Vida Monàstica i l'Imperi de la Cristiandat

La Vida Monàstica

Des de ben aviat, hi ha hagut cristians que han volgut viure imitant la manera de viure de Jesús. Per això, alguns cristians dels primers segles vivien des de la pobresa o bé es retiraven per viure en completa soledat i austeritat, com els anacoretes. Es retiraven del món per viure en la contemplació i la penitència. Alguns anacoretes vivien al desert i s'anomenaven ermitans. Altres es congregaven al voltant d'un mestre i vivien en comú en els cenobis, que significa "vida en comú".

Sant Benet i la Vida Monàstica a Occident

A Occident, va ser sant Benet qui va impulsar la vida monàstica amb la seva Regla (segle VI), que es va convertir en un punt de referència. Sant Benet va construir nombrosos monestirs en els quals els seus monjos compartien treball i pregària. "Ora et labora" resumeix aquest tipus de vida: prega i treballa.

En la Regla, Sant Benet organitza la vida dels monjos en el monestir, que està dirigit per un abat. La paraula "monjo" prové del grec i vol dir "sol, únic". "Abat" significa "pare".

L'abat és alhora mestre espiritual i responsable de tota la vida del monestir on viuen els monjos.

La Importància dels Monestirs

Els monestirs sempre es construïen en llocs allunyats dels nuclis urbans. La principal activitat dels monjos era la pregària; la litúrgia i els seus horaris marcaven la vida diària. Hi havia un temps per a l'estudi i temps per al treball manual als camps dels voltants del monestir. Els monjos exercien l'hospitalitat, la fraternitat i la solidaritat amb els pobres i pelegrins.

Nou Imperi: La Cristiandat

Entre els segles IV i V, una sèrie de pobles bàrbars (vandals, visigots, francs) van entrar als territoris de l'Imperi Romà, fins que l'any 476 fou deposat el darrer emperador de l'Imperi d'Occident. Aquests pobles creien en religions paganes, però de mica en mica van anar incorporant-se a la religió cristiana mitjançant conversions, i tot el poble els seguia.

Al segle VIII, l'Església de Roma se sentia amenaçada pels llombards del nord, perquè cobejaven les seves possessions. El Papa va demanar ajut als reis francs, que estaven frenant l'avenç de l'islam. Els francs van ajudar el Papa i li van donar els territoris conquerits als llombards. Això va donar lloc al naixement dels Estats Pontificis. Des d'aleshores, el Papa es va convertir en cap d'Estat.

Carlemany, rei dels francs (768-814), va unificar Europa occidental utilitzant la religió catòlica com un dels pilars. El Papa, l'any 800, el va coronar com "emperador dels romans". El nou imperi es va consolidar com a hereu de l'Imperi Romà quan el Papa va coronar Otó I emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (962).

Al·là i Mahoma, el seu Profeta

El musulmà creu en un únic Déu, etern, creador, omnipotent, que tot ho veu i tot ho sap, infinitament bo i misericordiós, que perdona però que castiga severament als qui pequin. La llei de l'islam es concreta en cinc pilars:

• Al·là és l'únic Déu i Mahoma és el seu profeta.
• Les pregàries rituals: cinc al dia, descalç i orientat cap a La Meca.
• L'almoina obligatòria.
• El dejuni en el mes del Ramadà, des de la sortida del sol fins que es pon.
• El pelegrinatge a La Meca.