La Meva Vida Monocrom: Reflexions d'un Taxista

Blanc... Negre ...

Així és el meu món: monocrom, senzillament.

Excepcional, misteriós i singular per al meu hàbit, els meus primers pensaments en aixecar-me aquell dia.

Tot era molt xocant, massa. La meva reacció no va ser espantar-me, més aviat... sentia una incompleta però atractiva curiositat.

Vaig anar al metge, com qualsevol hagués fet, però em van dir que estava tot en ordre. No podia estar res en ordre! Els meus ulls només veien dos colors! Em vaig asustar, ara sí. I la meva vida!? Treballava de taxista, i el color dels semàfors? I quan el cotxe de davant posava les llums vermelles? La meva vida canviaria. No només en aquest sentit... l'abatiment de veure-ho tot monocrom… Com seria l'arc de Sant Martí en blanc i negre? La melancolia de veure el millor quadre de Dalí, amb aquell estil semblant a l'art renaixentista, amb les seves característiques pinzellades i les seves impactants i oníriques imatges surrealistes, ara d'un color depressiu i abatut…! No podia ser. Què havia fet jo per merèixer això?

El món en si mai m’havia semblat un bon lloc, però, què havia de fer?

Desgràcies, al que menys les mereixen, mans que no donen sense rebre res a canvi, rics que descansen en l’enveja dels altres. Quantes decepcions t’en pots dur en un mateix dia... Igual que els assassinats de països llunyans que mai pensaries que et pot passar a tu, amb les desventures ocorre el mateix. El dia menys esperat, passen.

-No puc seguir així. Després de reflexionar tot el que havia passat abans de trobar-me assegut a aquesta camilla, sé que no tornaré a ser com abans.

Tema acabat, seguiré amb la meva vida com si sempre hagués estat així. Pitjor seria estar cec. No necessito ajuda de cap psicòleg.

Vaig tenir la primera clienta del dia. Una al·lota molt simpàtica. Era un viatge llarg fins a ‘Divorne Street’, una hora i mitja com a mínim. Em va fer una pregunta que em va pasmar. Em va demanar si era nou en el meu ofici.

{Duc més de 6 anys, i em considero un professional, perquè em demanava això?}

Però per curiositat li vaig dir que sí. La seva resposta va ser, textualment:

Es nota, vas molt alerta amb els semàfors, com si no diferenciessis els colors. Els veterans ja amb un cop d’ull saben què fer.

{Sí, em costarà tornar a treballar com abans}

L’al·lota em va pagar amb la targeta de crèdit del banc Sa Nostra. El seu nom era Silvia. Em va demanar el meu telèfon i em va dir que necessitava un taxista cada dimecres d’aquell mes, i que si m’anava bé li agradaria que fos jo. Jo em vaig sentir elogiat; em sentia com un taxista privat. El primer client satisfet i sense problemes, impecable. Vaig sospirar serè.