Varietats de la llengua catalana: Històrica i social

La varietat històrica o diacrònica. La llengua ha anat evolucionant al llarg del temps. No parla de la mateixa manera un individu del segle XXI que un altre del segle XVIII. Els textos que es conserven d’altres èpoques reflecteixen les característiques lingüístiques del moment en què es varen produir. Les grans èpoques en què podem distingir l’evolució de la llengua catalana al llarg del temps són:

• Català preliterari (segles VIII-XIII): època en què la llengua catalana s’havia diferenciat del llatí i s’estava formant.
• Català medieval (segles XIII-XV): ja és una llengua plenament formada. S’empra en textos d’ús quotidià i literari. L’època de major auge correspon als segles XIV-XV, moment en què la corona catalanoaragonesa es troba en l’època de màxim esplendor polític i comercial. Durant aquest període es produeixen textos estandarditzats gràcies a la tasca d’unificació d’un model lingüístic elaborat per la Cancelleria Reial.
• Català de la Decadència (segles XVI-XVIII): el declivi polític es manifesta en la llengua amb l’entrada de castellanismes fins aleshores inèdits en el domini lingüístic català. A més, augmenten les diferències entre els diferents dialectes i també, l’anarquia ortogràfica.
• Català de la Renaixença (segle XIX i primer quart del segle XX): època de la recuperació literària de la llengua. Davant l’anarquia ortogràfica existent, neix la necessitat d’elaborar un model de llengua unificat. A finals del segle XIX Pompeu Fabra elabora unes propostes que seran la llavor d’unes regles ortogràfiques que apareixeran publicades en la segona dècada del segle XX.
• Català actual: suposa la culminació de la normativització gràcies a l’aprovació d’una normativa ortogràfica (1913), la Gramàtica (1918) i el Diccionari general de la llengua (1932). Simultàniament, Manuel Sanchis Guarner al País Valencià i Francesc de Borja Moll a les Balears adaptaren la normativa fabriana a les realitats del seu territori respectiu.

L'any 2016 l'Institut d'Estudis Catalans va aprovar una nova ortografia de la llengua catalana. Aquesta renovació va comportar una sèrie de canvis en la línia de simplificar l'ortografia.

Ara bé, per comprovar els canvis que ha experimentat la llengua no cal remuntar-se a períodes molt allunyats dels nostres dies. El pas d’una generació a una altra és suficient per detectar diferències. Així, els col·lectius joves fan servir un model de llengua més innovador i variable per la influència de les modes, dels mitjans de comunicació de masses i la d’altres grups, mentre que els col·lectius adults comparteixen un parlar més estabilitzat i uniforme.

Les varietats socials reflecteixen les diferències entre grups socials. L’edat, el sexe, la professió i el nivell d’instrucció són factors que determinen la manera de parlar de certs col·lectius. Es tracta de grups socials o professionals que presenten uns hàbits lingüístics característics (els argots), bé perquè tenen una intencionalitat críptica, és a dir, pretenen que el missatge sigui entès només pels membres del grup, bé perquè l’ofici comporta un vocabulari precís per referir-se a qüestions professionals especialitzades.

L’argot designa la varietat social pròpia d’un grup que duu una vida tancada (com els gitanos) o que ha elaborat un codi secret que el protegeix (certes tribus urbanes, delinqüents, traficants de droga, etc.). Alguns mots de l’argot de la murrialla són pispar (robar), clapar (dormir), polir (prendre, gastar), i de l’argot caló tenim paio (home), calés (diners), canguelis (por), etc. Com que aquests grups no són totalment tancats, alguns mots d’aquests argots poden passar a la llengua comuna (carburar, perdre oli, donar la talla, etc.).

També es parla d’argot fent referència a la llengua privada d’algunes professions, activitats, etc. Tindríem el cas dels estudiants, metges, soldats, gent de l’espectacle, etc. No hem de confondre, però, l’argot amb el vocabulari tècnic (fer una placa – radiografia).

Al marge dels argots, a l’hora de determinar la varietat social d’un text, podem parlar de varietats culturitzades i no culturitzades. Una varietat culturitzada és aquella que reflecteix el domini de la varietat estàndard per part del parlant; en canvi, una varietat no culturitzada és aquella en què apareixen vulgarismes, castellanismes i, en general, no reflecteix el coneixement de les regles ortogràfiques ni morfosintàctiques.

Poden considerar-se dialectes socials el parlar ultra (propi d’ambients puristes), el parlar bleda (de to cursi i castellanitzant, distintiu de persones de classe alta que volen passar per “fines”) i el parlar xava (propi de persones castellanoparlants que no dominen prou el català).