Virtuts Dianoètiques i Ètica Aristotèlica: Anàlisi i Conceptes Clau

Virtuts Dianoètiques

El concepte fonamental en l'ètica aristotèlica és el de finalitat. A la naturalesa, tot s’esdevé per a una finalitat. Les finalitats de les accions humanes són múltiples. El fi suprem desitjat per si mateix és la felicitat, que és el bé suprem. La felicitat s'identifica amb virtut i plaer veritable.

L’exercici de l’activitat intel·lectual o racional ens permet assolir les virtuts que Aristòtil anomena virtuts dianoètiques. Les virtuts dianoètiques són les que estan relacionades amb la capacitat de reflexió i raonament.

Aristòtil assenyala les següents virtuts dianoètiques:

• En l’àmbit del saber pràctic: Prudència: ens fa reconèixer quins són els mitjans que ens acosten al bé i la manera de portar-los a la pràctica.
• En l’àmbit del saber tècnic: Art: Capacitat de saber fer o produir de manera racional.
• En l’àmbit del saber teòric:
  • Saviesa: Comprensió teòrica de la realitat mitjançant la raó contemplativa.
  • Ciència: Coneixement objectiu d’allò que és universal i demostrable.
  • Intel·ligència Intuïtiva: Capacitat per captar els principis més generals de la ciència.

Les virtuts dianoètiques només estan a l'abast de determinades persones que gaudeixen de la llibertat suficient per disposar de si mateixos.

Virtuts Ètiques

Les virtuts ètiques tenen a veure amb la manera d’actuar en el món, és a dir, amb el bon govern de les nostres accions, controlant les nostres passions i desitjos. Davant la varietat de factors i circumstàncies, la pauta ètica més adequada és cercar sempre el terme mitjà, la moderació en tots els aspectes del comportament. Quan em pregunto què he de fer, la resposta és evitar tant l’excés com el defecte. La prudència m’ha d’indicar on es troba el just mitjà en cada cas.

Política Aristotèlica

Hi ha una sèrie d'idees fonamentals en la política aristotèlica que són:

1. Els plantejaments polítics i socials d'Aristòtil suposen un intent de frenar la decadència de la ciutat-estat grega.
2. El seu mètode d'investigació parteix del coneixement real de diferents estats.
3. L'ésser humà és un animal polític; per realitzar-se en plenitud necessita pertànyer a una comunitat.
4. Tota la seva teoria política està emmarcada per la seva teoria ètica i estan unides.

L'Origen, la Natura i la Funció de la Polis (Estat)

1. L'origen de la polis és el resultat d'un procés d'evolució genètic.
2. La polis és una cosa natural: L'ésser de la comunitat política és natural, no artificial.
3. L'ésser humà no pot realitzar-se si no és en societat i l'ésser humà solitari és antinatural.
4. La fi de la polis (Estat): La recerca de la felicitat dels ciutadans.

Els Grups Humans a la Societat

La felicitat, que és la fi de l'Estat, no és assolible per a molts dels ciutadans. A la ciutat no tots són iguals. Aristòtil exclou els esclaus i les dones. En la categoria d'éssers humans lliures entren només les tres classes superiors: els guerrers, els sacerdots i els magistrats.

1. Justificació de l'esclavitud: Per a Aristòtil, uns éssers humans són lliures per naturalesa i altres són esclaus. Els esclaus són els que han de treballar perquè quedin lliures d'ocupacions els ciutadans lliures.

Les Formes de Govern

Aristòtil distingeix entre:

• Sistemes que considera justos: Monarquia, Aristocràcia, Democràcia.
• Sistemes que considera injustos: Tirania, Oligarquia, Demagògia.

Aristòtil sempre va estar en contra de la democràcia; per a ell, la millor forma de govern és l'aristocràcia, a mig camí entre la monarquia i la democràcia.

Conclusions

El viure bé d'acord amb la virtut, la perfecció i la felicitat no és per a tothom, ni està a l'abast de tots. Només els ciutadans lliures són els que poden aconseguir la felicitat. El bé comú de la ciutat es converteix en el bé d'alguns. Es tracta d'un ideal aristocràtic.