La veritat en el poema de Parmènides i la doctrina pitagòrica dels nombres

La veritat com objectiu del pensador en el poema de Parmènides

Parmènides és un poeta contemporani a Heràclit. El poema de Parmènides segueix la mateixa métrica que l'Ilíada, però no explica cap història.

Parmènides és el primer filòsof en fer servir la paraula SER per referir-se a allò que les coses tenen en comú. El poema de Parmènides fa referència a allò que les coses tenen en comú, que és el SER (allò que habitualment passa desapercebut) i la seva contraposició, el NO SER. Allò propi del savi és pensar, veure allò que habitualment no veiem, anar més enllà. La veritat és una cosa que va més enllà de la cosa concreta, és a dir, fer-se càrrec de la veritat és fer-se càrrec del ser. En SER, és allò que sempre hi ha, allò que en el fons totes les coses tenen en comú (TO ÓN/ENAI) (Ser és (no és/no-ser) no ser, no és (necessàriament és no-ser)). Dir que el SER és, vol dir posar en evidència tot allò que donem per existents, per vàlides. Allò extraordinari és la vida, no la mort, fa referència amb el SER ja que també és allò extraordinari gràcies a la seva contraposició NO SER. Només entenem el SER quan es contraposa només amb el NO SER. La veritat és allò quan anem més enllà, quan no anem més enllà, és a dir quan ens quedem amb el que realment hi ha, és l'aparença. El ser, a diferència de les altres coses, és múltiple, és continu a les altres coses, és claredat, aparença=foscor.

La doctrina pitagòrica dels nombres en el context del pensament presocràtic: els nombres com a arkhé

Per als pitagòrics, els nombres tenien i conservaven un significat místic, una realitat independent. Els fenòmens, encara que afirmaven explicar-los, eren secundaris, perquè l'única cosa significativa pel que fa als fenòmens era la manera en què reflectien el nombre. El nombre era responsable de la "harmonia", el principi diví que governava l'estructura de la totalitat del món.

Per als pitagòrics, la cosmologia considerada com l'estudi del que era per a ells un kósmos, en ple sentit grec, abasta i engloba la teologia, l'antropologia, l'ètica, les matemàtiques i qualsevol altra "branca" de la seva filosofia. És la clau del tot. El motiu d'estudiar el kósmos és el de posar-nos a nosaltres mateixos en estreta harmonia amb les seves lleis. La paraula HARMONIA, terme clau del pitagorisme, significava primàriament l'acoblament o adequació entre si de coses, fins i tot la clavilla material amb què s'unien, després, específicament, l'afinació d'un instrument amb cordes de diferent tiranzas. L'harmonia que els pitagòrics assimilaven al nombre tenia aquesta connotació musical.

Pitàgores va derivar el seu entusiasme per l'estudi del nombre de les seves aplicacions pràctiques en el comerç. (Idea que un factor constant mitjançant el qual les coses es relacionaven era el quantitatiu).

Aristòtil atribueix als pitagòrics la doctrina del nombre de tres maneres:

• Les coses són nombres.
• Les coses "imiten" o "representen" nombres.
• Els elements dels números són els elements de les coses.