La Vicaria de Fortuny: Anàlisi i Context

F.76 La Vicaria

Fitxa Tècnica

• Títol: La Vicaria
• Autor: Marià Fortuny (1838-1874)
• Cronologia: 1867-1870
• Tècnica: Oli sobre fusta
• Mides: 60 x 94 cm
• Estil: Realista
• Tema: Escena costumista o de gènere
• Localització: MNAC (Barcelona)

Context Històric

Marià Fortuny és considerat el millor pintor espanyol del segle XIX després de Goya. Va ser un autor molt apreciat en vida, amb tanta fama que va arribar a patir depressió. Va començar treballant d'orfebre a Reus, on es diu que va aprendre el gust per la minuciositat. Més tard, va estudiar Belles Arts a l'Escola de la Llotja de Barcelona. Es va traslladar a Roma el 1858, pensionat per la Diputació de Barcelona, on va tenir gran èxit per les seves escenes costumistes ambientades al segle XVIII. El 1860 va viatjar al Marroc com a pintor de guerra i va realitzar grans quadres de temàtica bèl·lica; a més, va descobrir la lluminositat, els grans espais plans i buits del paisatge del nord d'Àfrica. Va deixar de banda l'academicisme i les convencions, fent així una pintura dinàmica, original i amb matisos formals i coloristes. El 1867 es va casar amb la filla de Federico Madrazo, esdevenint així el tercer membre destacat de la nissaga Madrazo. Va adquirir un gran èxit comercial i va ser molt destacat pel seu realisme.

El context històric del realisme durant el segle XIX sorgeix després de la Revolució Francesa de 1848. Després de fracassos revolucionaris, l'art abandona els temes polítics per centrar-se en temes socials. La industrialització va provocar la formació d'una nombrosa població obrera localitzada als centres urbans. Això va alterar la vida econòmica i social de les persones, juntament amb les seves ideologies. Els artistes prenen consciència dels problemes socials que es pateixen i decideixen mostrar-ho mitjançant les seves obres realistes, on pinten el que veuen.

Descripció Formal

L'obra s'estructura a partir del punt de fuga que estableix el pintor, situat en l'acte de signatura dels papers matrimonials pel nuvi, sota la mirada del testimoni i de l'ajudant del vicari. En el mateix pla horitzontal, se situa darrere d'ell la seva esposa, els familiars (té un estil realista però amb una part rococó molt forta als seus quadres, ja que plasma la burgesia), una figura descamisada que demana almoina per a les ànimes del purgatori, i un senyor amb el cap cobert assegut que sembla que esperi el seu torn. A l'esquerra del quadre es pot observar, completament desvinculat de l'acció principal, un vicari a la seva taula atenent a un senyor. A més a més, Fortuny pinta un segon grup de personatges més propers a l'espectador, com un torero i una maja, que representarien el poble com a imatge típica espanyola.

En la composició de l'obra es pot veure un gran espai buit a la part inferior que ajuda a potenciar la perspectiva amb les línies del terra, i un llum daurat que penja del sostre, a més d'un braser, que ajuden a equilibrar visualment la composició.

L'obra té un dinamisme notable per l'actitud de diàleg i gestualitat dels personatges. Això fa que es pugui veure el quadre com a diverses escenes interrelacionades.

També destaca el virtuosisme de la pinzellada, observat en els luxosos vestits, en els detalls de ferro forjat i en la policromia de les parets. Alhora, representa un cromatisme exacerbat que aporta una intensitat lumínica.

Temàtica

L'obra transcorre en una vicaria típica del segle XVIII i reflecteix una escena molt habitual en la vida social europea del moment: la signatura del document per contraure matrimoni. És considerada una imatge d'un dels estereotips vigents de l'imaginari europeu des del Romanticisme: una societat espanyola dominada per tradicions, costums i usos ancestrals arcaics.

Models i Influències

La influència més gran rebuda va ser l'obra de Goya, a qui va conèixer en diverses visites al Museu del Prado de Madrid. La seva estada al Marroc durant la guerra el va portar a introduir una intensitat cromàtica més gran, plena de llum i d'exotisme a la seva obra.

El virtuosisme pictòric, les solucions compositives arriscades i el cromatisme exacerbat de l'obra van ser punts de referència de la pintura espanyola de la darreria del segle XIX.