Què és la videodansa? Història, gèneres i exemples clau

Què és la videodansa?

La videodansa és un nou format audiovisual que s'inicia cap a l'any 1970. En aquesta disciplina, el llenguatge videogràfic i la dansa se situen al mateix nivell, creant una interacció profunda entre la coreografia i la peça musical.

Tot i que al principi no estava gaire definida, actualment és una disciplina molt consolidada que compta amb festivals propis, com ara el festival català IDM (International Dance Media). En aquest format, el coreògraf decideix, a partir de la coreografia, convertir una peça en una obra on ambdues disciplines conviuen en igualtat de condicions.

Els orígens: Nam June Paik i Merce Cunningham

La primera videodansa destacada és Global Groove (1973), de Nam June Paik. El director es va unir amb Merce Cunningham per crear-la. En aquesta peça té predominança l'element digital, amb escenes com "Cantando" i l'home amb camisa groga o la dona amb mallot i croma.

Videodanses nascudes d'un espectacle: "Blush"

Hi ha videodanses que neixen arran d'un espectacle previ. Un exemple clar és Blush (2005), de Wim Vandekeybus. Amb una durada de 52 minuts, aquesta obra neix a partir d'un espectacle teatral. El coreògraf agafa ballarins i actors per gravar amb ells, sumant-hi un escriptor que evoca la dansa i un músic.

Es tracta de la filmació d'una història amb parts interpretades i ballades; una pel·lícula de semificció que mostra el xoc entre la natura i l'ésser humà. La trama aborda temes com el poema, la tragèdia, l'amor, la vida, la mort, el xoc, el conflicte i les passions. El mateix coreògraf actua dins la peça. La pel·lícula neix de manera convencional amb diàlegs i després comença la coreografia, presentant la realitat de forma poètica.

Videodansa creada específicament per a la càmera

D'altra banda, trobem la videodansa feta exclusivament per a la càmera, com Valtari, de Christian Larson (per a la peça de Sigur Rós). En aquest cas, no hi ha una coreografia inicial. Una parella que està allunyada físicament balla en completa simetria en una fàbrica abandonada.

La càmera, que al principi està allunyada dels ballarins, s'hi va apropant fins a endinsar l'espectador en la relació dels personatges. S'utilitza una càmera molt ordenada i la tècnica del contact (recolzament de cossos un sobre l'altre, relacions sentimentals i sexuals). Hi ha un contrast entre la càmera exterior i el clarobscur amb la càmera interior que porta al clímax. L'últim pla mostra els ballarins quiets, un davant de l'altre, mentre la càmera fa voltes. Un altre exemple similar és Aprop, d'Aitor Echeverria.

Sincronies i investigació formal

Hi ha altres tipus de videodanses que no tenen un argument o guió clar, cosa que no passa, per exemple, a Valtari. Un exemple és Rosas danst Rosas, d'Anne Teresa de Keersmaeker i Thierry de Mey. Aquesta obra analitza les sincronies i asincronies de la dansa contemporània.

El compositor Steve Reich investiga aquí la idea de fase i afàsia, trencant la perfecció de la sintonia. L'obra investiga els límits de la càmera, els moviments i el muntatge. L'espectacle va acabar donant nom a una companyia. Està ambientat en un col·legi abandonat amb quatre coreògrafes.

Investigació formal: "Variacions en una recta"

Aquesta és una peça d'investigació formal amb música clàssica basada en el concepte de base i variacions. Va ser rodada en un plató de 22 metres amb un mur blanc. Consisteix en el rodatge d'una coreografia en quatre variacions diferents, en les quals es passa d'una escala general (PG) a una escala menor. L'última variació és purament fotogràfica.

La dansa integrada

La dansa integrada es realitza quan s'uneixen ballarins professionals amb ballarins amb discapacitat. Un exemple destacat és The Cost of Living (2004), de DV8 Physical Theatre, protagonitzada per David Toole.

La història se situa al final de les vacances d'estiu i mostra una agressivitat que utilitza l'humor negre. Es tracta d'una obra a mig camí entre la semificció i la videodansa.