Vicent Andrés Estellés i Salvador Espriu: Anàlisi de la Poesia Valenciana i Catalana

Vicent Andrés Estellés: El Poeta del Poble Valencià

Vicent Andrés Estellés es pot considerar el poeta valencià més important des d’Ausiàs March. Va començar a escriure poesia a la postguerra, però va ser conegut sobretot a partir dels anys 70. Se’l sol incloure dins el corrent poètic realista, però més bé va ser un poeta de realitats, com diria Joan Fuster. La professió periodística va condicionar el seu estil: la seua poesia és una crònica social de la realitat que va viure; va retratar admirablement la vida quotidiana al voltant dels grans temes de la lírica de tots els temps: l’amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat i el camp, la dona, la fam i la misèria, la pàtria i la llengua.

L’amor de què ens parla Estellés no és retòric, és un amor personal, eròtic, quotidià i explícit. Ens ofereix unes sensacions que van des dels sentiments més espiritualitzats fins al sexe directament expressat (Els amants). El tractament de l’experiència del sexe resulta insòlit en la poesia catalana, o valenciana, anterior a ell, i poc freqüent en la posterior.

La mort no és cap recurs metafòric, en parla fascinat d’una mort sentida, viscuda i sense recursos literaris, fruit de la seua experiència personal.

L’amor a la terra, a la llengua, a la història i la voluntat de voler catalogar detalladament el que som com a poble, fa que el tema de la pàtria destaque també en la seua producció (Mural del País Valencià). De la pàtria ens parla quan parla del drama col·lectiu d’un idioma, de la tragèdia d’una cultura o del dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres (Llibre de meravelles).

Tot açò ho fa Estellés amb un to col·loquial i amb formes lingüístiques pròpies del seu parlar, però que ens ofereix alhora un llenguatge poètic, elaborat i vàlid artísticament; amb tendresa i ironia; amb la influència d’Ausiàs March i dels valencians del Segle d’Or de les nostres lletres, el XV.

Salvador Espriu: El Poeta Universal Català

Salvador Espriu és, possiblement, el més internacional dels nostres escriptors. Fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i va estar proposat diverses vegades per al Nobel de literatura.

Va conciliar la problemàtica espiritual i metafísica amb la del seu poble sotmés a la repressió política i al silenci. A Cementiri de Sinera evoca un món destruït per la guerra. A Les cançons d’Ariadna, Les hores i Mrs. Death, El caminant i el mur, Final del laberint, es tracta d’una manera obsessiva el tema de la mort amb un to que va des de la melangia a la sàtira i el sarcasme: la fi de la nostra vida és grotesca; el no-res; l’única vida de veritat és la de la terra. Aquesta posició mística canviarà a La pell de brau (1960), el llibre de més ressonància de l’autor. La seua poesia fins llavors considerada metafísica serà qualificada ara de realista. El llibre va adquirir en aquell context de postguerra un caràcter social i de compromís polític. És una anàlisi de la Guerra Civil Espanyola on defensa la concòrdia entre tots. Aquest caràcter civil persistix a Llibre de Sinera, encara que centrat ara en la pàtria catalana. El 1971 retorna a la reflexió més metafísica en Setmana Santa.

La poesia d’Espriu és, com hem vist, una poesia de símbols; de reflexió intensa sobre la mort i el més enllà; sobre el destí de Catalunya després de la guerra. En tota la seua obra hi ha el reflex de la seua vasta formació intel·lectual, i de l’experiència pròpia que es traduïx en la presència dels mites de Sepharad (l’Espanya perduda pels sefardites), el laberint com a símbol de la vida, o el nom de Sinera, representació de la pàtria (inversió d’Arenys de Mar). Totes aquestes característiques sumades a la riquesa idiomàtica i la capacitat de descriure en termes transcendents la història col·lectiva han fet que la seua obra siga considerada una de les més importants de la història de la literatura catalana, i per descomptat del segle XX.