Varietats Lingüístiques: Cronolectes, Dialectes, Diglòssia i Conflicte

Cronolectes i Dialectes

1. CRONOLECTES: DIALECTES CONSTITUTIUS I CONSECUTIUS Un cronolecte és una varietat diacrònica o temporal de la llengua que canvia segons l’època o la generació, afectant aspectes com la fonètica, morfologia, sintaxi i lèxic. Els dialectes del català es divideixen en constitutius, que són els que han evolucionat de manera natural del llatí vulgar, i els consecutius, que són aquells que van sorgir com a resultat del trasplantament de la llengua a noves zones a causa de repoblaments històrics. Les varietats socials o sociolectes reflecteixen l’ús de la llengua segons el nivell social o professió, incloent-hi l’argot, que pot ser professional o marginal. La lingüística històrica estudia els cronolectes, mentre que la sociolingüística s’ocupa de les varietats socials.
2. LLENGUA I DIALECTE Una llengua és un conjunt de signes lingüístics compartits per una comunitat de parlants que, a més de ser un vehicle de comunicació, defineix la identitat individual i col·lectiva d’un poble. La llengua no només serveix per relacionar-nos, sinó que també reflecteix una manera única d’interpretar el món. D’altra banda, un dialecte és una varietat lingüística que pot ser diacrònica (el català és dialecte del llatí) o sincrònica (el central és un dialecte del català). En lingüística, no es considera correcte veure el dialecte com una llengua inferior, ja que tota llengua té dialectes i tot dialecte és una llengua. Les llengües es classifiquen segons criteris lingüístics (genètics i tipològics) i d’ús (estatus, vitalitat i nombre de parlants).

* “Explica les llengües i els estats” A Europa, molts estats són plurilingües, però no tots reconeixen oficialment la seva diversitat lingüística. Existeixen diversos models de gestió: el monolingüisme, com a França i Itàlia, on es promou només una llengua oficial i les llengües minoritàries són marginades; la protecció de minories lingüístiques, com el gal·lès al Regne Unit, que té algun reconeixement però sense una plena normalització; i l’autonomia lingüística, com a Espanya, on les llengües cooficials com el català, el basc i el gallec són oficials en certs territoris, però només en aquests. El federalisme lingüístic, aplicat a Bèlgica i Suïssa, garanteix la cooficialitat exclusiva en zones territorials concretes. Finalment, el plurilingüisme institucional a països com Finlàndia i Luxemburg reconeix oficialment diverses llengües a tot el territori, amb el finès i el suec a Finlàndia i el luxemburguès, francès i alemany a Luxemburg. Cada model reflecteix diferents graus de protecció i reconeixement de les llengües minoritàries. * “Explica la planificació lingüística i els processos de normalització” La planificació lingüística és l’intent de modificar la realitat sociolingüística d’un territori mitjançant l’organització, la posada en pràctica i l’avaluació d’un conjunt coherent d’actuacions de política lingüística. La política lingüística és el conjunt de mesures que els poders polítics prenen per intervenir en les comunicacions d’una comunitat lingüística. Per exemple, a Suïssa es practica un model de federalisme lingüístic, on cada regió té la seva pròpia llengua oficial, com l’alemany, el francès, l’italià o el retoromànic, segons la distribució històrica. A Bèlgica, es divideixen les regions segons llengües oficials (flamenc, francès i alemany) amb el mateix principi de territorialitat. Aquests casos exemplifiquen processos de normalització lingüística, ja que les llengües regionals són plenament reconegudes i protegides dins dels seus territoris.

LA DIGLÒSSIA La diglòssia és un fenomen sociolingüístic on dues llengües s’usen de manera desigual, una en àmbits formals i l’altra en àmbits informals, basada en la percepció que una té més prestigi. Hi ha dos tipus: la diglòssia interna, on dues varietats d’una mateixa llengua s’usen sense conflicte, i la diglòssia externa, on dues llengües diferents s’utilitzen de manera desigual, sovint en contextos de conflicte i substitució lingüística. A més, es poden donar quatre situacions: diglòssia amb bilingüisme, on els parlants coneixen dues llengües i les usen en diferents contextos (formal/informal); diglòssia sense bilingüisme, on només una classe social domina la llengua formal; bilingüisme sense diglòssia, on una segona llengua s’aprèn voluntàriament sense afectar l’ús de la llengua pròpia; i sense bilingüisme ni diglòssia, típic de comunitats monolingües.

ELS PREJUDICIS LINGÜÍSTICS Els prejudicis lingüístics, segons Jesús Tuson, són judicis de valors erronis sobre una llengua o els seus parlants, sovint basats en la ignorància o la malvolença. Aquests prejudicis poden referir-se a característiques com el nombre de parlants, la suposada dificultat o musicalitat de la llengua, i solen ser influïts pel partidisme cap a la llengua pròpia. A més, poden ser induïts pel poder per consolidar estats i uniformar societats. Aquestes actituds, que inclouen l’autoodi i el menyspreu cap a altres llengües, són una forma de racisme aplicat a la diversitat lingüística.

CONFLICTE LINGÜÍSTIC El conflicte lingüístic es refereix a la tensió entre dues o més llengües dins d’un territori, en la lluita per assolir funcions socials més àmplies i guanyar parlants. Aquesta situació es dona sovint en territoris on conviuen comunitats lingüístiques diferents, una de les quals ha aconseguit imposar-se, deixant les altres en situació de subordinació. El conflicte pot desembocar en dos processos: la substitució lingüística o la normalització lingüística. La substitució lingüística consisteix en l’abandonament progressiu de la llengua pròpia (L1) a favor d’una llengua dominant (L2), passant per un període de bilingüisme, sovint diglòssic, fins a l’adopció completa de la llengua dominant. Per contra, la normalització lingüística busca recuperar les funcions socials i els usos de la llengua minoritzada, gràcies a la presa de consciència social i la intervenció política. Dos exemples de conflicte lingüístic són el frisó-neerlandès als Països Baixos, on el frisó és desplaçat pel neerlandès, i l’occità-francès a França, on l’occità ha perdut molta vitalitat social, tot i que recentment ha guanyat un cert reconeixement cultural.