Verdaguer i l'elegia dels campanars: Cuixà i Canigó

Anàlisi d'"Els dos campanars" de Jacint Verdaguer

Context històric i literari

El poema "Els dos campanars" és una obra de Mossèn Jacint Verdaguer, nascut a Folgueroles (Osona) el 17 de maig de 1845 i mort a Vil·la Joana (Vallvidrera, Barcelona) el 10 de juny de 1902. Verdaguer, poeta romàntic, va viure els primers anys del Modernisme i, en el marc de la Renaixença, és un dels recuperadors de la llengua catalana, tornant a situar el català en la categoria de llengua literària. És considerat l'autor del poble, ja que va tenir una gran repercussió popular, i el seu enterrament va ser un esdeveniment multitudinari.

A partir de l'any 1880, des que Verdaguer és a casa del Marquès de Comillas treballant com a almoiner, fa diverses excursions, i una d'elles és una estada als Pirineus. En aquesta estada puja per primera vegada al cim del Canigó. És d'aquí d'on treu el material per a la seva obra Canigó.

L'obra "Canigó"

L'obra Canigó és la culminació del retrobament amb l'esperit medieval nacional que promou la Renaixença: l'obra se centra en els orígens de Catalunya. És un poema èpic, amb aspectes narratius, tot i que té una forta càrrega lírica.

Els temes principals de l'obra són la mitificació de la terra i el concepte històric de la pàtria, tots dos tractats amb un to llegendari i impregnat d'una dimensió ideològica, religiosa i nacional.

Durant tot el poema, Verdaguer barreja personatges històrics, que fan referència al rerefons històric del poema, i inventats.

A l'obra Canigó, l'acció se situa al segle XI, als Pirineus. Gentil (personatge inventat), fill del comte Tallaferro (personatge real), és armat cavaller a l'ermita de Sant Martí del Canigó. Però, aleshores, Gentil s'enamora d'una pastora, Griselda (personatge inventat). Un dia, Gentil està fent guàrdia a un castell i, mentre és allà, l'escuder li parla de les fades que es troben al Canigó. Gentil, fascinat per la història, se'n va a buscar les fades. Es troba amb Flor de Neu, una fada, i aquesta pren l'aparença de Griselda perquè Gentil la sedueixi i puguin estar junts. En veure la suposada Griselda, Gentil actua tal com Flor de Neu esperava i tots dos estableixen una relació sentimental i sobrevolen els Pirineus amb una carrossa alada. Però la decisió de Gentil d'abandonar l'exèrcit fa que aquest sigui derrotat pels àrabs. L'oncle de Gentil, Guifré, el troba amb Flor de Neu i el mata, i el seu cadàver és portat a Sant Martí del Canigó. El pare de Gentil, el comte Tallaferro, no pot perdonar el seu germà, Guifré II de Cerdanya, però mitjançant l'Abat Oliba es perdonen. Guifré es torna monjo i allà on hi havia l'ermita de Sant Martí crea un monestir i deixa escrit que, a la seva mort, vol ser enterrat al costat de *Guifré*. La història acaba amb el fet que es clava una creu allà per foragitar les fades, volent dir que "Catalunya és quan es fa cristiana".

Canigó està formada per 12 cants i un epíleg, "Els dos campanars". Tot i que aquest poema, "Els dos campanars", és al final del llibre, va ser el que Verdaguer va escriure primer i, posteriorment, va decidir incloure'l com a epíleg.

Anàlisi d'"Els dos campanars"

"Els dos campanars" és una elegia, un poema destinat a la lamentació per la mort d'algú. S'hi explica el diàleg entre dos campanars romànics, el de Sant Miquel de Cuixà i el de Sant Martí del Canigó, que són les dues úniques restes que queden del passat històric d'aquests dos monestirs.

El temps narratiu del poema és el present del "jo" poètic, un present decrèpit.