida Quotidiana i el Món

La Calor: Un Estat Natural Oblidat

Quan arriba la calor i el sol que uns altres paguen per venir a buscar aquí, nosaltres ens queixem amargament de la sort que ens ha tocat: «amb aquesta calor no es pot viure», diem. Ens precipitem a l’aire condicionat, com si no fóssim hereus d’incomptables generacions que han viscut sense imaginar tan sols que fos possible passar l’estiu sense patir calor. Perquè la calor no és l’equivalent del fred: contra aquest, la humanitat ha hagut de protegir-se des que va perdre el pèl espès i es va escampar per terres de neu i de gel. En canvi, la calor era, quan arribava, un estat natural.

El Mercat Central de València: Un Goig per als Sentits

Anar al Mercat Central de València és un goig per a tots els sentits. Feia temps que no passejava sota la seva volta, entre la flaire de les parades de fruites i verdures i entre la immensa exposició de carns i peixos que són contemplats detingudament pels clients més exigents. Avui estic buscant la parada de saladures més antiga de tot el mercat. Allà trobo Vicent Peris, el propietari, entre abadejos, tonyines, moixames i olives. Per tenir ben contents els clients, Vicent ha hagut d’esmolar l’enginy i adaptar-se a les necessitats actuals.

Viatge d'Empresa per Irlanda: De Taulells a Casalici

Acompanyar un venedor de taulells de la Plana per les carreteres d’Irlanda és un sistema com un altre de viatjar i de conèixer allò que el turista no veu. En una ciutat de la Irlanda del Nord, on els indicis de batalles passades entre catòlics i protestants són encara visibles, coneixem un xicot catòlic que fa pocs anys col·locava taulells a les cuines i ara té un establiment impressionant de ceràmica per a la construcció. Deu haver guanyat lliures a cabassos, i abans de tancar el tracte amb nosaltres ens porta a la casa nova que s’està edificant: un autèntic casalici, amb celler de vins climatitzat i estables per a cavalls.

El Crepuscle de Venècia: Llum, Silenci i Energia

Si un crepuscle mai no és decadent, com ha de ser-ho el crepuscle de Venècia? És la millor hora dels colors del cel i de l'aigua, té la llum que volen els marbres antics i les parets ocres i rogenques i el silenci viu de la ciutat. Un silenci que admet les veus, les passes i els sorolls de l'escuma i dels motors de les barques. És l'hora més alta de la mirada. L'energia no significa agressió, com ja gairebé estem obligats a pensar. L'energia pot estar feta de pau apassionada i calma encesa, com en les aquarel·les.

Praga: Bellesa Arquitectònica i el Pas del Temps

Fa pena, Praga. És la més gran acumulació d’arquitectura esplèndida que poden veure els ulls. Tota l’arquitectura civil, des del gòtic fins al modernisme, quilòmetres de carrers on cada façana és una joia. Milers de cases increïbles. Però brutes, cobertes no de la gràcia dels segles, sinó de les crostes i la lletjor de la vellesa. Deslluïdes, despintades, decrèpites, escrostonades. Ara, finalment, sembla que comencen a restaurar, a poc a poc, algun palau, alguna església. Ara. Quan els alemanys, bombardejats fins a l’arrasament, s’ho han refet ja tot, una pedra picada damunt de l’altra. I Praga no va patir les bombes.

Aglomeracions Caòtiques: La Realitat de les Barraques

Això que es veu aquí són aglomeracions caòtiques de barraques fetes de tots aquells materials, la majoria precaris, que puguin ajudar a protegir de la intempèrie, sobretot de la pluja i del fred, els seus mal equipats ocupants. És, segons diuen els habitants de la ciutat, un indret esfereïdor. De tant en tant, en aquests entorns, i en nom de l’axioma clàssic que diu que «la necessitat no té llei», un camió carregat d’aliments és assaltat i buidat en menys temps del que es triga a explicar-ho.

L'Entusiasme Humà: Una Virtut Inesgotable

Contra el que poden pensar certs esperits descontentadissos o pessimistes, l’espècie humana abunda en entusiastes. Si convenim que l’entusiasme és una virtut –i, tant si ens agrada com si no, així se sol reconèixer–, no hi ha dubte que les reserves que en posseïm són inesgotables i, naturalment, esperançadores. La gent s’entusiasma amb les coses més diverses i contradictòries: amb les nobles, amb les vulgars i, és clar, amb les menyspreables. La qualitat psicològica és, en tots els casos, idèntica.

Entendre el Món: De la Il·lustració a la Realitat Actual

Si alguna vegada ha estat possible entendre el món, cosa ben dubtosa, ara certament no ho és. Des de la Il·lustració, hem volgut veure el món, amb gran optimisme, com un planeta amb voluntat de millorar: allò que se'n deia la fe o l'esperança en el progrés, i en la justícia (per un altre nom caritat) que aquest portaria. Som boníssima gent, els il·lustrats: racionals i evangèlics alhora, dedicats a la pràctica de les virtuts antigues. Però la major part del personal que ocupa aquesta esfera o planeta –gent del carrer, polítics, clergies diverses, militars amb graduació– no es deixen il·lustrar, o els costa molt.

Una Figura Medieval: Timidesa o Ascetisme?

Era medieval. Com una estàtua gòtica. Alt i refinat, amb unes espatlles que semblaven apuntalar-se ben quadrades per l’esforç de la voluntat i un cap que s’inclinava una miqueta més alt que el nivell ordinari de la visió. S’assemblava a aquells sants delicats que guarden els portals d’una catedral francesa. Ben educat i no deficient físicament, era presoner de les grapes d’una mena de dimoni que el món modern coneix com a timidesa, i el medieval, amb una visió més profunda, venerava com a ascetisme.

L'Aparició Misteriosa: Un Vell de Capa Canviant

Van alçar la mirada, astorats, perquè no havien sentit cap so que anunciés la seva aparició. Veien una figura agafada a la barana que els esguardava des de dalt. Era un vell vestit amb una gran capa, el color de la qual no era fàcil de descriure, perquè canviava segons el punt en què es fixessin els ulls. Tenia el rostre llarg i el front ample, ulls profunds i ombrívols, difícils d'escodrinyar. Els cabells i la barba eren blancs, però encara tenia flocs negres al voltant dels llavis i les orelles.

El Triomf de l'Asfalt: Un Jardí Perdut

No va baixar de la màquina, es va llevar el casc i es va quedar contemplant l’extensa ruïna del seu jardí perdut. Era el triomf inevitable de l’asfalt que s’estenia de nord a sud, fins on arribava la vista. Els límits de la ciutat gran es confonien amb els dels pobles estirats en carrers i en edificacions indistingibles. Allò que van ser els pobles de l’Horta s’endevinava en petits nuclis de carrers més torts i atapeïts. En un d’aquells, hi havia hagut la seva casa i la fusteria del pare, però no el va poder localitzar.

La Batalla de la Font Clara: Vampirs Derrotats

A poc a poc, mentre la pau tornava a regnar pels voltants de la Font Clara, va anar minvant també, en la llunyania, el soroll de la dura batalla entre els tenebrosos habitants del nord i els nostres guerrers. Bandades i bandades de vampirs negres fugien, ferits i derrotats, volant maldestrament en direcció a les tètricques ciutats on tenien els seus caus. Allà, immersos en la foscor i la brutícia, deixarien passar molt de temps abans de recuperar-se de les ferides i dubtarien molt abans de perpetrar una nova traïció.

Les Falles de València: Tradició i Percepció

El començament de Falles m'ha agafat encara a la ciutat, preparant les maletes. Descomptant l'abusiva ocupació de l'espai públic per part dels incombustibles fallers amb enormes carpes per a festes privades, l'espasmòdica mania dels petardets, la conversió de la ciutat en una immensa xurreria madrilenya, i un encara massa llarg etcètera, m'ha semblat que enguany la cosa es presentava de manera més apaivagada, íntima i discreta, si aquests tres adjectius no són impossibles a València. A la il·lusió òptica o sentimental potser hi ha contribuït la indumentària que llueixen els fallers, d'anacrònics llauradors mudats.

El Foc: Fita Clau del Progrés Humà i la Cohesió

L'adquisició de la capacitat de controlar-lo i reproduir-lo va ser, sens dubte, una de les fites més importants del progrés humà. El foc va comportar una major cohesió del grup. Els habitants del campament ara estaven vinculats entre ells per la necessitat de controlar el foc, de cooperar perquè la comunitat no se'n quedés sense i perquè el foc abandonat sense vigilància no la destruís. Al voltant de la llar de foc, que va esdevenir un punt de referència fix i estable, es va consolidar la vida en comunitat.

El Dopatge Esportiu: Una Pràctica Antiga

El terme dopatge, procedent de l’anglès, designa en l’àmbit esportiu l’administració o la utilització, de manera il·lícita, de substàncies capaces d’augmentar artificialment el rendiment d’un atleta en una competició. El recurs a substàncies que poden millorar la resistència al cansament és conegut des de l’antiguitat. Recordem breument que els atletes grecs i romans menjaven carn de diferents qualitats amb motiu dels Jocs Olímpics, carn a la qual afegien substàncies estimulants; els inques, quan feien llargs viatges, prenien cocaïna, estricnina i cafeïna; els xinesos prenien efedrina, i els víkings, bolets al·lucinògens.

Les Noves Generacions: Motor del Canvi Cultural

Les noves generacions, en integrar-se com a nous participants en el procés cultural, lleven importància a tot allò que ha estat assimilat en el període anterior i així creen una nova manera de pensar i de construir el món. Garanteixen el canvi, ja que els joves, precisament perquè encara no s’han integrat en l’organització social, són més lliures per a veure’n els defectes i intuir-ne les febleses. Un adult, en canvi, tendirà a desconfiar del canvi social i cultural, i a resistir-s’hi.

L'Impacte de l'11 de Setembre: Torres Bessones

Mentre dinaven en un bar, Neus va veure a la televisió la sorprenent notícia d’uns avions impactant contra les Torres Bessones de Nova York. Estava segura que aquelles imatges corresponien a una pel·lícula de ciència-ficció fins que l’evidència li va donar la veritable dimensió del succés que ja corria per tot el món. Passats els primers moments d’impacte, Neus va dirigir-se al telèfon més pròxim i va marcar el número de la seva filla. La xiqueta acabava també d’assabentar-se d’allò, i estava impressionada. Veure com queien aquells edificis emblemàtics l’havia impactada molt, i li va manifestar la sensació que la ciutat dels gratacels aniria desapareixent a poc a poc abans que elles poguessin anar-hi.

Santàngel: Un Poble entre l'Horta i la Mar

Santàngel, aleshores, era un poblet entre tants. Una vintena de carrers, un barri de cases emblanquinades i un grapat d’edificis més alts habitats per immigrants completaven la seva geografia. Un barranc immens acaronava el terme pel sud, en paral·lel. A vista d’avió, el poble emergia com una illa triangular enmig de l’horta, a un pas de la mar. Els senyals de trànsit estaven per arribar.

El Mirall de l'Ànima: Reflexions sobre la Identitat

Ens mirem al mirall al matí i, davant la imatge que sempre va amb nosaltres, ens preguntem com hem arribat fins aquí. Som fills dels nostres pares, i en nosaltres els veiem: en el front alt, en les mans amples, en les orelles com pàmpols, en la calvície precoç. També som producte d'un territori, i d'una llengua que ens ha donat paraules per a entendre el món i per a entendre'ns amb els altres. Aquesta arruga que baixa del lacrimal fins a la comissura es va forjar en les inundacions de plor per la mort d'un ésser estimat. I aquesta força latent al mentó és el resultat d'una injustícia, d'un comiat o d'una ruïna. Les erosions de la cara, d'aquesta cara que ens contempla a l'altre costat de l'espill, responen a moviments de l'ànima.