La Vicaria de Marià Fortuny: Anàlisi, Estil i Significat

La Vicaria de Marià Fortuny: Anàlisi i Context

1. Documentació General

• Títol: La Vicaria
• Autor: Fortuny, Marià (1838-1874)
• Cronologia: 1867-1870
• Estil: Realisme
• Tècnica: Oli
• Suport: Taula; 60 cm x 94 cm
• Localització actual: Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona
• Tema: Escena costumista o de gènere. Representa la signatura d'un contracte matrimonial a les oficines eclesiàstiques. L'artista presta una gran atenció als detalls dels vestits, la decoració de la sala i l'ambient.

2. Anàlisi Formal

Elements Plàstics

La pinzellada de Fortuny destaca per la llibertat i pel preciosisme. El color és desbordant en vitalitat i riquesa; hi predominen tonalitats càlides (més a primer terme i ocupant una part del quadre més gran) per damunt de les fredes. La llum es reparteix homogèniament per tota la superfície del quadre.

Composició

L'obra s'estructura a partir de la gran perspectiva que estableix el pintor, el punt de fuga de la qual se situa en la signatura dels papers matrimonials per part del nuvi, sota la mirada atenta del testimoni i de l'ajudant del vicari. En el mateix pla horitzontal, darrere d'ell se situen la seva esposa, els familiars, una figura descamisada que demana almoina per a les ànimes del purgatori, i un senyor amb el cap cobert, que sembla que esperi el seu torn assegut. A l'esquerra del quadre i desvinculat de l'acció, apareix el vicari que, a la seva taula, atén un senyor. A més d'aquesta escena principal, Fortuny pinta un segon grup de personatges propers a l'espectador, que representarien el poble, que té com a referència un torero i una maja, personatges típics de la imatgeria espanyola.

En la composició de l'escena, també són interessants dos conceptes: el gran espai buit que s'estén a la part inferior de la tela, i que ajuda a potenciar la perspectiva mitjançant les línies del terra, i la col·locació de la làmpada que penja del sostre i del braser, que ajuden l'artista a equilibrar visualment i pictòricament la composició.

Les figures humanes estan disposades de manera asimètrica, i hi ha una marcada concentració de personatges a la dreta. L'acció principal, la signatura del nuvi al registre eclesiàstic sota l'atenta mirada del vicari i del testimoni, transcorre lleugerament desplaçada cap a l'esquerra del centre del quadre.

L'obra adquireix un dinamisme notable, principalment gràcies a l'actitud de diàleg i la gestualitat dels personatges, que permet a l'espectador concebre el quadre com a diverses escenes interrelacionades.

El fet que no s'observi a la banda esquerra de la vicaria cap paret que limiti físicament la sala impedeix a l'observador de fer-se una idea real de les seves dimensions.

La verticalitat de la majoria dels assistents, del respatller de la cadira, del llum que penja del sostre i del gran quadre per damunt de l'horitzontalitat de la taula i dels bancs.

A la dreta de la taula hi ha un grapat de personatges (alguns són toreros) més humils que semblen esperar el seu torn. La catifa groguenca als seus peus contrasta amb el terra més aviat marró de la resta de la sala i serveix d'element distintiu entre ambdós grups, malgrat la presència d'una de les dames en un racó de l'estora, que podria simbolitzar una certa condescendència.

Estil

Fortuny destaca pel virtuosisme de la seva pinzellada, que es pot observar en la minuciositat dels luxosos vestits que llueixen els personatges, així com en els detalls de ferro forjat o en la policromia de les parets, una tècnica virtuosa amb temes anecdòtics i jovials, lluny de tota crítica social. Per aquest motiu, malgrat enquadrar-lo habitualment dins del realisme, també se l'ha considerat un membre destacat de la pintura preciosista.

A la vegada, presenta un cromatisme exacerbat, que aporta a l'obra una gran intensitat lumínica, més enllà de l'hipotètic finestral que il·lumina l'escena des de l'esquerra.

Les seves obres tingueren un èxit desbordant durant els anys setanta del segle XIX, sobretot a França. La crítica de l'època arribà a relacionar-lo, per la seva tècnica a base de taques i per la llum i el cromatisme dels seus quadres, amb els impressionistes, però l'ús del clarobscur l'allunyava de la concepció de l'art d'aquests. D'altra banda, se sap que l'artista català fou admirador d'un jove Renoir, que tot just començava. En morir prematurament als trenta-sis anys, ha quedat plantejada la incògnita de si les seves inquietuds plàstiques l'haurien portat a establir més punts de contacte amb els impressionistes.

De manera semblant a Delacroix, un viatge al nord d'Àfrica per tal de pintar un quadre (La batalla de Tetuan) per a la Diputació de Barcelona, inspirat en la guerra entre Espanya i el Marroc, representà una revelació per a Fortuny per la llum enlluernadora, l'orgia de color i els temes pintorescos que descobrí sobtadament.

El 1886, en la seva estada al Prado, copià i estudià els venecians, El Greco, Velázquez, Ribera i, per damunt de tots, Goya, de qui, en certa manera, fou un continuador per la seva refinada sensibilitat colorista, la seva passió per la llum i l'ús de la tècnica de la taca aïllada.

La gran acceptació de les seves obres per part del públic i la crítica provocà que una gran quantitat d'artistes s'inspirés en la seva manera de concebre la pintura; són els anomenats fortunyistes, amb representants a Espanya (Tomás Moragas, Eduardo Zamacois, etc.), França (Henri Regnault) i Itàlia (Edoardo Dalbono i Francesco Paolo Michetti).

Un detall que dóna fe del renom de Fortuny és el fet que a Roma, en vida de l'artista, hi hagués nombroses falsificacions amb el seu nom.

3. Interpretació

Contingut i Significació

La Vicaria és un quadre costumista l'acció del qual transcorre en una vicaria típica del segle XVIII i reflecteix una escena molt habitual en la vida social europea: el moment de la signatura, per part dels contraents, de la documentació que legalitza la seva unió matrimonial. La idea d'aquest tema sembla que li va sorgir després d'haver visitat diverses vegades la sagristia de l'església de Sant Sebastià de Madrid, on el mateix artista va fer els tràmits del seu matrimoni amb Cecilia Madrazo, la filla de l'insigne pintor Federico de Madrazo.

Per explicar la raó de ser de La Vicaria i de la producció de Fortuny en general cal fer referència a la pintura del seu temps; aquesta mostrava ja poca predisposició per la grandiloqüència neoclàssica, per l'èmfasi romàntic i per l'abús dels grans formats i, com a conseqüència, s'abocà a la tècnica detallada i pacient dels quadres de mesures més reduïdes. El màxim representant d'aquesta tendència fou Meissonier, que imposà la moda dels tableautins, pintures de gabinet de dimensions petites.

Un altre motiu del canvi de rumb de l'art pictòric fou l'aparició de la burgesia com a nou client dels artistes, la qual se'ls disputava amb l'Estat i que per les seves cases preferia obres menudes, preferentment de gènere.

El marxant de Fortuny, Goupil, exposà La Vicaria a París i van arribar a pagar-ne 70.000 francs, més de 140.000 pessetes de llavors. La fama que adquirí el pintor tingué abast europeu.

Funció

La seva destinació havia de ser, en un principi, la llar d'algun personatge adinerat que desitgés decorar alguna estança amb una obra de tema costumista i amable com aquesta.