Vida Quotidiana i Mitologia a l'Antiga Roma: Família, Educació i Mites

La Família Romana: El Pilar de la Societat

La família era un pilar fonamental de la societat romana. Aquesta estava dominada pel pater familias, que tenia sota la seva autoritat tota la resta de membres: l'esposa, la descendència, els esclaus i els lliberts.

El Pater Familias i l'Autoritat Absoluta

El pater familias era l'home de més edat d'una família i tenia el poder absolut sobre tots els membres, fins i tot sobre l'esposa. Podia decidir sobre la vida o la mort d'un fill acabat de néixer; podia vendre algun fill i rebre diners com a garantia de pagament d'un deute o decidir sobre les adopcions i els matrimonis.

Només el pater familias tenia dret sobre els béns patrimonials de la família i només ell podia vendre, comprar i ampliar-ne el patrimoni.

La Pàtria Potestat (Patria Potestas)

La patria potestas es podia dissoldre en alguns casos, com aquests:

• L'entrada d'un fill o filla al sacerdoci.
• Per conductes immorals del pare.
• Per l'entrada d'una filla a una altra família: la del marit.
• Per l'ingrés d'un fill a la família adoptant.

El Paper de la Dona a Roma

Les dones, fins al moment del seu casament, estaven sota l'autoritat d'un parent baró. Quan es casaven, deixaven de formar part de la seva família per passar a formar part de la família del marit; es trobaven sota l'autoritat del pater familias del marit.

En cas de mort del marit, a la vídua se li designava un tutor, que era un familiar o un home escollit per ella. Les dones vivien separades del seu tutor i gaudien de més llibertat.

La dona a Roma tenia un paper més actiu: manava a casa sobre els fills i els esclaus, i se li tenia un gran respecte. Supervisava l'educació dels fills i tenia llibertat de moviment per sortir de casa, anar a les termes, etc. Aconsellava el marit en els negocis i en política.

L'Educació i les Etapes de l'Ensenyament

L'educació romana es dividia en diverses etapes:

• Ludi Magister (6 als 12 anys): Llegir, escriure i comptar.
• Grammaticus (12 als 16 anys): Història, geografia, aritmètica i literatura.
• Rhetor (17+ anys): Les noies no hi anaven. S'estudiava eloqüència, retòrica i oratòria. Els estudiants aconseguien el títol honorífic.

Ritus de Pas i Matrimoni a l'Antiga Roma

La Lustratio: El Bateig Romà

La Lustratio era el bateig. Es penjava al coll una bulla (amulet de cuir) que donava sort.

El Matrimoni: Un Acte Privat Pactat

El matrimoni era un acte privat molt important en la família, ja que suposava l'entrada d'un nou membre. Els casaments solien estar pactats pels pater familias, sense que els nuvis hi poguessin dir res.

Sine Manu

La noia seguia tenint relació amb la seva família i mantenia la dot.

Cum Manu

La noia deixava de formar part de la seva família i aportava una dot econòmica a la família del marit.

Ritus de Pas: De Nen a Adult

• Les noies: Oferien les seves joguines, simbolitzant el pas de nena a dona.
• Els nois: El depositio barbae (el primer cop que s'afaitaven), simbolitzant el pas de nen a home.

La Jornada Quotidiana dels Romans

El Matí: De les 5h a les 8h

La jornada començava d'hora:

• A l'hivern: A les 8h del matí.
• A l'estiu: A les 5h del matí.

Les primeres activitats eren:

1. El primer que feien era rentar-se les mans, la cara i les aixelles, sense dutxar-se.
2. Feien el prandium (esmorzar): pa, fruita, mel, fruits secs, etc.
3. Arribaven als clients per fer el seu càrrec.

El Migdia: Prandium i Migdiada

Al migdia acabava la jornada laboral per a molts ciutadans, però no per als esclaus. Era l'hora de dinar, el prandium, una mena de refrigeri molt lleuger, que consistia en menjar fred (restes del dia anterior), fruita i vi.

Després d'aquest dinar lleuger, a dos quarts de dues de la tarda (a l'hora sexta), feien la migdiada.

Els nens tenien una estona al migdia per tornar a casa, menjar, reposar i tornar a l'escola.

La Tarda: Les Termes i el Lleure

A la tarda, els romans prenien un bany:

• Els ciutadans rics ho feien a casa, on tenien una sala especial, i podien convidar els amics.
• Els ciutadans més humils anaven als banys públics, les termes, pagant un preu mòdic.

Les dones també tenien accés als banys públics, però en un horari diferent del dels homes.

Les Termes: Banys Públics i Socials

Les termes eren uns edificis amb diverses sales on els romans anaven a banyar-se, a tenir cura del seu cos i a trobar-se amb amics i coneguts. Les sales principals eren:

• El vestidor (apodyterium)
• La sala de bany tebi (tepidarium)
• La sala de bany calent (caldarium)
• La sala de bany fred (frigidarium)

La majoria de termes tenien sales per a massatges i per suar, i les més grans podien arribar a tenir gimnàs, una biblioteca i jardins.

El Vespre: L'Àpat Principal (La Cena)

Al vespre, arribava el moment del sopar. Després de les tasques laborals i els moments de lleure, començava el principal àpat del dia i el més abundant: la cena. Constava de tres parts:

Gustatio

Entrants: amanides, verdures, olives, ous, ostres, etc.

Prima Mensa

Plat fort: tant peix com carns variades.

Secunda Mensa

Postres: fruita fresca, fruita seca, formatges i dolços.

El garum era una salsa molt important a Roma, que servia per condimentar els plats. Estava feta de trossets d'entranyes de tot tipus de peix barrejats amb sal, que es deixaven macerar a sol i serena durant molts dies.

El Calendari Romà i la Mesura del Temps

Els Deu Mesos Lunars Originals

Originalment, el calendari romà constava de deu mesos lunars:

• Martius: De Mart.
• Aprilis: Del verb aprire ('obrir').
• Maius: De Maia, la deessa de la primavera.
• Iunius: De Juno, deessa protectora dels matrimonis.
• Quintilis: Era el cinquè mes. Posteriorment va passar a dir-se Iulius en honor de Juli Cèsar.
• Sextilis: El sisè mes. Va passar a anomenar-se Augustus en honor a Octavi August.
• September: El setè mes.
• October: El vuitè mes.
• November: El novè mes.
• December: El desè mes.

L'Addició de Ianuarius i Februarius

Posteriorment, es van afegir dos mesos més al final de l'any:

• Ianuarius: Dedicat al déu llatí Janus.
• Februarius: Derivat de februare ('purificar').

Juli Cèsar va modificar aquest calendari i va veure la necessitat d'afegir un dia cada quatre anys. Aquest dia es va afegir al final del mes de febrer perquè era el darrer en el calendari romà.

La Setmana Romana i els Dies de la Setmana

Els romans no van conèixer la setmana fins al segle II d.C., en què van dividir el mes en setmanes (septimana, de septem: 'set'), i van anomenar cadascun dels set dies amb el nom d'una divinitat:

• Dies Lunae: Dilluns
• Dies Martis: Dimarts
• Dies Mercurii: Dimecres
• Dies Iovis: Dijous
• Dies Veneris: Divendres
• Dies Sabatus: Dissabte
• Dies Dominicos: Diumenge

Expressions Llatines Relacionades amb el Temps

A priori

Abans dels fets.

Ad kalendas graecas

Per les calendes gregues. August es referia als creditors morosos que no pagarien mai.

Ante meridiem (a. m.)

Abans del migdia.

Ipso facto

Ara mateix.

Post meridiem (p. m.)

Després del migdia.

Sine die

Sense data. Posposar alguna cosa sense especificar-ne la data concreta.

Suo tempore

Al seu temps, en el moment oportú.

Tempus fugit irreparabile

El temps s'esmuny de pressa, sense poder-hi fer res.

Carpe diem

Aprofita el moment.

Criatures i Mites de la Mitologia Clàssica

Les Harpies: Les Rapinyaires

Eren monstres amb cap de dona i cos d'ocell, ales i unes urpes potents. Se les feia responsables de la desaparició de tot allò que no es trobava. De fet, el seu nom significa 'raptores'. Es van identificar també amb les ànimes dels morts que es dedicaven a raptar les dels vius o amb simples monstres que raptaven els nens.

El mite més conegut on són presents és el de l'endeví cec, Fineu, a qui les Harpies robaven el menjar o bé l'hi embrutaven amb els seus excrements quan anava a menjar-se'l. Fineu va oferir hospitalitat als Argonautes quan anaven cap a la Còlquida a la recerca del Velló d'Or i els va prometre que els revelaria el seu futur si eliminaven les Harpies. Així és com Fineu es va poder alliberar del seu turment.

Les Sirenes: El Cant Fatal

Eren dones en forma d'ocell que no s'han de confondre amb les Harpies. Cantaven tan bé que tots els mariners que les sentien s'apropaven, encisats, a les roques on elles descansaven i, en escoltar el seu dolç cant, naufragaven estrepitosament; aleshores elles els devoraven. Però, segons un oracle, quan un vaixell aconseguís passar davant de la seva illa sense naufragar, les Sirenes s'ofegarien.

I això va passar quan Ulisses, de tornada de la Guerra de Troia cap a Ítaca, va poder esquivar-les. Segons explica Homer en l'Odissea, Ulisses va tapar les orelles dels seus mariners amb cera perquè no sentissin el cant de les Sirenes, mentre que ell es va fermar al pal del vaixell i va ordenar als seus companys que, passés el que passés, no el deslliguessin.

Seduït per la música, l'heroi demanava als seus mariners que el deslliguessin, però ells el lligaven encara més fort. Les Sirenes, furibundes per haver fracassat en aquesta ocasió, es van llançar al mar i van morir ofegades.

L'Hidra de Lerna: El Monstre de Nou Caps

L'Hidra vivia en una cova a prop del llac de Lerna. Tenia cos de gos i nou caps de serp, dels quals només un era immortal. Cada vegada que n'hi tallaven un, en creixien dos, amb la qual cosa el monstre cada vegada era més horrible.

En el segon dels dotze treballs, Hèrcules va haver de matar l'Hidra de Lerna; va ser una empresa difícil perquè cada vegada que tallava un cap es tornava a reproduir. Va ajudar-lo el seu cosí Iolau, que cremava amb una torxa els colls del monstre un cop s'havien tallat els caps. Així Hèrcules va poder tallar el cap, que era immortal, i el va enterrar sota una gran roca. Diu la llegenda que va mullar les seves fletxes amb la sang del monstre i van esdevenir verinoses.

La Quimera: Foc i Tres Bèsties en Una

La Quimera era un monstre que treia foc per la boca, tenia la part posterior del cos de lleó, amb una cua de serp i un doble cap, de lleó i de cabra.

Aquest monstre tan horrorós devastava la regió de Lícia, escopint foc i devorant tothom que trobava al seu pas. El rei de Lícia va demanar a Bel·lerofont que matés la Quimera i, aquest, amb l'ajut de Pegàs, el cavall alat, va llançar-se sobre el monstre des de dalt i el va matar amb unes fletxes de plom. Amb l'escalfor que deixava anar la fera, el plom es va fondre i així va quedar calcinada.

Els Centaures: Saviesa (Quiró) i Brutalitat

Eren una barreja d'home i de cavall: tenien el cos i les potes de cavall, i el tors, el cap i els braços d'home. Vivien a Tessàlia, menjaven carn i sembla que eren una mica primitius i rudes.

De tots els Centaures, el més famós és Quiró, que no s'ajusta a la descripció habitual. Quiró no era groller sinó amable; no era inculte sinó famós per la seva saviesa. Els seus coneixements eren extensos en el camp de les herbes medicinals i les seves propietats curatives. Quiró va ser tutor de molts dels grans herois mitològics: Jàson, Aquil·les i Enees. Fins i tot Apol·lo li va confiar el seu fill Asclepi perquè l'eduqués.

Els Sàtirs: Esperits Luxuriosos del Bosc

Eren homenots amb potes i unglots de cavall, amb unes orelles punxegudes i unes petites banyes al cap. Vivien als boscos i a les muntanyes i no es cansaven de perseguir les nimfes per satisfer les seves exagerades apetències sexuals.

Aquestes estaven en alerta permanent, preparades per fugir d'aquests éssers luxuriosos. En el mite d'Orfeu i Eurídice, precisament, quan la nimfa intentava escapar de les intencions d'un Sàtir, una serp la va picar mortalment.

Els Sàtirs solien acompanyar el déu Dionís i participaven en totes les seves festes ballant i bevent.

En una de les seves aventures amoroses, Pan, que era un Sàtir i déu de les pastures, perseguia la nimfa Sírinx. Aquesta va arribar al riu i, quan es va adonar que no el podia travessar, va demanar a les nimfes que la convertissin en un canyissar. Així ho van fer i Pan va tallar les canyes, va lligar-ne trossos de diferents mides i va fer la Siringa o Flauta de Pan, l'instrument amb què, des de llavors, va fer ballar nimfes i Sàtirs.