Varietats lingüístiques del català: anàlisi diacrònica, diastràtica i diatòpica

Varietats lingüístiques del català

Classificació de les varietats

Les varietats lingüístiques es poden classificar segons diferents criteris:

• Diacrònica o històrica: segons l'època.
• Diastràtica o social: segons el sector social (home/dona, classe baixa/mitjana/alta).
• Diatòpica o geogràfica: segons la zona geogràfica.
• Diafàsica o funcional: segons el registre (literari, científic i tècnic, periodístic i publicitari, col·loquial-familiar, estàndard).

Varietat diatòpica: català occidental i oriental

Català occidental

• e tancada en paraules agudes i verbs plans (café).
• Desinència en e a la 1a persona del present d'indicatiu (cante, opine).
• Desinència en -a, -e al present de subjuntiu (diga, digues).
• Desinència en -isc, -ixes, -ix (Present d'Indicatiu), -isca, -isques (Present de Subjuntiu).
• Desinència en r al Pretèrit Imperfet de Subjuntiu (cantara, digueres).
• Possessius: seua, seues.
• Vocabulari: xiquet, espill, bes, pardal, eixir, tindre, vindre, aplegar, llavar, esvarar, gitar-se, vesprada, colp, dacsa, moixama, granera, poal, ensalada, melic, creïlla, vore.
• Plural en -ns (homens, jovens, margens).
• Demostratius: este, eixe; esta, eixa.
• Numerals: huit, dihuit, desset, denou.
• Adverbis: Temps: hui, prompte; Lloc: ací, dins.

Català oriental

• e oberta en paraules agudes i verbs plans (cafè).
• Desinència en o a la 1a persona del present d'indicatiu (canto, mostro).
• Desinència en i al present de subjuntiu (digui), -eixi, -eixis (Present de Subjuntiu).
• Desinència en -eix, -eixes (Present d'Indicatiu).
• Desinència en s al Pretèrit Imperfet de Subjuntiu (cantés).
• Possessius: seva, seves.
• Negació: pas.
• Vocabulari: noi, nen, mirall, petó, ocell, tarda, llombrígol, joguina, tomàquet, xai.
• Plural en -s (homes, joves, marges).

Joan Fuster

Context històric i cultural

Diccionari per a ociosos (1964) se situa en una època de relaxament de la censura franquista, que va permetre una mínima infraestructura editorial. Fuster ja era un assagista reconegut, després de la polèmica generada per El País Valenciano (1962) i Nosaltres els valencians (1962).

Trajectòria literària

Aquesta obra pertany a l'etapa d'assaig deliberatiu, o "literatura d'idees", caracteritzada per:

• Subjectivitat.
• Argumentació.
• Humanisme.

El gènere assagístic

L'assaig, segons Fuster, és "literatura d'idees". A la postguerra, la censura va dificultar el desenvolupament del gènere. Als anys 60, amb la suavització de la censura, els temes es diversifiquen.

Autors coetanis

• Gaziel: Castella endins (1961).
• Josep Pla: Viatge a Catalunya, Cambó. Materials per a una història d'aquests últims anys, Pa i raïm, El quadern gris, Homenots.
• Josep Trueta, Josep Ferrater i Móra, Jaume Vicens Vives, Martí de Riquer, Josep Melià i Pericàs.

Evolució posterior del gènere

• 1964-1970: Fuster, Mira, debat sobre el país.
• 1970-2000: Democràcia, postmodernitat, dietaris i memòries.
• 2001-actualitat: Era de la informació, crisi del circuit literari, nous formats.

Autors posteriors

• Joan Francesc Mira: assaig cultural i identitari.
• Enric Sòria: dietaris i blogs sobre país, cultura i societat.
• Montserrat Roig: assaig amb perspectiva feminista.

Mercè Rodoreda

Context històric i cultural

La plaça del Diamant (1962) se situa en el context de la postguerra, amb la repressió franquista i la prohibició del català. Rodoreda, exiliada, publica l'obra durant la seva etapa de maduresa.

Trajectòria literària

L'obra de Rodoreda es divideix en tres etapes:

• Joventut: Aloma (novel·la psicològica i simbolista).
• Maduresa: La plaça del Diamant (novel·la psicològica amb tractament profund dels personatges, temàtica femenina i estil poètic).
• Vellesa: La meva Cristina i altres contes (1967), Mirall trencat (1974, novel·la amb narrador omniscient sobre infantesa, soledat i mort).

Subgènere i característiques

La plaça del Diamant pertany a la novel·la psicològica, que explora la realitat interior dels personatges. L'obra mostra l'evolució de Natàlia i els problemes de les relacions entre homes i dones en una societat masclista.

Narrativa de postguerra

La narrativa catalana de postguerra es divideix en tres etapes:

• 1939-1946: Repressió, únicament mostres folklòriques i religioses.
• 1946-1955: Lleu alliberament, reaparició d'editorials i premis literaris.
• 1955-1970: Normalització de la producció literària, condicionada per la censura. Tendències: novel·la fantàstica, psicològica i realista.

Autors coetanis

• Llorenç Villalonga: Bearn o la sala de les nines (novel·la psicològica).
• Maria Aurèlia Capmany: Un lloc entre els morts (incorpora la problemàtica de l'home del carrer).

Altres models narratius

A més de la novel·la psicològica, destaquen la novel·la fantàstica o d'evasió i la novel·la realista.

Evolució posterior de la narrativa

• Anys 70: Novel·la de trencament, experimentació, ambients urbans, problemàtica juvenil.
• Anys 80 i 90: Retorn a formes narratives més clàssiques.
• Segle XXI: Diversitat de temàtiques i estils.

Autors posteriors

• Enric Valor: L'ambició d'Aleix (novel·la realista vuitcentista).
• Joan Francesc Mira, Isabel-Clara Simó: Autors dels anys 70.
• Ferran Torrent: Gràcies per la propina (1995).
• Silvestre Vilaplana: Les cendres del cavaller.
• Francesc Gisbert: Els lluitadors.

Presència d'autores

Escassa a la immediata postguerra, augmenta a partir dels anys 50 i 70.

• Maria Aurèlia Capmany: Novel·lista, dramaturga i assagista, activista cultural i feminista.
• Maria Beneyto: Poeta i novel·lista, Ratlles a l'aire (1956), La dona forta (1967).
• Maria Mercè Marçal: Poeta, narradora i editora, activista política, cultural i feminista. Tracta temes com l'amor lèsbic, la maternitat i l'embaràs.
• Carme Riera: Novel·lista, Te deix, amor, la mar com a penyora (1985).