Varietats Lingüístiques i Tipus de Textos

Varietats Dialectals

Són les associades als parlants.

• Varietats Geogràfiques

  O diatòpiques, són les modalitats que presenta una llengua en una àrea determinada del seu domini lingüístic. Els parlants d'aquesta àrea comparteixen trets comuns que els diferencien dels parlants d'altres zones. Els parlants d'aquestes zones es poden entendre si se senten vinculats a una mateixa comunitat lingüística. Segons la diferenciació i l'abast de l'àrea geogràfica parlem de dialectes, de subdialectes i parlars. La dialectologia és la branca de la lingüística que estudia la variació geogràfica.

• Varietats Històriques

  O temporals o diacròniques, corresponen als diversos estadis pels quals ha passat una llengua fins a l'actualitat. Les llengües canvien i adapten el seu codi a les necessitats dels parlants, és a dir, van evolucionant. Hi ha mots que desapareixen per desús, els arcaismes, i n'apareixen de nous, els neologismes. La lingüística històrica estudia la variació temporal de les llengües.

• Varietats Socials

  O diastràtiques, també s'anomenen sociolectes, reflecteixen la relació entre els usuaris de la llengua i l'organització social. L'edat, el sexe, la professió, el nivell econòmic o cultural, etc. són factors que determinen usos lingüístics diferents. Els grups socials amb una relació d'afinitat específica poden desenvolupar un tipus de varietat, caracteritzada sobretot pel lèxic, amb finalitat diversa, que rep el nom d'argot. La sociolingüística estudia les variacions socials.

• Varietat Individual o Idiolecte

  És el conjunt dels usos d'una llengua propi d'un parlant. La manera característica de cadascú d'utilitzar el codi.

Varietats Funcionals (Registres)

No depenen de l'origen social, geogràfic o històric del parlant, sinó que estan relacionades amb el context comunicatiu concret, al qual els parlants s'han d'adaptar. La pragmàtica i la sociolingüística estudien la llengua en relació amb l'ús i l'usuari.

Hi ha una sèrie de factors que determinen els registres. Per comunicar-se no n'hi ha prou sabent les normes que regulen el codi, sinó que cal tenir una bona competència gramatical i comunicativa. Els factors que determinen els registres són: el tema, el grau de formalitat, el propòsit comunicatiu i el canal.

Varietat Estàndard

És una varietat més aviat formal que serveix de model de referència per a tots els membres d'una comunitat lingüística en uns àmbits d'ús determinats. Unifica la diversitat intralingüística i fa possible la comunicació entre tots els parlants d'una mateixa llengua. L'estàndard català recull trets de tots els dialectes catalans.

• Característiques de la Varietat Estàndard

  Varietat supradialectal neutra, que admet qualsevol tema, qualsevol propòsit comunicatiu, qualsevol canal i no és ni massa culte, ni familiar. Està basat en la norma gramatical. Ha de ser conegut o compartit per tota la comunitat. Ha de ser acceptat per tothom. Ha de ser utilitari, fàcil d'aprendre i usar.

• Planificació de la Varietat Estàndard

  L'estàndard és una varietat planificada i elaborada, és a dir, és la varietat de tota la comunitat, però de ningú en concret. No és una varietat fixa, sinó que ha d'estar sempre oberta a les necessitats dels usuaris. En aquesta planificació hi intervenen: la selecció d'una determinada varietat lingüística, la codificació o establiment de normes fonètiques, ortogràfiques o gramaticals, i la promoció i acceptació de la varietat estàndard (la implantació en tots els àmbits de comunicació formal, orals o escrits. Sobretot l'administració, l'ensenyament i els mitjans de comunicació). La Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans és l'encarregada de normativitzar la llengua.

Textos Descriptius

Es tracta del tipus de text utilitzat per representar les imatges que obtenim del món. Descrivim objectes, espais, éssers vius, idees, situacions, llengües, etc. Ens fixem en els trets externs i interns. Alguns exemples d'aquest tipus de textos són:

• Retrat

  Descriu un personatge real o fictici, enumerant-ne els atributs físics, morals, el seu ambient, o les activitats que fa. Pretén reflectir la imatge com ho faria el retrat pictòric.

• Caricatura

  És un retrat fet exageradament, que destaca el més rellevant.

• Descripció Científica

  S'identifica amb informes o articles propis d'àmbits de recerca i acadèmics. La descripció tècnica n'és una variant i abunda en gèneres professionals.

• Diccionaris

  Textos descriptius que presenten les característiques de la paraula en relació amb el significat, la gramàtica i l'ús real.

Esquema: Manca de temporalitat, jerarquia informativa (nuclis, predicats principals i predicats secundaris), enumeració d'atributs i comparació.

Textos Narratius

Es caracteritzen per la transmissió informativa d'una seqüència temporal d'accions o esdeveniments. En són alguns exemples: les cròniques (periodístiques o històriques), memòries, narració literària en prosa (novel·la, conte, faula, rondalla, llegenda o mite), i la poesia (poemes èpics, romanços, cançons, etc.).

Esquema: Tenen totes un plantejament, un nus i un desenllaç o resolució.