La Vida a la Rereguarda durant la Guerra Civil Espanyola

La Vida a la Rereguarda

Mort, Carestia i Destrucció

La guerra va comportar misèria i mort per a milers de persones de tots dos bàndols. A les baixes en els combats i les víctimes de la repressió, cal afegir-hi les morts produïdes per la greu mancança d'aliments. Aquesta situació va ser especialment greu a la zona republicana, atès que les grans àrees agrícoles cerealistes havien quedat a mans dels insurrectes. Els primers símptomes d’escassetat es van manifestar al setembre i l'octubre del 1936 en productes com el blat, la carn i el carbó. Un aliment bàsic com el pa va començar a escassejar de manera alarmant els primers mesos del 1937, i el març es va iniciar el racionament de queviures. A mesura que avançava el conflicte, les cues a les botigues van esdevenir habituals, els preus van pujar i el mercat negre es va anar estenent. La desnutrició va provocar malalties i fins i tot morts.

D'altra banda, es va produir una forta reducció de la producció industrial a causa, en primer lloc, de les dificultats per proveir-se de matèries primeres, combustible i maquinaria, i també de la mobilització de la població masculina per anar al front. A la zona republicana, l’any 1938, van ser cridats a files tots els homes d'edats compreses entre els 17 i els 35 anys (uns 600 000). A més, i malgrat que la població femenina, especialment a la zona republicana, es va incorporar al món laboral, els esforços de la indústria es van adreçar essencialment a la fabricació d'armament i de productes per a l’avituallament militar, cosa que va perjudicar l’abastiment de la població de productes de consum.

A més, la guerra va comportar la destrucció de part de les infraestructures i les comunicacions. Els bombardeigs sobre pobles i ciutats van afectar durament la població civil. El govern republicà no disposava d'efectius aeris importants, però el bàndol franquista comptava amb l'ajut dels avions i dels cuirassats alemanys i italians. Així, des del primer moment, els bombardeigs sobre la població civil van ser utilitzats pels insurrectes com a instrument de terror i per a la destrucció de fàbriques, instal·lacions, ports, habitatges, etc., a més de servir com a suport per al progrés de l'exèrcit.

La repetició constant i implacable de bombardeigs damunt Madrid, iniciats l'octubre del 1936, va inaugurar una pràctica que va afectar especialment les ciutats. Barcelona va ser bombardejada per primera vegada el 13 de febrer del 1937 i fins al final de la guerra va ser atacada 384 vegades, la qual cosa va obligar a la construcció de més de 1000 refugis subterranis. Les bombes de l'aviació van esdevenir també el preludi habitual de l'ocupació d'una població, com va succeir en els casos de Tortosa, Tarragona, Reus, Lleida, Granollers, Badalona o Figueres. Altres vegades, els bombardeigs no responien a cap mena d'objectiu logístic ni bèl·lic, sinó que pretenien tan sols desmoralitzar i terroritzar la població, com es va fer en el cas del bombardeig sobre el mercat de Granollers, el maig del 1938, on la major part de les víctimes van ser dones i infants.

Al final de la guerra el nombre de morts per bombardeigs a Catalunya va arribar als 5500, la meitat dels quals van morir a la ciutat Barcelona. Al conjunt de la zona republicana, les víctimes dels bombardeigs van arribar a 12000.

La Població Desplaçada: Refugiats i Exiliats

Des dels primers dies de la guerra, població civil d'ambdós bàndols va fugir del territori en què es trobaven per por de patir persecució a causa de les seves idees polítiques o de la seva condició social. Molts membres de la burgesia, catòlics, clergues, etc., van fugir de la zona republicana els primers mesos de l'esclat revolucionari. Però en el transcurs de la guerra, la zona republicana va haver d'acollir els milers de refugiats que fugien de l'ocupació franquista. El setge de Madrid va comportar que al final del 1936 unes 300 000 persones es desplacessin a Catalunya i a València. La xifra es va incrementar fins al final del 1938, quan hi va haver un milió de refugiats a la Catalunya republicana.

Els problemes d'alimentació, allotjament, escolarització, sanitat, higiene, etc., van representar una important tasca organitzativa per tal d'acollir i atendre una població formada majoritàriament per dones, nens i ancians. La població de la zona nord, aïllada de la resta del territori republicà, va poder fugir per mar cap a altres països. Davant la impossibilitat d‘evacuar tota la població civil, es va optar per donar prioritat als infants, i prop de 13000 nens i nenes van ser embarcats amb destinació a països europeus i americans i a la Unió Soviètica.

Cap al final de la guerra, persones d‘arreu d'Espanya i milers de soldats en retirada es van concentrar a Catalunya per passar la frontera francesa. Entre el 27 de gener i el 3 de febrer del 1939, aproximadament mig milió d'espanyols van entrar a França. Una munió de persones de totes les edats i de les condicions més diverses, amb cotxes, amb camions, a peu o arrossegant carros, van omplir les carreteres des de Barcelona fins a Portbou i la Jonquera per cercar refugi al país veí. Una gran part dels refugiats van ser reclosos en camps de concentració improvisats a les platges properes a Argelers i Sant Cebrià (Rosselló). En pocs mesos, aproximadament la meitat d'aquests refugiats van tornar a Espanya. La resta va iniciar un exili penós i llarg.