Vicent Andrés Estellés i Salvador Espriu: Poesia Catalana

Vicent Andrés Estellés: Un Poeta Compromès

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993), de la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, va iniciar la seva producció poètica a la postguerra. Des de la perifèria literària que era la València d'aleshores, es va reunir amb Xavier Casp, Joan Fuster i altres membres de l'incipient valencianisme. Jove periodista amb vocació de poeta, escrivia versos infatigablement. Ciutat a cau d'orella, editat a València el 1953, fou el primer dels quatre poemaris publicats durant les dècades dels cinquanta i seixanta. No obstant això, no va ser fins a l'inici dels anys setanta que la seva obra va esdevenir un símbol del País Valencià que despertava, poc després dels crits de protesta de Raimon. La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia.

Principals Aportacions de Estellés

Les principals aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic es poden resumir en:

• El compromís cívic: Estellés es presenta com a intèrpret de les reivindicacions del seu poble. El poema "La rosa de paper" és emblemàtic en aquest sentit, relatant la història d'una dona anònima que deixa el símbol d'una rosa de paper, una consigna de resistència i transformació. El poeta apareix com "un entre tants", com "la veu d'un poble" en marxa, i alhora com un individu que viu en la seva circumstància personal el drama col·lectiu de la postguerra.
• La temàtica amorosa: La mort i l'amor són temes recurrents en la seva obra. Hi ha una atracció per l'amor en una gamma diversa de sensacions, des del sexe fins als sentiments més espirituals.
• Els procediments retòrics: La poesia d'Estellés combina el registre col·loquial amb una elaboració estilística i retòrica visible en la seva adjectivació, imatges metafòriques i referències al món clàssic llatí, com en les Horacianes. També utilitza topònims carregats de simbolisme, ja siguin noms de carrers de València o de partides rurals.

Salvador Espriu: Poesia i Mística

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. Com Franz Kafka o Fernando Pessoa, va ser un escriptor d'oficina, hermètic i cabalista. L'obra d'Espriu destaca per la seva riquesa idiomàtica, complexitat temàtica i de fonts, i la capacitat per descriure la història col·lectiva en termes transcendents, sent considerada una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Evolució Poètica d'Espriu

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra, identificat amb la mítica Sinera (Arenys de Mar). Els quatre llibres següents, Les hores, Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955), formen l'anomenat cicle líric. Aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis de la teologia negativa.

La Pell de Brau: Un Gir Cap al Realisme

La posició mística de Final del laberint va canviar amb La pell de brau (1960), el llibre de més ressonància de l'autor. La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic de l'obra va semblar modern, malgrat la vaguetat social del discurs del poeta, que es limitava a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. A La pell de brau, Espriu abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància, utilitzant tècniques antigues com l'ús de símbols i la mescla de sàtira, èpica i elegia. El llibre va adquirir un caràcter de discurs cívic a causa del clima de la societat catalana del moment i pel fet de centrar el punt de vista en el conjunt de Sefarad (l'Espanya jueva). La popularització dels seus poemes, musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966), va contribuir a la seva difusió, sent llegits en clau patriòtica i de consciència moral i nacional.