La Violència Política a la Transició Espanyola: ETA, Ultradreta i Repressió Institucional

La Violència Política a la Transició Espanyola (1975–1982)

La violència va ser un actor polític fonamental i constant durant la Transició a la democràcia a Espanya, impregnant el discurs i l'acció dels actors polítics clau. El cicle de violència (1975–1982) va causar aproximadament 714 víctimes mortals segons Sophie Baby, amb uns 3.200 fets violents registrats en total.

Les principals formes de violència es poden classificar segons els seus actors:

• El terrorisme armat d’esquerra radical i etnonacionalista (ETA, GRAPO, CAA).
• El terrorisme involucionista d'ultradreta.
• La violència institucional (repressió policial i conflictes militars).

Terrorisme d’ETA i altres grups armats

ETA va ser l'organització terrorista més mortífera de la Transició, amb la majoria dels assassinats de motivació política atribuïbles a ella. L'escalada d'atemptats es va intensificar vertiginosament després de l'aprovació de la Llei d'Amnistia, especialment entre 1978 i 1980.

1. ETA Militar (ETAm)

Va ser l'organització terrorista independentista basca més letal. Es va reforçar absorbint els comandos berezis (comandos especials) d'ETA-pm. ETAm va optar per una "guerra de desgast" dirigida principalment contra els membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat (FCSE) i de l'Exèrcit, buscant forçar el govern a acceptar les demandes de l'"Alternativa KAS".

2. ETA Político-Militar (ETApm)

Tot i que inicialment predominava la via política, ETA-pm va dur a terme accions armades com a complement a la seva estratègia. Es va caracteritzar pels seus "atemptats sectorials" en suport a moviments socials, i pels "pernicidis" (segrestos d'empresaris i alts funcionaris, sovint amb trets als genolls). Tot i no ser considerada l'"ETA tova", va ser responsable de la massacre de Madrid de juliol de 1979 (estacions d'Atocha i Chamartín i aeroport de Barajas), que va matar set persones. L'organització va declarar una treva el 1981 i la facció de la VII Assemblea va renunciar a la lluita armada el 1982.

3. Altres Grups Armats

• GRAPO (Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre) i altres organitzacions d'ultraesquerra van dur a terme accions violentes, com segrestos (p. ex., el tinent general Villaescusa el gener de 1977). GRAPO va ser responsable de 71 víctimes mortals entre 1975 i 1982.
• Els Comandos Autónomos Anticapitalistas (CAA) van ser responsables de 32 assassinats, incloent-hi el de militants de l'oposició antifranquista, com el senador socialista Enrique Casas.

Terrorisme d'ultradreta i violència involucionista

El terrorisme d'ultradreta estava format per grups d'acció neofeixista i d'Estat que buscaven la desestabilització per aturar el procés democratitzador.

1. Actors de l'Ultradreta

Aquests grups operaven sota una multiplicitat de noms, sovint intercanviables o coordinats per sectors de l'Estat: Alianza Apostólica Anticomunista (AAA o "Triple A"), Batallón Vasco Español (BVE), Antiterrorismo ETA (ATE), Grupos Armados Españoles (GAE), Guerrilleros de Cristo Rey i Fuerza Nueva (FN).

2. Vinculacions Institucionals

Aquests grups eren formats per elements civils, policies i militars lleials al règim anterior. Sovint actuaven amb la tolerància o la complicitat de sectors policials i d'altes instàncies del govern. Fins i tot agents del servei secret SECED (Servei Central de Documentació) havien exercit la tutela d'alguns atemptats.

3. Objectius i Accions Clau

L'ultradreta intentava forçar una involució política. Les seves víctimes incloïen militants d'ETA i simpatitzants abertzales, però també advocats laboralistes i activistes d'esquerra.

• Fets de Montejurra (maig 1976): Assassinat de dos carlins d'esquerres, perpetrat per neofeixistes i Guerrilleros de Cristo Rey, presumptament amb implicació de serveis del Règim.
• Setmana Negra de Madrid (gener 1977): L'assassinat de l'estudiant proamnistia Arturo Ruiz (a mans dels Guerrilleros de Cristo Rey) va ser seguit per la Matança d'Atocha (assassinat de cinc advocats laboralistes propers al PCE i CCOO), amb l'objectiu de crear un clima de terror que justifiqués un cop d'Estat.
• Es creu que militants del terrorisme involucionista van ser utilitzats posteriorment per formar els Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), que van dur a terme terrorisme d'Estat entre 1983 i 1987.

Repressió policial i conflictes institucionals

La violència institucional s'entén com la repressió exercida pels aparells de l'Estat (policia, Guàrdia Civil, exèrcit, etc.) per frenar els avanços democràtics.

1. Repressió Policial

La repressió policial i els excessos van ser constants, especialment durant els governs d'Arias Navarro i Suárez.

• La Policia Armada no estava preparada per mantenir l'ordre, sinó per reprimir, i usava la força i els trets amb "bastant facilitat".
• L'absència de depuració i el traspàs automàtic dels funcionaris policials de la dictadura a la democràcia van perpetuar el modus operandi repressor, amb una brutalitat que va contribuir al descrèdit institucional.
• Entre 1975 i 1977, es van registrar entre 26 i 27 morts per violència policial.

Casos Destacats

La Matança de Vitòria (març de 1976), on la policia va disparar foc real contra una assemblea de 5.000 treballadors a l'església de San Francisco, matant cinc obrers. També hi va haver morts durant manifestacions pro-Amnistia.

2. Conflictes Institucionals i Involucionisme Militar

• L'objectiu de la violència organitzada des de les institucions franquistes era frenar la mobilització de masses i aconseguir un canvi de règim controlat.
• La creixent activitat terrorista d'ETA (especialment els assassinats de comandaments militars) va ser un dels principals factors que van alimentar l'involucionisme militar. Militars conservadors d'alt rang (com els tinents generals González del Yerro, Merry Gordon i Milans del Bosch) van manifestar públicament la seva posició crítica amb el procés democràtic a partir de setembre de 1979, posant en dubte la capacitat del govern.
• Aquesta dinàmica involucionista es va manifestar en temptatives colpistes, com l'Operació Galàxia (1978) i el Cop d'Estat del 23-F (1981). El fracàs del 23-F, però, va tenir un efecte contrari a l'esperat pels colpistes: va reafirmar la figura del rei Joan Carles I i va contribuir a l'estabilització del sistema democràtic.

La violència, tot i ser un element desestabilitzador, va tenir un impacte paradoxal en el procés: va contribuir a la moderació de l'esquerra, va desacreditar els maximalismes i, finalment, va reforçar el procés de reforma i va consolidar la monarquia parlamentària.