El Verí del Teatre: Anàlisi i Context del Teatre Valencià Contemporani

Teatre Valencià Contemporani

Postguerra i Censura

La caiguda de la República amb la victòria del general Franco va significar un fort colp per a la cultura de la nostra llengua, en particular per al teatre, que va haver de patir grans dificultats. La censura va afectar el teatre català. La representació d'obres en català en la immediata postguerra va ser una excepció a la norma que prohibia tot teatre que no fos en castellà. L'únic teatre en català van ser les representacions d'escenes en parròquies o domicilis particulars, o alguna traducció. Dominava el teatre en castellà amb textos desvinculats de la problemàtica social del moment, normalment clàssics del segle XVII. Trobem el teatre d'aficionats, lligat a les parròquies, a les associacions recreatives o a les falles.

La dictadura, volent exhibir una imatge més liberal, va autoritzar la representació d'algunes obres en català. Aquesta lleu obertura va suposar una xicoteta recuperació del teatre. Ací continua la tradicional delimitació lingüística dels gèneres: mentre que per al teatre "seriós" es reservava el castellà, l'humorístic (el sainet) es feia en valencià.

Aquesta petita reviscolada del nostre teatre es va veure paralitzada per la greu crisi que va viure el teatre en general: l'auge del cinema. A finals dels anys 50 va esclatar la gran crisi i desenes de teatres van tancar o es van convertir en cinemes. Autors valencians com Martí Domínguez van destacar en aquest període.

El sainet i les formes populars són l'eix fonamental de la dramatúrgia valenciana, com no podia ser d'altra manera donada la nostra història de prohibició, persecució, conflicte i minorització lingüística. Només, en un petit percentatge, hi apareixen altres intents.

El Teatre Independent

A finals dels anys cinquanta i a principis dels seixanta, en alguns cercles universitaris, sobretot barcelonins, atents als corrents teatrals europeus, van començar a aparèixer grups de teatre que rebutjaven el teatre comercial. Aquests grups de teatre independents van ser fonamentals. El període 1970-1978, coincidint amb la mort del dictador, va veure un gran esclat de grups i de vida teatral, com el CET (Centre Experimental de Teatre).

A més, els grups de teatre independent, en el seu intent d'aproximar-se a la realitat social, es van plantejar el repte de trobar un valencià estàndard. Així doncs, els grups independents, amb els seus errors, van ser els primers que es van esforçar a dignificar la llengua i superar l'estadi dialectal.

Rodolf Sirera

Rodolf Sirera (València, 1948), considerat un dels autors més importants del teatre en català del segle XX (El Brunzir de les Abelles, El Verí del Teatre), ha col·laborat amb crítiques teatrals i ha adaptat Albert Camus i Shakespeare. També ha produït guions de telesèries de gran èxit com Nissaga de Poder i Amar en Tiempos Revueltos. L'autor ha rebut diversos premis literaris i les seues obres han estat traduïdes a molts idiomes.

El Verí del Teatre (1978)

El Verí del Teatre ha sigut traduïda a una quinzena de llengües i continua representant-se en el segle XXI. Les representacions duren una hora i té només dos personatges. Es pot dividir en 5 episodis:

1. L'actor Gabriel de Beaumont, convidat al palau del senyor Marqués, l'espera en una sala. Un criat parla amb l'actor sobre la professió teatral i li serveix un vi de Xipre.
2. El criat es revela com el Marqués mateix i exposa a Gabriel la seua teoria del teatre. Ha escrit una obra sobre la vida de Sòcrates i vol que Gabriel represente la seua agonia.
3. Gabriel realitza el monòleg, però el Marqués no n'està satisfet, ja que no arriba a transmetre el que vol.
4. El Marqués proposa un pacte a l'actor: tornarà a interpretar el mateix fragment i, si agrada al Marqués, aquest donarà a Gabriel l'antídot.
5. Després de l'actuació, el Marqués li dóna una copa, però l'última sorpresa arriba quan el Marqués li revela que no li ha donat l'antídot, sinó verí autèntic.

El Verí del Teatre es redueix a un joc de suspens on el Marqués empra la disfressa i la mentida per manipular Gabriel i al públic. Cal saber només una mica sobre la mort de Sòcrates. La localització temporal de l'obra destaca el lligam amb Diderot. El Marqués descriu l'argument de Diderot: "el millor actor és aquell que més allunyat roman; l'actor és el personatge". Les nocions estètiques del Marqués creen una rivalitat entre ell i Gabriel. El Marqués entén que el món té regles teatrals, i les fa servir per continuar enganyant Gabriel fins al final. El Marqués vol presenciar un esdeveniment real. L'obra s'acosta a un conjunt de propostes que han intentat disminuir les diferències entre el teatre i la realitat. Però Sirera no es deixa seduir per una escena que mostraria la crueltat. Aquesta escena ha de tenir lloc després del final de l'obra, perquè Gabriel hi morirà de debò.