Vicent Andrés Estellés: Vida, Obra i Estil del Poeta de Burjassot

Vicent Andrés Estellés: el poeta del poble

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) va començar a escriure poesia durant la postguerra. Els seus temes principals són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp i la dona. Professionalment, es va dedicar al periodisme, fet que va condicionar el seu estil, ja que la seua poesia és una crònica social de la realitat que va viure. La major part de la seua producció no va ser editada fins als anys 70. Des de ben jove, la mort el va perseguir, amb experiències com la guerra o la mort de la seua filla.

Objectius i estil: una poesia per a tothom

El motiu pel qual Estellés escrivia era la voluntat d'arribar a tothom, des del xiquet que corre pel carrer fins a la dona major que compra al mercat. Ell se sent valencià i escriu per als valencians, per al seu poble. Les seues obres parteixen d’un doble objectiu:

• Acostament al lector: Utilitza un vocabulari col·loquial i frases fetes, diu les coses amb doble sentit i sense barreres, i aconsegueix crear un ambient eròtic que l'ha fet cèlebre.
• Distanciament simbòlic: Empra nombroses referències a la cultura clàssica grecollatina, la intertextualitat amb autors medievals i un ús constant de recursos retòrics. La seua poesia, tot i que en aparença és fàcil, en analitzar-la presenta una gran varietat de recursos literaris que la fan molt complexa.

Un retrat de la València del segle XX

Els poemes d'Estellés són imatges amb zoom de la societat del segle XX. Representen tant el dia a dia de la gent com aspectes fonamentals que succeïen a la València d'aquella època, oferint clares descripcions d'aquella antiga ciutat.

Influències: de Riba a Llull i Ausiàs March

Estellés s'inspira en poetes com Carles Riba (1893-1959), escriptor i poeta català exiliat a París. De Riba, destaca l'obra Elegies de Bierville (1943), un cant trist de lamentació. Per a Estellés, el poema «Súnion», amb la seua referència al temple de l'antiguitat grecollatina, esdevé un símbol de resistència cívica i patriòtica.

Anàlisi del "Llibre de Meravelles"

Entre les seues obres més destacades trobem Llibre de Meravelles (escrit el 1956, però publicat el 1971), La clau que obri tots els panys, Ciutat a cau d’orella, Horacianes i Recomane tenebres, entre d'altres.

Pel que fa al Llibre de Meravelles, el títol fa referència a Fèlix o Llibre de meravelles de Ramon Llull (1232-1316). Si Llull es meravellava del món creat per Déu, Estellés, en canvi, agafa aquesta idea amb tendresa, ràbia, sarcasme i amor per expressar la glòria i la misèria d'un país (València) durant la postguerra.

Estructura de l'obra

L'estructura que presenta el Llibre de Meravelles es pot dividir en tres parts:

1. Teoria i pràctica de la flor natural (referència als certàmens dels Jocs Florals)
2. Poemes numerats de l'I al VII
3. Propietats de la pena

En aquest últim apartat trobem «Reportatge», un dels poemes més representatius, inspirat en Ausiàs March.

La mètrica estellesiana: el vers blanc

Pel que fa a la mètrica, les obres d'Estellés sovint no tenen rima. Ell preferia no estar sotmès a normes que l'obligaren a escriure d'una manera determinada. Aquest recurs s'anomena vers blanc, que consisteix a crear versos sense rima però amb un nombre de síl·labes regular, a diferència del vers lliure, on ni la rima ni el nombre de síl·labes són regulars.

Un poema com «Reportatge», per exemple, no té estrofes i està format per 42 versos. Com que tenen més de vuit síl·labes, són versos d'art major (de 10 o 12 síl·labes). Concretament, utilitza l'alexandrí bimembre (6+6), on es formen dos hemistiquis que donen lloc a una pausa central anomenada cesura. Aquesta pot ser femenina (si l'última paraula de l'hemistiqui és plana) o masculina (si és aguda).