Victòria de Samotràcia: Anàlisi Escultura Hel·lenística

Victòria de Samotràcia

Època Hel·lenística (s. III-I aC)

L'època hel·lenística marca la fusió de la cultura grega amb l'oriental, creant una cultura de gran luxe i refinament estètic. Es considera la fase barroca del món grec antic per la varietat i contrast dels seus gustos, on conviuen l'idealisme i el realisme, la bellesa i la deformitat, els temes dramàtics i els quotidians. L'home continua sent el tema central, representat en totes les seves edats.

Context Històric

Després de la mort d'Alexandre el Gran (323 aC), l'Imperi Macedoni es fragmenta, i la cultura grega s'expandeix cap a l'Orient, prosperant en ciutats com Pèrgam i Alexandria. Malgrat la decadència política, la cultura grega serveix de referència, i l'hel·lenització es reflecteix en l'art.

Atribució i Descobriment

L'obra s'atribueix a Pithóritos, escultor de l'Escola de Rodes. Aquesta escola (s. III-I aC) va substituir Atenes com a centre artístic, produint obres com el Colós de Rodes, el Laocoont i el Brau Farnesi. La Victòria de Samotràcia, original de marbre, prové del santuari de Cabiros i s'exposa al Louvre. Va ser descoberta el 1863 per Charles Champoiseau.

Estil i Característiques

Estil Grec Hel·lenístic

L'art grec clàssic ha marcat profundament la cultura occidental. Conceptes com l'home, la natura, la raó, l'harmonia i la bellesa són pilars de l'art europeu, presents en l'art romà, el Renaixement i el Neoclassicisme. L'estil hel·lenístic destaca en l'escultura, amb característiques com:

• Dinamització de les composicions, trencant amb la serenitat clàssica.
• Màxima expressivitat en els rostres, mostrant pathos (sofriment i passió).
• Proliferació de grups escultòrics, retrats i temes anecdòtics, amb un gir cap al realisme.
• Monumentalisme i abandó de la proporció humana.

Anàlisi de l'Obra

Sentit Imperialista

Neix el monumentalisme i s'abandona la proporció humana. Proliferen les arquitectures de tipus civil per acontentar el ciutadà desenganyat.

Factura: Refinada i virtuosa, amb un treball detallat de les textures (teles, plomes, ales, cos).

Característiques Compositives

• Embalum rodó: Escultura treballada en tot el seu volum.
• Unifacialitat i frontalitat: Pensada per a un conjunt escultòric teatral, amb la divinitat a la proa d'un vaixell victoriós.
• Composició oberta: Línies diagonals i corbes que provoquen sensació de desequilibri. Frontalment, la figura sembla retorçar-se; lateralment, s'observa una diagonal des de la cama fins al cap. El dinamisme s'expressa en l'agitació de la roba i les ales obertes. L'autor captura l'instant en què la Victòria posa peu a terra.
• Monumentalisme: Malgrat l'equilibri i proporcionalitat del cos (2,5 m d'alçada).

Estil

L'obra presenta característiques de l'art hel·lenístic: complexitat compositiva, il·lusionisme escenogràfic, grandiositat, ruptura de la proporció clàssica, realisme, moviment, tensió dramàtica, sensualitat, bellesa i virtuosisme tècnic. Utilitza models clàssics com Fídies (tècnica dels draps molls), però amb un enfocament més realista.

Tècnica i Suport

• Talla sobre marbre: Tècnica escultòrica que transforma la matèria per sustracció. Inclou desbastat amb punter, cisells, gúbies i allisat amb pedra tosca i abrasius.
• Monocroma: Originalment estava pintada.

Significat i Funció

Tema

Representa una Niké o Victòria, una dona alada que acaba de posar-se sobre la proa d'un vaixell. Ha perdut el cap i els braços. Vesteix un quitó fi, lligat sota el pit, amb plecs que defineixen el cos. Descansa el pes sobre la cama dreta, amb l'esquerra enrere.

Funció

Commemorar la batalla naval de Sire (victòria de Rodes sobre Antíoc III de Síria), que va suposar el control de Cària i Lícia.

Significat

Commemoratiu. Simbolitza el triomf a través de Niké, divinitat vinculada al triomf. Segons Hesíode, és una divinitat antiga, filla del tità Palant. Més tard, esdevé amiga d'Atenea i atribut seu (Atenea Niké). En l'època hel·lenística, les divinitats tenen un ús al·legòric, com es veu en la comparació amb la Victòria d'Olímpia (Paionios, 425 aC), més general i menys singularitzada.

Temple d'Atenea Niké

421 aC (projectat el 449 aC per Cal·lícrates)

El temple es va iniciar el 424 aC i va trigar tres anys a construir-se. Ocupa l'indret d'un temple anterior destruït pels perses el 480 aC. El comitent va ser Cimó, rival de Pèricles, i per això la construcció es va endarrerir fins després de la mort de Pèricles.

Context Històric

• Època Clàssica: Després de les Guerres Mèdiques, Atenes, sota Pèricles, implanta la democràcia.
• Rivalitat a l'Hèl·lade: Atenes (Lliga de Delos) contra Esparta (Lliga del Peloponès), que porta a la Guerra del Peloponès.
• Democràcia Atenesa: Enfrontaments entre faccions aristocràtiques (Cimó, Plató) i democràtiques (Pèricles, Temístocles).
• Moment Culminant: Esplendor cultural d'Atenes, amb la construcció del Partenó.

Estil

TEMPLE DE ATENEA NIKE: Þ 421 aC (projectat l’any 449 aC per Cal·lícrates). El temple s’inicià al 424 i varen trigar 3 anys en la construcció. Þ El temple ocupa l’indret on hi hagué un temple anterior destruït pels perses l’any 480 aC. Þ El comitent (qui encarrega l’obra) va ser Cimó, el ric estrateg cap del partit aristocràtic i etern rival de Pericles. Per aquesta raó el temple no va poder ser construït fins la mort de Pericles, molts anys després de ser projectat. Cimó havia estat condemnat a l’ostracisme, l’any 461 aC per oposar-se a la democràcia radical de Pericles que obria l’estat al demos. Cimó defensava una democràcia més moderada. Þ Època clàssica que s’inicia desprès de les Guerres Mèdiques on l’Atenes de Pericles va resultar vencedora implantant la Democràcia. Þ Rivalitat a l’Hèlade entre Atenas (lliga de Delos) i Esparta (lliga del Peloponès) que acabarà desencadenant la Guerra del Peloponès amb victòria definitiva d’Esparta. Þ La democràcia atenesa patirà els enfrontaments entre els seus partits. Enfrontaments entre els defensors d’un sistema més aristocràtic (Cimó, Plató, etc) o democràtic (Pericles, Temístocles, etc). Þ Moment culminant a nivell cultural amb historia d’Atenes però el seu prestigi vingué de la participació en el projecte de construcció del Partenó en col·laboració amb Ictinos. ESTIL. Þ GREC CLÀSSIC. Þ Els pilars fonamentals són l’home, la naura, la raó, l’harmonia i la bellesa. Þ Antropocentrisme. L’home creu en les seves possibilitats d’entendre l’univers ex: Husserl: “els grecs són el primer poble que veu l’univers com un enigma que pot ser resolt racionalment”; Protàgores: “l’home/l’Home és la mesura de totes les coses”. Þ Moment de màxim esplendor de l’art Grec desprès de l’evolució des del periode arcaïc amb les influències egipcies. Þ Aparició de l’ordre jònic. Þ Període dels grans noms de l’estatuària grega: Políclet, Fidies i Miró. Þ Construcció de l’Acròpolis (reconstruint amb el botí obtingut sobre els perses els temples destruïts per aquests: orgull nacional

Þ Aspectes tècnic constructius: ü Construcció de petites dimensions que correspon a l’ordre jònic caracteritzat per 1) la senzillesa i l’elegància, 2) la decoració contínua del fris i les tres platabandes de l’arquitrau, 3) les mesures reduïdes (pròpies d’un temple votiu) ü Segueix els trets característics del temple grec tipus. ü Els materials són essencialment marbre de la pedrera del Pentèlic. Þ Configuració en alçat: ü Amfipròstil, columnes a la façana i a la part posterior. ü Tetràstil, és a dir, quatre columnes a la façana. ü Estructura adintellada, és a dir, arquitravada, fonamentada en el principi de la llinda. ü L’entaulament s’estructura per mitjà d’un arquitrau dividit en tres franges superposades; el fris, amb un seguit de relleus continus, i la cornisa, semblant a la dòrica, sobre la qual es drecen el frontó i les acròteres, avui perduts. ü Coberta, actualment perduda, a doble vessant (dos aiguavessos). ü Ús de columnes com elements de suport i decoratius, situades als dos pòrtics que delimiten longitudinalment la construcció. Les columnes estan formanes per una base amb dues motllures –el tor (còncava) i l’escòcia (convexa)-, un fust monolític amb estries de cantells plans i un capitell decorat amb volutes, típic de l’ordre jònic. Les columnes presenten una ràtio entre alçada i diàmetre de 7:1. La voluta de l’extrem anterior de cada capitell dels quatre angles, es troba inclinada tangencialment, amb l’objectiu de crear una estereometria més perfeccionada. ü El temple es dreça sobre una plataforma (estilòbat) elevada per tres esglaons (estereòbat). ü La petita cel·la interior presenta dues pilastres in antis a l’entrada. Þ Configuració en planta: ü Rectangular, amb dos pòrtics als costats curts, anomenat pronaos l’anterior i opistodomos el posterior. ü L’espai intern està ocupat per una sola estança (naos, cel·la), on s’hi trobava l’estàtua monumental de fusta policromada que representava la victòria (Niké) sense ales (àptera). ü Originàriament, a l’interior del temple hi havia una escultura de fusta policromada que representava la Victòria (Niké) sense ales (àptera). Segons la llegenda, la van representar sense ales perquè mai no pogués abandonar Atenes. Þ Entorn i integració urbanística: ü Situat a l’Acròpolis al costat dels Propileus, construïts per Mnèsicles, que donen accés al conjunt d’edifici sagrats que conformen l’Acròpolis. ü L’Acròpolis és un complex urbanístic que s’aixeca al capdamunt d’una plataforma natural de 156 m d’altitud que domina la ciutat d’Atenes. ü Com era tradició, el temple està orientat a l’est, cap a la sortida del sol. Cal·lícrates va haver d’adaptar-se a l’espai reduït que li van assignar i això el va obligar a prescindir de pronaos.  Þ Significació: ü Ex-vot dedicat a Atena, la deessa grega de la Saviesa i l’estratègia en la guerra, patrona d’Atenes. ü L’edifici posa de manifest també la diferent situació que vivia Atenes en aquells moments respecte a l’inici del segle. La grandesa imperial de Pericles s’enfonsa amb la seva mort i els atenesos opten per obres més discretes (a diferència del Partenó) sense renunciar a l’elegància i la genialitat arquitectònica. Malgrat commemorar la pau de Callias (449 aC), el temple coincideix amb la recent pau de Nícies (421 aC) que acordava una treva de 50 anys en la Guerra del Peloponès després dels èxits d’Alcibíades contra els espartans. El partit aristocràtic de Cimó semblava posar fi a la guerra civil que assetjava Grècia abandonant la política imperialista i de rivalitat contra Esparta.   Þ Funció: ü Religiosa: Les cerimònies religioses se celebraven a l’exterior del temple, mentre que a l’interior es custodiaven la imatge de la divinitat i el tresor. Segons l’escriptor grec Pausànies (segle II dC), l’escultura de la deesa Atenea que hi havia a l’interior del temple sostenia amb la mà dreta un tros de poma (referència a la poma de la discòrdia) i amb l’esquerra un casc (deessa de la guerra estratègica). Þ Decoració: Els relleus del fris són d’estil de Fídies però ignorem el nom dels autor. Alguns historiadors i arqueòlegs proposen el nom de Cal·lima per algunes parts de la decoració. També es propsa la participació de deixebles de l’escola de Fídies que treballaven en el Partenó. ü Malgrat que perduts, sembla clar que els frontons estaven decorats amb escenes de la deesa Atenea. ü En el fris nord hi ha una batalla entre grecs. ü En el fris sud s’hi representa la decisiva victòria de Platea sobre els perses. ü En el fris est i oest es representen escenes de les divinitats olímpiques presidides per Zeus i Atenea garantint els seus favors a la ciutat d’Atenes. ü Poc després d’acabar la construcció del temple, hom l’envoltà d’un parapet per a fer més segur l’accés als visitants, ornat amb uns magnífics relleus dedicats a Atenea, també d’estil fidíac. Part dels relleus es conserven actualment al British Museum i la resta són avui dia al museu de l’Acròpolis, amb facsímils in situ.

TEATRE:. Þ 330 aC. Llinda de l’època clàssica i hel·lenística (323-31 aC) que s’inicia després de la mort d’Alexandre el Gran. Þ L'efímer gran Imperi d'Alexandre (329-323 a.C.): Alexandre conquereix l'Imperi Persa i eixampla els seus dominis fins la Índia traslladant el centre de gravetat polític vers l'orient. Així s'inicia un període d'influències mútues entre Orient i Grècia. El factor grec esdevé l'element civilitzador, s'imposa la llengua grega i es funden noves ciutats (Pèrgam, Antioquia, Alexandria). Aquest gran Imperi es desfarà amb la mort d'Alexandre en tot un seguit d'estats governat pels seus antics generals i familiars (diàdocs) amb sort i pervivència desigual. Þ Crisis de la Polis: Els grans estats (regnes hel·lenístics) acabaran amb la organització de les ciutats estats tradicionals. El ciutadà perd la possibilitat de decidir i els diferents sistemes democràtics o oligàrquics són substituïts per monarquies on els reis s'autoproclamaran escollits pels deus i ma xims responsables d'impartir la justí cia (regne de Pe rgam, regne Sele ucida, regne Ptolemaic) Þ Autor: Segons Pausànies l’arquitecte del teatre d’Epidaure fou Políclet el Jove, segurament nét del famós escultor Políclet el Vell. Malgrat la poca informació que ha sobreviscut, sembla que Políclet era d’Argos i que va dissenyar el temple circular (Thólos) d’Epidaure, temple admirat en l’època per les seves innovadores columnes corínties. Se’l considera també escultor Þ GREC CLÀSSIC- GREC HEL·LENÍSTIC (pas del Grec Clàssic al Grec Hel·lenístic, és una obra de transició, per tant s’admet també Grec Clàssic). Þ Trasllat dels centres de producció artística a zones perifèriques com ara Pèrgam, Rodes o Alexandria en substitució del gran centre productor que havia estat Atenes. Þ Progressiva desaparició dels principis artístics clàssics que havien condicionat l’art com ara bellesa, harmonia, raó. Þ Arquitectura: aparició d’edificacions grandiloqüents amb un fort sentit escènic per tal d’impressionar (ex: Altar de Zeus a Pèrgam). Þ Urbanisme: aparició del pla hipodàmic en retícula dissenyat per Hipòdam a la ciutat de Milet. Þ Escultura: realisme i expressivitat (ex: gal moribund, Laocoont i els seus fills, Toro Farnesse).  

Þ S’aprofita el desnivell d’una muntanya. Þ Consta de diverses parts: ü Càvea: graderies on seia el públic. ü Orquestra: on es col·locava el cor. Espai circular, té el terra de sorra i un altar de pedra, ja desaparegut al centre. ü Prosceni: es tracta de l’arc que dóna pas a l’escena. ü Escena: lloc de la representació. ü Diazoma: passadís perimetral que separa la càvea en dues seccions. Þ La càvea és més gran que un mig cercle amb de 120 metres de diàmetre que puja pel vessant de muntanya fins a una alçada de 24 metres. Þ L’escena és una construcció d’un pis amb dues portes laterals. Þ L’edifici presenta una magnífica sonoritat. Þ Tenia aforament per a 15.000 persones que ocupaven 2 tipus de seients, els del poble (grades llises de pedra) i els de les personalitats polítiques (reforçats amb respatller i braços). Þ La integració a l’entorn és excel·lent mostrant l’estreta relació que hi havia entre art i natura en el món grec. La visió de les muntanyes i dels boscos rere l’escenari projectava a l’espectador vers una tragèdia còsmica. Þ Significació: ü Formava part del santuari dedicat a Asclepi, déu de la medicina. Cal recordar en aquest sentit les teories d’Aristòtil i el teatre relacionant la catarsi amb una mena de guariment de l’ànima. ü El teatre va néixer relacionat amb les festivitats d’hivern i primavera dedicades al déu del vi, Dionís. Per aquest motiu acostuma a construir-se un altar a l’orquestra on situa el cor. Þ Funció: ü Lloc de representació de les tragèdies dels dramaturgs clàssics, entre ells Sòfocles, Eurípides i Èsquil.

COLUMNA: Þ L’Imperi és el nou sistema polític que substitueix la República i que està liderat per un emperador i una administració que divideix el territori en províncies.. Þ La nova organització política implicava la necessitat de destacar qui ocupava el cim jeràrquic : l’emperador o cèsar. Els romans van utilitzar la imatge per magnificar el càrrec. Es va establir noves tipologies de representació imperial que implicaven la preeminència de l’emperador sobre els altres fins i tot divinitzant-lo. Com a símbol de l’estat, aquestes representacions es van difondre arreu de l’Imperi amb l’objectiu de fidelitzar i sotmetre a la població. Les principals tipologies de representació imperial es van establir amb Octavi August. Aquestes representacions estaven a tot arreu: fòrums, basíliques, etc. Þ L’emperador Trajà (52-113 dC): Originari d’Itàlica, ciutat de la Bètica, prop de l’actual Sevilla, fou el primer emperador d’origen no itàlic i que inicià la dinastia dels emperadors electes que donarà pas a la dinastia antonina. Destaquen les seves iniciatives urbanístiques (fòrum i mercat de Trajà) i militars (campanyes a la Dàcia). En aquest últim sentit cal destacar que fou l’emperador que portà les fronteres de Romà més enllà. Þ Apol·lodor de Damasc (60-125 dC): Amic de Trajà, fou un dels grans arquitectes de la Roma imperial aportant una clara influència hel·lenística. Va acompanyar a Trajà en les campanyes i dissenyà el pont sobre el Danubi que s’utilitzà contra els dacis. Fou assassinat per l’emperador Adrià en criticar algunes de les intervencions arquitectòniques. Þ ROMÀ IMPERIAL. Þ Art al servei de l’ostentació del poder. Þ Construcció de grans edificis públics i privats a totes les ciutats conquerides. Þ Art hereu de la civilització grega. Þ Ús de l’arc de mig punt, la volta de canó i volta d’aresta romana. S’incorporen 2 ordres arquitectònics nous: toscà i compost. Þ Funcionalitat tècnica per damunt dels aspectes estètics. Þ Decoració de les cases amb pintures i mosaics. Þ Noves tipologies arquitectòniques: basílica, amfiteatre, termes. Þ Arquitectura de serveis: ponts, aqüeductes, vies, cloaques Þ Escultura: potenciació del monument (arcs de triomf, columnes commemoratives, estàtues eqüestres). Realisme en els retrats. Þ Característiques compositives: ü Obra màxima dels relleus historiats. ü Columna exempta monumental no estructural de 30 metres d’alçada i 4 metres de diàmetre sobre pedestal de forma cúbica. ü Fust configurat per tambors cilíndrics coronat per un capitell dòric, i damunt una estàtua de l’emperador en bronze, posteriorment substituïda per Sixt V, l’any 1588 per una imatge de san Pere

Þ Característiques formals: ü Ús de diferents tipus de relleu: mig i baix relleu. ü Seqüència narrativa configurada per 155 escenes que segueixen un sentit temporal. No hi ha juxtaposició, les escenes es succeeixen de manera fluïda. ü Realisme i detallisme de les escenes. El retrat de Trajà és fidel i la seva posició a les escenes sempre emfatitza la seva figura (més gran). L’execució és sòbria i directe, en la tradició de l’escultura estrucoitàlica (estètica popular, dirigida al poble). Abandó de l’ idealisme hel·lènic del fris de les panatenees. ü Dinamisme de les escenes gràcies a composicions on es barregen línies diagonals i verticals. ü Representació no naturalista de l’espai que plantegen certs problemes de perspectiva. Ex: isocefàlia. Þ Tècnica i suport: ü Relleu en marbre que combina el mig i baix relleu. ü Talla en marbre. ü Malgrat que avui només se’n percep el marbre blanc, originàriament la columna estava policromada amb colors vius.   Þ Tema: Les campanyes victorioses de l’emperador Trajà a Dàcia (actual Romania). ü L’autor, Apol·lodor de Damasc, va acompanyar a l’emperador en les seves campanyes. ü Els iconògrafs van seguir la crònica anomenada De Bellum Daccium, ara perduda, una obra similar a la de Cèsar, De Bellum Gallicum) ü Es pot considerar com una pel·lícula. A l’inici es veu el pas de l’exèrcit pel Danubi (pont de barques) i al final la deportació dels dacis. Enmig, les dues campanyes. Þ Significat: Commemoració de les victòries de l’emperador a les campanyes a la Dàcia. Glorificació personal de l’emperador. Þ Funció: ü Propagandística del poder imperial. ü Guardar les restes de l’emperador i la seva muller en una urna d’or a la base de la columna.