Varietats Lingüístiques i la Llei de Normalització Lingüística

Llengua

Llengua → sistema lingüístic abstracte que agrupa les diferents varietats lingüístiques.

Varietats Lingüístiques:

• Varietats geogràfiques o diatòpiques → varietat que presenta una llengua depenent de l’àrea geogràfica on es parla. (Exemple: l’andalús és una varietat geogràfica de la llengua castellana, l’eivissenc és una varietat geogràfica de la llengua catalana.)
• Varietats socials o diastràtiques → depèn de amb qui et juntes, és a dir, que és la diferent forma de parlar que tenen les persones segons el grup social o cultural al qual pertanyen.
• Varietats històriques o diacròniques → manera de parlar en una època concreta, és a dir, que el català del segle XVI no és el mateix que el de l’actualitat. Per tant, la gent jove parla d’una altra forma que la gent més gran.
• Varietats funcionals o diafàsiques → són les que tenen una funció determinada segons el context, el grau de formalitat i el canal (oral o escrit), com una conversa al WhatsApp o un correu electrònic.

Llengua estàndard → és una varietat més d’una llengua però té caràcter supradialectal.

Llei de Normalització Lingüística

La Llei de Normalització Lingüística és una legislació que estableix disposicions per a promoure l'ús i la preservació de les llengües minoritàries en un país o una regió amb diversitat lingüística. Aquesta llei pot incloure diverses mesures per protegir i fomentar l'ús de les llengües menys parlades, com ara:

1. Reconeixement oficial de les llengües: La llei pot establir el reconeixement oficial de les llengües minoritàries, garantint-los un estatus legal i protecció.
2. Ús en l'administració pública: Pot requerir l'ús de les llengües minoritàries en l'administració pública, incloent-hi documents oficials, serveis governamentals i comunicacions amb els ciutadans.
3. Educació bilingüe o multilingüe: Pot promoure programes educatius bilingües o multilingües per garantir que els estudiants tinguin accés a l'educació en la seva llengua materna, així com en la llengua majoritària.
4. Suport als mitjans de comunicació en llengua minoritària: Pot incloure incentius per al desenvolupament i la difusió de contingut en les llengües minoritàries a través dels mitjans de comunicació, com ara ràdio, televisió, premsa i internet.
5. Protecció de la diversitat lingüística en l'àmbit cultural: Pot promoure la producció i la difusió de literatura, música, teatre i altres formes d'expressió cultural en les llengües minoritàries.
6. Formació de professionals lingüístics: Pot establir programes de formació per a professionals com traductors, intèrprets i professors de llengua per garantir la transmissió i la preservació de les llengües minoritàries.
7. Foment del respecte i la convivència interlingüística: Pot incloure programes per promoure el respecte i la convivència pacífica entre les diferents comunitats lingüístiques.

Situació Actual de la Llengua

A l'actualitat, malgrat els intents de minorització que ha patit durant els darrers segles, el català encara és àmpliament conegut i utilitzat a tots els seus territoris. La distribució del coneixement de la llengua catalana és desigual i està condicionada per factors legals i la proporció de població nascuda fora dels territoris de parla catalana.

En el sistema educatiu, el català és la llengua vehicular a Catalunya i en la majoria dels centres de les Illes Balears, tot i que la seva presència és menor al País Valencià. A Catalunya, és obligatori en tots els cursos de l'etapa escolar.

En l'àmbit cultural i de comunicació, el català està present de manera irregular. Destaca la vitalitat de la producció cultural en català, però el consum encara està lluny d'una normalització plena. Al teatre, música i literatura, hi ha una presència notable del català, però al cinema és més escassa. Pel que fa als mitjans de comunicació, la presència del català és cada vegada més important, sobretot a la ràdio i televisió, encara que a les Illes Balears és limitada i ha sofert desafiaments polítics que han afectat la seva presència en alguns moments.

Diferències entre Llengua i Dialecte

Les llengües tenen una normativa establerta, un estatus oficial i estan associades amb una identitat nacional o ètnica, mentre que els dialectes manquen sovint d'una normativa oficial i poden ser percebuts com a menys prestigiosos. La mútua intel·ligibilitat pot ser un criteri, però no sempre és clar. En resum, les distincions entre llengües i dialectes solen ser arbitràries i estan influïdes per factors externs.

Conflicte Lingüístic

Es produeix quan hi ha bilingüisme social, és a dir, quan dues llengües coexisteixen en una mateixa comunitat i hi ha tensions o desequilibris en l'ús de les mateixes. Aquest conflicte es manifesta a través de la substitució lingüística, en la qual una llengua és progressivament reemplaçada per una altra. Els signes d'aquest conflicte poden ser la prevalença de la llengua dominant en àmbits formals, territorials o generacionals, així com el descens en el nombre de parlants i usuaris de la llengua recessiva.

Minorització, Substitució i Normalització

La planificació lingüística és un conjunt de mesures destinades a regular i promoure l'ús d'una llengua en una comunitat o territori. En el cas de les llengües minoritàries i minoritzades, aquesta planificació pren un paper crucial per preservar-les i potenciar-ne l'ús.

Les llengües minoritàries són aquelles que, tot i tenir una comunitat de parlants, ocupen una posició social i política marginal respecte a altres llengües dominants en un mateix territori. Per altra banda, les llengües minoritzades es troben en una situació encara més precària, amb un nombre molt reduït de parlants i una presència minoritària en els àmbits socials i oficials.

Els processos de normalització lingüística en aquest context inclouen polítiques per promoure l'ús de la llengua minoritària o minoritzada en l'educació, la cultura, els mitjans de comunicació i l'administració pública. Això pot implicar iniciatives com l'ensenyament bilingüe, el suport a la producció cultural en la llengua en qüestió, l'establiment de normatives per a l'ús de la llengua en àmbits oficials, i campanyes de sensibilització per valorar la diversitat lingüística.

Bilingüisme: Definició i Tipus

El bilingüisme són situacions en què les llengües en contacte són només dues; situació en què s’usen dues llengües. A més, és la possibilitat d’un individu d’utilitzar dues o més llengües al mateix nivell (utòpic). El bilingüisme sempre amaga una situació de desigualtat, ja que sempre hi ha una llengua dominant sobre l’altra; a més, no és un fet natural, una sola societat només necessita una llengua per comunicar-se. Per tant, el bilingüisme és un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüística. Aquest té una sèrie de tipus:

• Individual → capacitat d’una persona d’emprar dues llengües. Relacionat amb el poliglotisme, una persona parla dues llengües. En aquestes hi ha diferents tipus: el bilingüisme passiu i actiu; el parlant coneix dues llengües però una no l’empra (passiu) o coneix i empra les dues llengües (actiu); en el bilingüisme simètric i asimètric: és simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en tots els àmbits. Si no, és asimètric. En el bilingüisme instrumental, un individu aprèn una llengua per raons laborals o econòmiques. En el bilingüisme integratiu, s'aprèn una llengua per integrar-se dins d’un nou grup (els immigrants).
• Territorial → és un espai dividit en dues zones delimitades geogràficament; cada zona té una llengua pròpia. En aquest es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques, cadascuna disposa d’una sola llengua pròpia, com per exemple el cas de Bèlgica, València o Suïssa.
• Social → el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups socials. Les dues llengües s’alternen segons unes normes establertes. En aquesta es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat.

CT → AVANTTÍTOL, TITULAR, SUBTÍTOL, ENTRADETA, 1R PAR, 2N PAR,...

TA → intro, tesis, argument favorable, argument contrari, contrar, conclusió.