La vida i obra de M. Tul·li Ciceró

M. Tul·li Ciceró

va néixer a Arpinum (100 aC), petit poble del Laci. Ben aviat els seus pares el portaren a estudiar a Roma on es va formar escoltant els grans oradors al fòrum. De fet tot el seu progrés social està lligat en bona part a les seves aptituds oratòries: va tenir un debut sonat defensant, en un cèlebre discurs, Sext Rosci d’Amèria, un protegit del dictador Sul·la. Tot seguit, es va llevar d’enmig fent un viatge d’ampliació d’estudis a Grècia. De retorn a Roma va seguir el cursus honorum fins a assolir el consulat de l’any 63. En aquest itinerari destaquen els discursos que com a edil va compondre contra el govern de Verres a Sicília i el que segurament li ha donat posteriorment més anomenada, el que pronuncià contra Catilina denunciant l’intent d’aquest de conquerir el poder per mitjans violents. Ciceró passa per ser l’orador romà més insigne tant des del punt de vista teòric (va escriure diversos tractats de retòrica: De inuentione, De oratore, Brutus, Orator, etc.), com pràctic (són molts els discursos pronunciats, tot i que no sempre aquests es corresponen amb els publicats després; en podem destacar per la seva transcendència els següents: In Catilinam, Pro Archia poeta, In Verrem, In M. Antonium orationes o Filípiques, etc.). I precisament fou aquesta última sèrie de discursos, les Filípiques, la que precipità la seva mort. Home conservador per excel·lència, en la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, optà per aquest darrer i encara que Cèsar el va perdonar, s’alegrà de l’assassinat de Juli Cèsar ja que això li féu creure que podien retornar els gloriosos temps de la república. Però, mort Cèsar, no pogué estar-se d’atacar durament amb les Filípiques M. Antoni, lloctinent i possible successor de Cèsar. Així, quan poc després M. Antoni arribà a un acord amb Octavi per constituir el segon triumvirat, la vida de Ciceró es converteix en moneda de canvi: assaltat mentre fugia, li tallaren el cap i la mà dreta i els exposaren a les tribunes del fòrum.

• Teatres a Lleida i Sagunt.
• Termes a Badalona i Segòbriga.
• Aqüeductes a Segòvia i Lleida.
• Temples a Vic i Évora.
• Muralles a Lugo i Lleó.
• Amfiteatres a Tarragona i Itàlica.
• Ponts a Alcántara i Las Médulas.
• Ports fluvials a Saragossa i Barcelona.

Tot i escriure la major part de la seva obra en prosa, Ovidi és també autor d’una obra escrita en vers: les Metamorfosis.

La figura de Juli Cèsar va destacar per les seves gestes militars i pel fet de ser autor principalment de dues obres: De bello Gallico i les Filípiques. La poesia èpica té com a màxim exponent del segle II aC el poeta Virgili. Són nombroses les obres atribuïdes a Plaute, com ara El soldat fanfarró, Amfitrió o El persa. Les Metamorfosis d’Ovidi són difícils d’emmarcar en un sol gènere literari, atès que tenen característiques de la poesia èpica i de la didàctica. Les Catilinàries, compostes per Horaci al segle I aC, són un conjunt de peces líriques de temàtica diversa. A les Metamorfosis, Virgili es proposava explicar les aventures d’Eneas. Cèsar, Livi i Horaci són els historiadors més importants de Roma.

Tàrraco, com a conseqüència directa de les favorables condicions estratègiques i de la immillorable situació geogràfica, va esdevenir la base principal de les campanyes militars de la Segona Guerra Púnica (218 aC) -de fet, la seva fundació s’associa directament a la família dels Escipions- i, posteriorment, de les operacions de conquesta del territori hispànic.

Tot això va implicar la fundació d’un praesidium militar a la part alta de la ciutat, que en hora ben primerenca va incorporar un potent recinte emmurallat per garantir-ne la protecció. D’aquesta manera Tarraco va consolidar el seu protagonisme en el procés de romanització d’Hispània, alhora que afirmava les bases que li permetrien assumir la capitalitat, un cop acabada la pacificació del territori. En el segle I aC. dos fets importants marquen l’esdevenidor de la ciutat: en primer lloc, la concessió a la ciutat de l’estatut de colònia de dret romà (a partir d’aquest moment, la ciutat pren el nom de Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco, títol obtingut gràcies a Cèsar després de la victòria contra els pompeians a Hispània, o a Octavi August, que va establir-s'hi durant els anys de les guerres càntabres). Llavors Tàrraco esdevingué durant tres anys la capital de l’Imperi Romà (27-24 aC). Així mateix es va convertir en capital de la província de la Hispània Citerior Tarraconense, la més gran de tota Hispània, a més del seu propi conuentus o districte judicial. A partir d’aquest moment s’inicia un programa destinat a dotar la capital de la província del nivell urbanístic i monumental adient, del qual en són bona mostra el fòrum, l’amfiteatre o el circ, que ocupava un lloc central en la distribució urbana de la ciutat, i, ja als voltants de la ciutat, l’Arc de Berà, l’aqüeducte de les Ferreres o la Torre dels Escipions. La importància de la ciutat, una de les més grans d’Hispània pel nombre d’hectàrees ocupades, unes 70, es va mantenir fins a mitjan segle III dC. Dues són les peculiaritats que distingeixen la ciutat de Tàrraco d’altres ciutats romanes; una és el fet de posseir dos fòrums: el fòrum de la ciutat, centre administratiu i religiós de la ciutat, on destacaven la basílica i un temple dedicat a la tríada capitolina, i el fòrum provincial, exclusivament dedicat a la província i edificat en temps de Vespasià, després del 70 dC, que no depenia de la colònia, sinó que estava sota l'autoritat del consell de representants de tota la província de la Hispània Citerior Tarraconense. L’altra peculiaritat és que la ciutat de Tàrraco no segueix l’estructura típica de les ciutats romanes (a partir de l’encreuament del cardo i el decumanus), sinó que va haver d’adaptar-se al difícil relleu d'un turó que descendia fins al mar i que s'esglaonava en una sèrie de 3 grans terrasses: el circ n'ocupava tot una i migpartia la ciutat: en les dues superiors es va edificar el