Viatge per la Literatura Clàssica i Medieval: Èpica, Lírica i Teatre

La Literatura Antiga: Oriental i Grega

Literatura Oriental

Engloba la mesopotàmica (poema Guilgameix), la índia (Les mil i una nits), l'hebrea (Bíblia) i la xinesa. Ha estat molt important la tradició oral perquè s'hagi conservat durant els anys.

Literatura Grega

Engloba la lírica, que té els orígens en els poetes que recitaven acompanyats d'una lira evocant els seus sentiments, i també l'èpica, que narra fets i batalles en versos llargs, més enfocada a un públic masculí.

Període Arcaic (s. IX-VI aC)

En aquest període es consolida la polis, neix la democràcia a Atenes i comença l'expansió de la colònia. Homer i Safo són figures destacades d'aquest període.

La Poesia Lírica: Orígens i Característiques

Origen de la Poesia Lírica

• Va néixer a Grècia.
• Es recitava o cantava davant d'un públic, acompanyada de diversos instruments, especialment la lira.

Característiques de la Poesia Lírica

• Composicions breus amb diversos esquemes mètrics.
• Predominança de l'expressió de sentiments i emocions íntimes del poeta, com l'amor, l'odi o la nostàlgia.
• És personal i subjectiva, en contrast amb la poesia èpica, que narra fets històrics i llegendaris.
• Utilitza la forma del "jo" íntim enfront d'un "tu", amb la qual es vol influir.

La Poesia Lírica a Itàlia

• A Itàlia també hi havia una lírica primitiva de tradició oral, de la qual es conserven poques restes.
• La lírica llatina es va basar en models grecs i va aparèixer a Roma al segle I aC amb Catul i els anomenats poetes neotèrics.
• Tant la lírica grega com la llatina tenen trets comuns: la poesia s'adreça a un "jo" i un "tu".

Poetes Neotèrics (Poetae Novi)

• Es van inspirar en poetes grecs com Safo, Alceu i Anacreont.
• Van introduir la individualitat en la literatura romana (expressió de sentiments), trencant amb la tradició èpica de la col·lectivitat.
• Catul és el més destacat, i és l'únic del qual es conserva l'obra completa.

L'Èpica Clàssica: Gènere, Herois i Obres Fonamentals

• Gènere literari que narra les aventures d'herois i grans esdeveniments, sovint de caràcter fundacional per a una civilització.
• Els protagonistes són herois que representen valors importants com el coratge, l'honor o la força.
• Les obres de l'èpica són un reflex de les societats de l'antiga Grècia i Roma i ens expliquen no només històries de guerra i viatges, sinó també de cultura, religió i identitat.

L'Èpica Grega

La Ilíada (Homer)

Argument: Últims anys de la Guerra de Troia, centrant-se en la ira d'Aquil·les després de sentir-se humiliat per Agamèmnon, i com afecta el desenvolupament del conflicte i el destí dels herois grecs i troians.
Temes: L'honor, la guerra (batalles), la ràbia, la mort i el destí dels herois.
Universalitat: Conflictes humans, lluita pel poder i el destí. Aquil·les s'enfronta al seu propi destí.

L'Odissea (Homer)

Argument: Llarg viatge d'Ulisses per tornar a casa després de la Guerra de Troia. S'enfronta a monstres, déus i deesses, com Atenea (deessa de la guerra) que l'ajuda en les aventures.
Temes: Desig de tornar a casa (nostos), amb certa por i malenconia; la intel·ligència i l'astúcia com a trets heroics; i el paper dels déus en les vides humanes.
Universalitat: L'obra parla del viatge personal, la recerca de la llar i com la perseverança i la intel·ligència poden ser més útils que la força. Tots tenim objectius per aconseguir i reptes per superar (Homo Viator).

L'Èpica Romana

L'Eneida (Virgili)

Argument: Enees fuig de la destrucció de Troia per fundar una nova civilització, Roma.
Temes: El destí i la missió divina d'Enees (fundador de Roma); el sacrifici personal pel bé comú (deixar el seu amor Dido); i el paper de la pietat i el deure (pietas).
Universalitat: Els sacrificis personals són necessaris per a projectes més grans. Reflecteix el paper que les cultures antigues donaven al destí i la missió divina.

La Poesia Epigramàtica i Elegíaca

• Catul introdueix a la literatura llatina la poesia epigramàtica i la poesia elegíaca.
• Els epigrames eren breus poemes escrits sobre la pedra d'una tomba o un pedestal.
• Les elegies i els epigrames, compostos en dístic elegíac, constaven de dos versos dactílics: primer un hexàmetre (sis grups de síl·labes amb ritme llarg-curt-curt) i el segon un pentàmetre (cinc grups amb un ritme similar, però més curt).
• La concisió i la interpel·lació cridaven l'atenció de qui hi passava per davant.
• Posteriorment, en ser compostos per ser transmesos textualment, la seva intenció va esdevenir més humorística i vinculada a les relacions interpersonals (socials o amoroses).

Poetes Destacats

Safo de Lesbos

• Safo va néixer a Eressos cap al 640 aC i és considerada una important poetessa lírica grega.
• Reconeguda com a sàvia malgrat ser una dona.
• Morena, baixa i poc atractiva, segons ella mateixa.
• Casada amb un marit no buscat, va trencar amb ell per començar una nova vida i professió.
• El seu nom s'ha associat amb relacions homoeròtiques femenines i amb la mala fama de les dones de l'illa de Lesbos.
• Els poemes fan referència a noies, les quals ella anomena companyes (eren de la noblesa). Formaven part d'un cercle femení o escola, on Safo les educava en l'art d'estimar, el matrimoni i la vida adulta.
• Aquest cercle podria ser una associació religiosa dedicada al culte a Afrodita, amb una possible vinculació a rituals d'homosexualitat iniciàtica.
• Una de les primeres poetes que expressa emocions personals amb una veu femenina, va escriure des de la seva perspectiva íntima, fet poc típic per a l'època.
• "Millor cants sobre estimar que cants sobre guerra", "Qui estima crea bellesa".
• La lectura de la seva obra es va perdre a causa de la seva complicada escriptura.
• La llegenda diu que, enamorada de Faó i no corresposta, es va suïcidar llançant-se des d'un penya-segat.
• Va crear l'estrofa sàfica: una combinació de tres versos hendecasíl·labs (11 síl·labes) i un quart pentasíl·lab (5 síl·labes).
• Els seus poemes estaven pensats per ser cantats amb l'acompanyament de la lira, que tocava amb un plectre (pua), instrument que, segons la tradició, ella mateixa va inventar.

Horaci

• Juli Cèsar i August van buscar establir un relat que donés sentit al nou ordre romà.
• Els romans van aprendre i copiar dels grecs, admirant-los com a models, valorant la seva cultura i saviesa, tot i tenir certs prejudicis cap a ells.
• Virgili, Ovidi i Horaci són considerats els millors escriptors de l'època.
• Les obres d'Horaci estan marcades per la recerca d'equilibri i la influència de la cultura grega. Reconegut per la perfecció tècnica en la poesia, comparable a Catul i Virgili.
• Va néixer a Venúsia (Itàlia), entre els anys 65 i 8 aC.
• El pare era llibert, però Horaci va rebre una bona educació gràcies a ell, que va treballar molt.
• També va escapar de la pobresa treballant com a funcionari i amb l'ajuda de Virgili, que el va presentar a Mecenes, qui li va donar suport econòmic.
• La seva poesia és freda, utilitzant la ironia per amagar les emocions. Hi manca la passió de Catul o Virgili. Les seves millors composicions són les filosòfiques.
• Va morir sent amic de l'emperador August i va ser enterrat amb Virgili.

Obres Principals d'Horaci

• Sàtires (Sermones): 18 poemes en dos llibres, amb to irònic, burla amable i crítiques a la societat romana.
• Èpodes (Epodes): 17 poemes que representen la transició entre la sàtira i la lírica, com Beatus Ille, un cant bucòlic.
• Odes (Carmina): 103 poemes dividits en quatre llibres. Odes d'amor, filosòfiques (idees epicúries, renúncia als excessos i viure en el present) i, per últim, odes romanes (patriòtiques i elevant August).
• Epístoles (Epistulae): 23 poemes (en dos llibres), aborden temes filosòfics i morals, amb un to satíric i personal. En el primer llibre, destaca l'Epístola als Pisons, que tracta sobre la teoria poètica, mentre que el segon llibre inclou reflexions sobre l'amistat i la vida. També va escriure el Cant Secular, un himne encomanat per August.

El Teatre Clàssic: Orígens, Estructura i Gèneres

Origen del Teatre Clàssic

La civilització grega, segles enrere a la regió del Mar Mediterrani, donava gran importància als déus i la religió, amb sacrificis, promeses i ofrenes. Dionís (Bacus): Déu del vi, fill de Zeus. Festes en el seu honor. A la primavera, abundància als camps; a l'hivern, la supervivència al fred. S'explicaven llegendes repetides, amb transmissió oral. Els concursos de qui les interpretava millor van donar origen al teatre clàssic.

Parts del Teatre Grec

• Escena: Per als personatges, escenografia senzilla, però es podien amagar darrere del prosceni.
• Orquestra: Per a la interacció amb personatges o públic. Preguntaven el perquè als personatges.
• Theatron: Grades on seia el públic. Forma semicircular.
• Natura: Envolta l'escenari, és el paisatge.

Elements i Personatges del Teatre Grec

• Actors: (2-3 homes), portaven túniques i màscares amb llengüeta vibradora per modular el so de la veu, sense expressió facial, per entonar segons l'emoció. Si representaven un déu o un noble, portaven coturns.
• Cor: Personatge col·lectiu, narrador d'històries presents i passades. Interpel·len el públic (demanant opinió). Posa inici o fi als episodis.
• Corifeu: Portaveu i líder dins del cor amb veu potent. Interpel·la personatges o públic (demanant opinió).
• Públic: Paper actiu, comentaven en veu alta. Les primeres files eren per a homes, sacerdots i magistrats. L'objectiu és la catarsi: cridar, riure, amenaçar (purgació emocional).

Gèneres Teatrals Clàssics

La Comèdia

• Argument: Temes quotidians com enganys amorosos, sàtira política. Llenguatge en vers.
• Personatges: Comuns, com el forner, el servent...
• Temàtica: Divertida i sovint burlesca. Pot criticar aspectes de la societat de manera enginyosa. Es tolerava que es rigués dels déus.

La Tragèdia

• Argument: Conflicte entre humans i déus. Destí, venjança i traïció. Llenguatge en vers i solemne.
• Personatges: Nobles, aristocràtics, déus i semidéus.
• Temàtica: Seriosa, profunda i transcendent. Aborda qüestions fonamentals.

Elements Estructurals d'una Tragèdia

• Pròleg: Introducció que presenta els antecedents i el context (passat dels personatges).
• Pàrode: Arriba el cor i se situa a l'orquestra, explicant les circumstàncies prèvies als fets.
• Episodis: Passatges dramàtics on hi ha acció i diàleg.
• Estàsims: Reflexió poètica del cor, a vegades amb instruments (aconsella, anima, critica).
• Èxode: Cant de tancament del cor, mentre els seus membres van marxant de l'orquestra.

Obres Destacades del Teatre Clàssic

Èdip Rei (Sòfocles)

Temes: Tensió entre llei humana i divina, el destí i la responsabilitat humana, la ceguesa del poder i la tragèdia de la condició humana. Quan Èdip va néixer, un oracle va predir que mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare. Els seus pares biològics, Laios i Jocasta, el van abandonar, però un pastor el va portar als reis de Corint, que el van criar com a fill seu. Un dia, un borratxo li va insinuar que no era fill legítim, i Èdip va consultar l'Oracle de Delfos, que li va confirmar la profecia. Per evitar-la, va fugir de Corint, però pel camí va matar Laios, el seu pare, sense saber-ho. A Tebes, va resoldre l'enigma de l'esfinx i es va casar amb Jocasta, la seva mare, amb qui va tenir quatre fills.

Anys després, una pesta va afectar Tebes i, en buscar-ne la causa, el profeta Tirèsies va revelar que Èdip era l'assassí de Laios. En descobrir la veritat, Jocasta es va suïcidar i Èdip es va arrencar els ulls.

Antígona (Sòfocles)

Temes: La cerca d'identitat, la sofística (debat), l'univers obeeix lleis (no caòtic), l'heroi tràgic (solitud, tenacitat, enteresa, honestedat), la hybris (supèrbia). Després de la mort d'Èdip, els seus fills Etèocles i Polinices lluiten pel tron de Tebes i moren en combat. El nou rei, Creont, ordena honorar Etèocles i deixar Polinices sense sepultura. Antígona, germanastra d'ambdós, decideix desobeir i enterrar Polinices, creient que la llei divina està per sobre de la del rei. Ismene no la vol ajudar, i Antígona actua sola. Quan Creont descobreix els fets, la condemna a mort. Malgrat les súpliques del seu fill Hèmon, promès d'Antígona, Creont es manté ferm. El profeta Tirèsies l'adverteix del càstig diví i Creont finalment cedeix, però massa tard: Antígona s'ha suïcidat. Hèmon es mata i, després, també la seva mare Eurídice. Creont queda destruït pel dolor i la culpa.

Lectures d'Antígona: Salvador Espriu (context franquista), Jean Anouilh (ocupació nazi de París) i Bertolt Brecht (no busca catarsi, sinó reflexió sobre la Segona Guerra Mundial, on cada personatge és un símbol).
Mítica: Conseqüències de la guerra, duel entre víctima innocent i tirà despietat, principis individuals sobre les lleis, valors universals (amor, justícia i dignitat humana).
Històrica: Posar-ho en context actual, acostant el clàssic universal a fets contemporanis.

Medea (Eurípides)

Temes: Venjança, traïció, gelosia i el destí.
Pròleg: La dida explica que Jàson s'ha casat amb una altra dona i que té por que Medea, enfadada i violenta, pugui fer mal als seus fills.
Pàrode: El professor dels nens diu que ha sentit que Creont expulsarà Medea i els fills de Corint. També critica Jàson per egoista. Medea, desesperada, diu que vol morir i invoca els déus Zeus i Temis, que representen la terra, la llum i la justícia.
Episodi I: Medea fa un monòleg on parla de la injustícia envers les dones. Afirma que preferiria anar a la guerra abans que parir. Creont li comunica que ha de marxar de Corint. Tot i que ella suplica, ell decideix fer-la fora, dient que estima més la seva família que no pas a ella.
Estàsim I: El cor recorda que Medea va deixar la seva terra per seguir el marit. Ara li donen suport i afirmen que ha arribat el moment en què les dones també poden tenir veu i honor.

Autor Destacat: Sòfocles

• Va néixer el 496 aC a Colones i va morir el 406 aC a Atenes.
• Família: bona posició econòmica.
• Formació: gimnàstica i música.
• Als 30 anys va fer la seva prova com a autor teatral: es va presentar al certamen de les Dionísies (on va guanyar Èsquil, "el millor del moment").
• Home de confiança: va negociar una treva en la guerra entre Tebes i Esparta perquè Atenes pogués celebrar els funerals.

Etapes de l'Obra de Sòfocles

• 1. Àiax i Les Traquínies
  • Àiax: pertany al cicle mític troià. Narra el suïcidi d'Àiax, ferit en perdre les armes d'Aquil·les davant Odisseu.
  • Les Traquínies: pertany al cicle mític d'Hèracles. Tracta sobre la venjança de la seva esposa Deianira per la infidelitat d'Hèracles.
• 2. Èdip Rei i Antígona
  • Cicle tebà.
  • Herois que interactuen amb altres personatges.
  • Apareix el tercer actor, que enriqueix les escenes.
• 3. Electra, Filoctetes i Èdip a Colonos
  • Electra: pertany al cicle troià. Relata la història de la filla d'Agamèmnon i la venjança per la mort del seu pare.
  • Filoctetes: també del cicle troià. Explica com Filoctetes, mossegat per serps i abandonat, és requerit pels déus, ja que Troia només pot caure amb l'arc d'Hèracles, que ell custodia.
  • Èdip a Colonos: tanca el cicle tebà. Mostra el comiat d'Èdip al poble on va néixer Sòfocles. Narra com Èdip arriba a Colonos, on és acollit, mentre que Polinices i Creont volen que torni a Tebes perquè la seva mort porti fortuna a la ciutat.

Episodi II: Jàson ofereix ajuda a Medea, però ella li retreu tot el que ha fet per ell: com el va ajudar a aconseguir el velló d'or i com va trair la seva família per fugir amb ell.
Història (flashback): A Còlquida, el rei Eetes va posar proves molt difícils a Jàson per obtenir el velló d'or. Medea, filla del rei, s'enamora de Jàson i l'ajuda a superar-les. Fugen junts i ella trenca amb el seu pare i el seu país. Més tard, també enganya les filles de Pèlias per venjar-se, causant-li la mort.
Continuació Episodi II: Jàson diu que Medea ho va fer per amor, i que ell no té la culpa. Afegeix que ara ella és coneguda i respectada a Grècia, i que ell es casa amb una altra per diners i per garantir un futur als seus fills. També diu que si les dones no existissin, els homes viurien millor. Medea rebutja la seva ajuda.
Estàsim II: El cor reflexiona sobre el dolor d'haver de deixar la pròpia terra i sobre com l'amor pot arribar a ser violent.
Episodi III: L'aparició d'Egeu
Egeu, rei d'Atenes, apareix i confessa a Medea que no pot tenir fills. Ella li explica els seus propis problemes i li proposa un tracte: si ell li garanteix asil a Atenes i la protegeix dels enemics que la perseguiran, ella l'ajudarà a tenir descendència. Egeu accepta l'acord.

Després, Medea revela el seu pla a través d'un monòleg: farà venir Jàson, fingirà que el perdona i que ell té raó, i li demanarà que permeti als fills oferir regals (una corona i un vestit enverinats) a la seva nova esposa, perquè així no siguin expulsats. Finalment, com a venjança, Medea matarà els seus propis fills per fer patir Jàson: "El meu marit serà colpit amb més duresa".
El corifeu intenta fer-la desistir, advertint-la que es convertirà en la dona més desgraciada si mata els seus propis fills.
Estàsim III: Càstig i rebuig
El cor interpel·la Medea, advertint-la que Atenes, terra harmoniosa i sagrada, no l'acollirà si comet un acte tan atroç com l'infanticidi.
Episodi IV: L'engany de Medea
Medea fingeix estar penedida davant Jàson: plora, demana perdó, i li demana que intercedeixi davant la seva nova esposa perquè permeti als fills quedar-se a la ciutat. Els nens porten mentrestant els regals enverinats a la núvia.
Estàsim IV: Predicció del cor
El cor, ple de tristesa, presagia el que està a punt de succeir: morts, dolor i destrucció. Intueixen que res podrà aturar el destí tràgic.
Episodi V: L'acte final
Medea fa un últim monòleg, debatent-se entre el dolor de mare i la venjança de dona traïda:"Duré una vida trista i dolorosa... Vosaltres ja no veureu mai més la vostra mare amb aquests ulls estimats...".

Tot i el dubte, decideix dur a terme el pla per no deixar els seus enemics impunes. Apareix un missatger que explica amb horror com han mort la princesa i el rei: la corona i el vestit han enverinat la noia, que ha mort en agonia; el rei, intentant salvar-la, també ha mort.
Medea reacciona amb fredor:"Quina bona notícia."
Estàsim V: El crit final del cor
El cor narra, enmig del terror, com Medea està matant els seus fills. Suplica ajuda al déu Helios perquè ho impedeixi. També recorda la història d'...

Èxode: L'última aparició
Jàson intenta salvar els seus fills de possibles represàlies, però el cor l'informa que ja han estat assassinats. Vol veure els cossos i castigar Medea, però ella...
Jàson la insulta i l'acusa de monstruosa, però Medea es manté ferma, sense penediment. Finalment, s'emporta els cossos dels seus fills per enterrar-los ella mateixa en un temple sagrat.

La Literatura Medieval: Context i Difusió

Canvis socials, econòmics i polítics entre els segles V i XV. S'inicia amb la caiguda de l'Imperi Romà i finalitza amb el descobriment d'Amèrica.

Etapes de l'Edat Mitjana

• 1. Alta Edat Mitjana (s. V-X):
  • Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476).
  • Formació del Feudalisme (senyors i vassalls).
  • Influència de l'Església: els monestirs preserven la cultura clàssica.
  • Època d'invasions i guerres.
• 2. Baixa Edat Mitjana (s. XI-XV):
  • Neixen les primeres ciutats i s'intensifica el comerç (gràcies a les rutes).
  • Consolidació de les monarquies (els reis centralitzen el poder, reduint la influència dels senyors feudals).
  • Conflictes i canvis socials (crisi de la Pesta Negra, amb moltes morts).
  • Aparició d'universitats.

Context Social Medieval

• Estamentalitat (estaments rígids, desigualtat natural).
• Feudalisme.
• Urbanització.
• Peregrinació i Croades (la religió impregna tots els aspectes de la vida, sent el més important per a l'intercanvi cultural).

Context Econòmic Medieval

• Economia agrícola.
• Intercanvi comercial.
• Gremis i corporacions (per consolidar estructures econòmiques).
• Crisi del segle XIV (fam, epidèmies, Pesta Negra).

Context Polític Medieval

• Fragmentació del poder.
• Consolidació de monarquies (s. XIV a França i Anglaterra: centralitzen el poder).
• Influència de l'Església.
• Conflictes i guerres.

Context Cultural Medieval

• Predomini del llatí en nobles educats per monjos.
• Religió i simbolisme (propòsit moralitzador o al·legòric).
• Cavalleria i amor cortès (ideals de noblesa).
• Humanisme incipient (transició de la visió teocèntrica a la visió antropocèntrica).

La Difusió de la Cultura Medieval

• El joglar: èpic i líric, no autor, és transmissor. Caràcter oral: intervé en l'obra amb llibertat. Gèneres: cantar de gesta, lírica. Públic: popular i cortesà.
• El trobador: autor i compositor. Joglar líric: transmissor. Caràcter oral: del text, música i interpretació. L'autor pertany a la noblesa. Gèneres: lírica. Públic: noble i cortesà.
• El clergue: és creador. Coneixement. Gèneres: didàctica, exemples, narració en prosa i vers.
• El pelegrí: transmissió anònima. Públic: popular, heterogeni. Gèneres: cantar de gesta, lírica.

Lírica Culta Medieval

La poesia dels goliards: estudiants universitaris, clergues intel·lectuals desvinculats del monestir, sense una seu fixa. Manifestació lírica medieval escrita en llatí.

Temes de la Lírica Goliarda

• Sàtira social i eclesiàstica (crítiques a l'Església).
• Elogi del plaer (exaltació del sexe, la beguda, la festa).
• Fort to hedonista i cínic (reflexions sobre el pas del temps i la fragilitat de la vida).

Estil de la Lírica Goliarda

• Escrit en llatí (estil irònic i viu).
• Referències a la cultura clàssica i erudició.
• Ritmes simples i melodies que faciliten la interpretació.

Exemples: Carmina Burana; el Cançoneret de Ripoll (20 poemes amorosos que expliquen les sensacions de l'enamorat, descriptio puellae, enyor de l'enamorat, llunyania).
Al·legoria: personificació de coses abstractes. Apòstrofe: s'adreça a algú (el "jo" del poema).

Franz Kafka: Vida i Obra

Dades Biogràfiques

Franz Kafka va néixer el 3 de juliol de 1883 a Praga, que en aquell moment formava part de l'Imperi Austrohongarès (avui és la capital de la República Txeca).

Orígens Socials, Religiosos i Familiars

Origen familiar: Kafka provenia d'una família jueva de classe mitjana. El seu pare, Hermann Kafka, era un home autoritari i emprenedor que havia prosperat econòmicament com a comerciant. La seva mare, Julie Löwy, era més culta i provenia d'una família amb una millor formació intel·lectual.
Religió: Tot i ser jueu, Kafka no era especialment religiós, però es va sentir sempre influït per la cultura i tradicions jueves, especialment per la seva identitat com a jueu assimilacionista dins una societat predominantment germànica i cristiana.

Trajectòria Personal i Professional

Educació: Va estudiar dret a la Universitat Alemanya de Praga, on es va llicenciar el 1906. Això li va permetre treballar en una asseguradora, tot i que ell considerava que la seva feina li restava temps per dedicar-se a l'escriptura, que era la seva veritable passió.
Vida professional: Treballava a l'Institut d'Assegurances contra Accidents de Treball, feina estable però que mai li va agradar. Escrivia a les nits, sovint lluitant contra el cansament i l'angoixa.
Salut: Va patir problemes de salut durant molts anys, especialment tuberculosi, malaltia que finalment el va dur a la mort.
Mort: Va morir el 3 de juny de 1924, amb només 40 anys, en un sanatori a Kierling, prop de Viena (Àustria).

La Metamorfosi de Kafka i la Narrativa del S. XX

Context Històric del Segle XX

• 1a Guerra Mundial (1914-1918): desaparició dels quatre imperis.
• Revolució Russa (1917): triomf comunista i creació de l'URSS.
• Crack de la borsa (1929).
• Guerra Civil Espanyola (1936-1939).
• 2a Guerra Mundial (1939-1945): crisis econòmiques.
• Fi de l'Imperi Britànic (1947).

Moviments Literaris del Segle XX

Romanticisme (s. XX).
Realisme-Naturalisme.
Impressionisme (finals s. XIX - principis s. XX): conegut com a tècnica pictòrica. Característiques: frases curtes, caràcter simbòlic que intenta impressionar. Enfocament en la vida interior dels personatges, més que en el món exterior. Centrar-se en el món present, no tant en el passat. Ús de detalls sensorials per crear una experiència sensorial per al lector (tacte, contrast de llum, olor).
Simbolisme-Modernisme.
Avantguardes-Dadaisme.
Expressionisme: d'origen alemany. Renega del romanticisme (ideal, sentiments...) i és hereu del naturalisme (amb un enfocament científic). Temes: degradació de l'home, alienació (apartat), decadència, mort...

Elements Expressionistes a La Metamorfosi de Kafka

• Realitat inexplicable.
• Alienació, angoixa...
• Caràcter deshumanitzador del treball.
• Contraposició del món burgès i artístic (violí de Grete / conservatori).
• Crisi existencial més que social.

La Renovació del Gènere Narratiu

Aquests moviments donen molt protagonisme al "jo".

Escriptors Clau de la Novel·la Psicològica

• Thomas Mann.
• James Joyce.
• Franz Kafka.
• Marcel Proust: va escriure "A la recerca del temps perdut", on a partir d'objectes es trasllada al passat.
• Virginia Woolf: explora temes com la identitat, la consciència, el temps i la percepció de la realitat. Sigmund Freud va tenir una influència brutal en la literatura del s. XX.

Obres de Franz Kafka

• Preparatius de noces de pagès (relat del 1915).
• Carta al pare (1919): reflecteix la por al seu pare, la seva feblesa davant d'un pare dominant que no el deixa ser lliure, el sentiment d'inferioritat, l'oposició constant del pare a les idees del fill, l'actitud autoritària, la manca d'empatia, la percepció que el pare no és un model, la manca de comunicació, la manca de llibertat d'expressió, el poder abusiu del pare, la pèrdua de confiança del fill, la por constant. El pare li retreu tot, i el fill agraeix tenir alguna cosa a taula i casa, ja que no té res més, a part d'un pare que només vol coses materialistes.
• La Metamorfosi (1915).
• El Procés (1925).

Anàlisi de La Metamorfosi

1. Estructura externa: curta, tipus conte. Relació de tres capítols; el número 3 es repeteix en l'extensió (tres minyones, tres dispesers, tres portes, tres escenaris, tres cartes que Samsa escriu...). És un tríptic que busca informar i conscienciar.

2. Estructura interna:

• 1a part: presentació i transformació del personatge.
• 2a part: com viu la transformació.
• 3a part: alliberament (mort i indiferència dels pares i la germana).

Temes Principals

1. La metamorfosi com a tema: criptograma (Kafka-Samsa) = canvi. Kafka és un símbol d'una vida que ha perdut el sentit: inexplicable, irreversible, angoixant...

La Metamorfosi en la Literatura

Literatura clàssica:

• Píram i Tisbe: es converteixen simbòlicament en l'arbre de morera, i el seu amor tràgic queda immortalitzat en els fruits vermells.
• Filemó i Baucis: els déus els transformen en una alzina i una til·ler, units per sempre en una sola soca.
• Dafne i Apol·lo: la fletxa de l'amor transforma Dafne en llorer.

Renaixement, Barroc i Neoclassicisme: interpreten el món clàssic de manera diferent. El Renaixement el torna idealitzant; el Barroc, amb desordre; el Neoclassicisme, per donar coneixement, utilitza mites clàssics.

2. Conflicte entre pare i fill (generacional):

• Pare-fill: relació no hàbil com la del seu pare amb els negocis, però la ruïna familiar fa que el fill s'enforteixi.
• Fill-pare: el fill esdevé el cap de la família perquè aporta els diners. El pare depèn d'ell, és quan es transforma.
• Pare-fill: el pare recupera l'estatus amb el retorn a una feina i la destrucció del fill.

Similituds entre Kafka i Gregor Samsa

Similituds en la relació Kafka-família i Gregor-família: relació de poder i expectatives del pare respecte al fill. Grete = Ottla (baixa per malaltia), ambdues ajuden molt el germà.

Diferències entre Kafka i Gregor Samsa

Diferències en la relació Kafka-família i Gregor-família: Gregor molt subjecte a la condició de l'insecte; Kafka subjecte per l'autoritat i superioritat intel·lectual del seu pare. Ottla va fer costat al pare quan va voler que es fes càrrec de la fàbrica.

3. L'individu impotent en mans d'una instància superior, anònima i poderosa: estructura de dependència (jerarquia, feina), pressió que té Gregor per anar a treballar (si no, el renyen), exclusió de l'home de la comunitat quan aquest la capgira i necessitat de formar-ne part.

4. Sentiment de culpa: la culpa com a forma de deute, tant econòmic (per no poder ajudar econòmicament) com moral (per no poder-los acompanyar en la tristesa de la família).

Lectures d'Ampliació i Intertextualitat

El Voltor (Kafka)

Un voltor li picoteja insistentment els peus, fins al punt de trencar-li les botes, els mitjons i, finalment, la carn. Malgrat haver intentat defensar-se diverses vegades, reconeix que no té prou força per apartar l'animal, i ha decidit resignar-se i suportar el dolor. Un vianant que passa pel seu costat s'atura, sorprès per la imatge, i li pregunta per què tolera aquella agressió.

Tot seguit, li proposa anar a buscar un fusell per matar el voltor, amb la condició que l'home pugui resistir uns trenta minuts més. L'home, esgotat i desesperat, accepta. Però el voltor ha escoltat la conversa. En entendre que estan planejant matar-lo, s'enfurisma, s'enlaira i s'abalança violentament contra l'home, clavant-li el bec a la boca i obrint-li el cos fins a les entranyes. Ja moribund, l'home declara que se sent alliberat. Just abans de morir, veu com el voltor, atrapat dins el seu cos, s'ofega amb la seva sang.

La Salamandra (Mercè Rodoreda)

Una dona amb una llarga trena descobreix que el seu marit té una amant. Una nit els sorprèn junts i acusa l'amant de ser una bruixa. El poble se la creu, li llancen pedres i fan una processó per executar-la. Enmig del caos, apareix el foc i l'amant es transforma en salamandra. Convertida, s'amaga sota el llit de l'home i, a través d'un llençol, hi puja. La dona de la trena, un dia netejant, la descobreix i la persegueix. Al final, uns llangardaixos li arranquen les mans a la dona. El relat vincula la mare i la dona amb la mort, i Rodoreda s'inspira en Gregor Samsa, mostrant una metamorfosi que no allunya del món, sinó que hi roman per venjar-se.

Gregor (Quim Monzó)

Un matí, un escarabat es desperta convertit en un noi gras, estirat de panxa enlaire sobre una superfície tova. El seu cos ha canviat completament: només té quatre extremitats gruixudes i doloroses que gairebé no pot moure. Tot li sembla diferent: l'habitació li sembla petita, amb menys olor, i els objectes (escombres, pots, galledes...) ara li semblen petits, quan abans li costava arribar-hi. Intenta moure's, però s'esgota ràpidament i no sap com fer-ho bé. Gira el cap i veu la seva família, que el mira amb por. Voldria demanar perdó, però no pot parlar ni controlar el cos. Intenta arrossegar-se i pensa que potser es mouria millor si es girés, però no sap com fer-ho. No sent cap soroll humà, només la pluja. Dubta si anar cap a la porta o la finestra, i tria la finestra per veure on és. Fa un gran esforç per moure's, però es mou de manera descontrolada. Finalment, s'adona que està pensant d'una manera nova i més clara, i es pregunta si abans, com a escarabat, també pensava. Creu que sí, però ara ho fa amb molta més intensitat.

La Metamorfosi segons Laura Borràs

Laura Borràs remarca que La Metamorfosi, tot i tenir més de cent anys, continua sent molt actual. El protagonista, Gregor Samsa, es desperta un dia convertit en un insecte gegant, i aquesta transformació simbolitza l'alienació i la deshumanització de les persones en una societat que només les valora pel que produeixen. Al llarg del relat, el canvi físic de Gregor afecta la relació amb la seva família: al principi, la seva germana l'ajuda, però amb el temps tots el rebutgen i se n'avergonyeixen, fins que l'abandonen completament. Això mostra la marginació, la solitud i la incomunicació que pateix. Borràs anima els lectors a reflexionar sobre temes molt actuals com la pressió social, la falta d'empatia i el fet de no sentir-se acceptat, cosa que explica per què aquesta obra és una gran obra de la literatura universal.

El Peix Nicolau (Rondalla)

En Nicolau, un nen que vivia a la costa, passava el dia nedant i recollint pedres brillants, especialment cristalls verds, que guardava com a tresors. La seva mare, cansada que sempre estigués a l'aigua, li va dir que es convertiria en peix. Després d'una tempesta, Nicolau es va transformar: els seus peus es van convertir en aletes i el seu cos en un de peix. Va acceptar aquest canvi com un regal, es va acomiadar i va marxar al mar, on va explorar el Mediterrani i va crear cartes de navegació. Finalment, va morir a la zona perillosa del Saluet perquè no va respectar els límits del mar. La rondalla recorda que fins i tot els més experts han de respectar la força del mar.

Soneto V (Garcilaso de la Vega)

El Soneto V de Garcilaso de la Vega parla d'un amor intens i contradictori que fa patir el poeta. Amb 14 versos dividits en dos quartets i dos tercets, expressa el sofriment i la confusió que li provoca l'amor, que el consumeix però no pot evitar. Tot i el dolor, no vol oblidar ni allunyar-se de l'estimada, perquè l'amor és el seu destí i esperança. Reflexiona sobre la contradicció de l'amor, que és com un foc que crema però també dóna vida. Finalment, admet que no pot ni vol renunciar a aquesta passió, tot i saber que pot portar-lo a la desgràcia, perquè l'amor és una força inevitable que domina la seva vida.