Vides i obres de tres escriptors catalans

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

La vida de Rosselló-Pòrcel va ser curta (va morir als 24 anys) igual que la seva obra (breu, però densa). Neix a Palma el 3 d’agost de 1913 i mor el 5 de gener del 1938, de tuberculosi, al Brull (Catalunya). La seva obra la formen tres reculls d’una seixantena de poemes: Nou poemes (1934), Quadern de sonets, Imitació del foc (1936).

En el context de la poesia illenca, fidel als patrons de l'Escola Mallorquina, l'obra breu, però densa, de Rosselló-Pòrcel significa una innovació total. La seva dedicació a la literatura i els seus contactes amb poetes i intel·lectuals de diversa formació varen començar molt prest. En esclatar la guerra va tornar a Barcelona, on va participar en tasques culturals de reraguarda fins al moment d'incorporar-se al front, i morí de tuberculosi el 1938. Més enllà de la influència que va rebre de l'Escola Mallorquina, els crítics han assenyalat sovint la filiació de Rosselló-Pòrcel a allò que s'anomena la "poesia pura" (postsimbolisme), és a dir, aquell corrent esteticista i simbolista. Rosselló-Pòrcel va rebre la influència d'aquesta estètica purista i refinada a través de Carles Riba i d'alguns poetes de la generació del 27, per exemple Guillén. Una altra influència important també defensora de "l'art per l'art" fou la poesia barroca de Góngora, que li arribà a través dels poetes de la generació del 27, i la poesia barroca catalana (Vicenç García). La influència de la generació del 27 es veu en l'ús de la poesia popular mallorquina de Rosselló-Pòrcel.

Mercè Rodoreda

Nasqué al barri barceloní de Sant Gervasi l'any 1908. Només assistí a l’escola tres anys perquè son pare considerava que aprenia “massa de pressa”; per tant, fou autodidacta. Va viure una infantesa marcada per la influència del seu avi matern, que l’inculcà l'amor per les flors i per Catalunya. Quan tenia vint anys es casà amb un oncle seu de qui va tenir un fill i de qui se separà després. De ben jove, s’inicià en la literatura escrivint contes i col·laborant en diaris i revistes i l'any 1938 rebé el premi Crexells per Aloma. Després de la guerra s'exilià primer a França i més tard a Ginebra, on va viure amb Armand Obiols, la seva parella sentimental, fins al final dels 70, quan retornà definitivament a Catalunya. Morí a Girona l'any 1983. La seva obra es caracteritza per un profund tractament psicològic dels personatges, la introspecció, una temàtica bàsicament femenina, relacions amoroses frustrades, protagonistes femenines i un estil narratiu poètic ple de simbolisme: les flors, els arbres, el jardí, els colors, els coloms, el mirall...

La seva obra, gairebé exclusivament narrativa, està estretament lligada als esdeveniments més importants de la seva vida i es pot dividir en tres etapes: Etapa de joventut (1932-1936): es defineix com una etapa d’aprenentatge i on escriure es converteix per a ella en una escapatòria a la seva infelicitat matrimonial. Escriu quatre novel·les (Sóc una dona honrada?, Del que hom no pot fugir, Un dia de la vida d'un home, Crim i Aloma). Etapa de maduresa (1939 - 1967) → veim que hi ha tres anys entre una etapa i una altra, corresponen a la Guerra Civil, període que ho trenca tot. L’obra més coneguda de l’etapa és La plaça del Diamant, narrada en primera persona, conta la història de Natàlia en tres moments històrics: La preguerra, la guerra, la postguerra. Etapa de vellesa (1970-1986). A la dècada dels 70 torna definitivament de l'exili i s'instal·la a Romanyà de la Selva (Girona). Publica Mirall trencat, Semblava de seda i altres contes, Quanta, quanta guerra... Viatges i flors i La mort i la primavera (obra pòstuma).

Llorenç Villalonga

Llorenç Villalonga va néixer en el si d’una família de l’aristocràcia mallorquina. Va estudiar Medicina i fou el director de l’hospital psiquiàtric de Palma. En esclatar la guerra s’afilià a Falange espanyola i, més tard se'n decantà. La seva obra és extensa; quinze novel·les, llibres de relats, obres teatrals, articles periodístics (molts dels quals signats amb el pseudònim de Dhey). S'estrenà com a narrador amb la novel·la Mort de dama (escrita en català per donar versemblança als personatges) (1931). L’obra més important és Bearn o la sala de les nines. Es va publicar primer en castellà l'any 1956 i després en català el 1961. El protagonista és don Toni, un aristòcrata intel·lectual que representa la decadència de l'aristocràcia mallorquina. Tota la novel·la és un tribut plàcid i tendre a aquests grans senyors de l’aristocràcia que temps enrere havien dominat Mallorca i que ja no tornaran mai més (mite de Bearn, paradís perdut que s’enfonsa a causa de la modernitat). La novel·la està dividida en tres parts: Una introducció en forma de carta-pròleg, on el narrador, don Joan, escriu una carta a un antic company de seminari, per demanar-li consell i conformitat per portar a terme les instruccions de don Toni, mort recentment en "estranyes circumstàncies" (la publicació de les Memòries de don Toni).

A la segona part, "La pau regna a Bearn" s'hi relaten els fets ocorreguts els vint-i-dos anys següents. Don Toni dedica el seu temps a escriure les Memòries amb l'intent de fixar les últimes imatges del seu món i fer un homenatge a dona Maria Antònia. El seu amor voluptuós s'ha canviat per l'amor costum.

L'Epíleg clou definitivament la novel·la. Don Joan s'assabenta què amaga aquesta sala prohibida. Creient interpretar la voluntat del seu senyor, crema tots els documents que conté "la sala". Impedeix que se sàpiga la veritat. Les Memòries és l'únic document que ens permet d'accedir-hi. En la darrera etapa escriu Falses memòries de Salvador Orlan i El misantrop.

La poesia i el teatre de postguerra: Salvador Espriu

La poesia serà el medi que donarà continuïtat a la literatura anterior a la Guerra Civil i que assegurarà la supervivència d’una cultura amenaçada i atacada. Lògicament, aquest paper el jugarà conjuntament amb el paper que s’atorgarà la llengua, la qual es convertirà en el símbol absolut d’una cultura i d’una pàtria. Tendències literàries: Estètica postsimbolista: aquesta poesia en els primers moments de la postguerra trobarà en Carles Riba la figura del mestre i de l’animador. Conviurà la poesia pura i una poesia força relacionada amb el context històric, i la situació que Catalunya vivia sota el règim franquista. Per exemple, Carles Riba expressarà a les Elegies de Bierville (XXX) la desolació de l’exili. També hi trobarem una actitud més propera a les problemàtiques sorgides a la postguerra, tot i continuant la tradició lingüística. Això és Salvador Espriu. Finalment la poesia també es convertí en un mitjà d’identificació i intensificació cultural en els Països Catalans: al País Valencià apareix la figura de Vicent Andrés Estellés, i a les Illes Balears sorgeix Marià Villangómez. Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) va viure la infantesa i la joventut entre Barcelona i Arenys de Mar, poble d'on provenia la seva família. L'extensa obra de Salvador Espriu abasta els gèneres de la narrativa, la poesia i el teatre. Inicià la seva obra amb narracions que ja anunciaven una visió peculiar de la vida i una manera també peculiar d'analitzar el món i l'ésser humà. Des de molt jove va publicar obres en prosa amb un rigor estilístic admirable, com ara El doctor Rip (1931), Laia (1932) o Ariadna al laberint grotesc. Espriu es declarà «mort cívicament» des de l'any 1936, l'any de l'esclat de la Guerra Civil i, per tant, de la destrucció del món on havia crescut. Solitari i auster, es va convertir en un símbol per la seva actitud ètica de denúncia de la dictadura franquista. La guerra civil va fer que l'autor abandonàs el conreu de la narrativa i es decantàs cap al món poètic. D'altra banda, Espriu va ser autor d'una obra teatral que, plantejada com a reflexió sobre la guerra, el poder i les relacions entre els homes, va fruir d'una notable projecció en la societat catalana. Podem destacar temes com la mort i la divinitat.