Varietats Lingüístiques, Bilingüisme i Normalització del Català

Varietats Lingüístiques i Conceptes Relacionats

Les varietats lingüístiques (VL) són els diferents factors que trobem dins d’una llengua (L). Podem trobar:

• La varietat diafàsica: es determina segons el camp, el mode (oral o escrit), la intenció que té l'autor, o el to en què es comuniquen (formal, informal).
• La varietat diacrònica: es refereix a la transformació que ha patit la llengua al llarg del temps. Ex: no es parla el mateix castellà ara que fa 500 anys.
• La varietat diastràtica: es classifica segons les característiques del parlant; poden ser la classe social (baixa, alta...), el nivell acadèmic, el sexe, la generació o el grup ètnic o social. Dins d'aquesta varietat es diferencien 2 termes: “argot” determina un tipus de varietat que sols utilitza un grup de persones, consisteix a emprar una llengua que els vincula en aquest grup. Pot ser secret o encriptat. “Tecnolecte” és un tipus d’argot que facilita la comunicació interprofessional.
• La varietat diatòpica: consisteix en les diferències geogràfiques, depèn de la influència que ha tingut el parlant. Es classifiquen segons l’espai que ocupen: dialecte (la llengua que es parla en una regió), subdialecte (dins d’un conjunt de comarques), o parlar (dins d’una petita comunitat com un poble o un barri).

Les isoglosses són els límits que divideixen un territori segons les característiques lingüístiques, com les diferències fonètiques, morfològiques i lèxiques.

El català es divideix en 2 grups importants: l'Occidental (Valencià i Nord-occidental) i l'Oriental (Central i Balear). Les principals diferències fonètiques són: el manteniment de les 5 vocals en l'Occidental, la neutralització de la a-e-o àtones en l'Oriental. Encara que també comparteixen característiques l'Occidental i l'Oriental... el Valencià i el Balear fan distinció de b-v... o el Valencià manté la -r final.

Les diferències morfològiques i lèxiques es divideixen en Valencià, Català (Central), Balear i es classifiquen per l’ortografia, morfologia, sintaxi i lèxic.

Bilingüisme i Diglòssia

El contacte de llengües és un terme que s’empra quan hi ha una relació entre llengües.

El bilingüisme és la convivència entre llengües en igualtat de condicions. Hi ha diferents tipus de bilingüisme:

• L'individual: és quan un individu parla més d’una llengua amb total llibertat i fluïdesa.
• El territorial: si un territori està dividit en diferents llengües considerades oficials.
• El social: depèn de si dins d’un territori hi ha una llengua pròpia i se n'apropia una llengua veïna. Aquest tipus de bilingüisme és compatible amb la diglòssia, el concepte que fa referència a la convivència entre una llengua utilitzada en àmbits formals o tècnics i una altra d’ús més habitual.

Normalització i Normativització Lingüística

Quan es vol recuperar l’ús social d’una llengua minoritzada històricament, han de tenir-se en compte els dos aspectes bàsics d’aquest procés de recuperació:

• La normalització: procés que pretén que la llengua torni a tenir un ús normal en tots els àmbits d’ús.
• La normativització: procés que consisteix a dotar una llengua d’un estàndard literari unificat.

Història de la Normalització del Català

Els modernistes, al final del s. XIX, promogueren una campanya de reforma de l’estàndard literari, centrada en l’eliminació de barbarismes, la fixació del lèxic i l’ortografia, i en l’alfabetització de la població. L’objectiu era modernitzar la llengua i fer-la apta per a tots els àmbits d’ús.

Al principi del s. XX es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb l’objectiu d’impulsar l’estudi, la fixació i la depuració de la llengua.

Pompeu Fabra i les Normes de Castelló

Pompeu Fabra va ser el gran geni normativitzador de la llengua moderna.

En l’àmbit valencià, adoptaren la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans en una trobada a Castelló el 1932, on es van imposar les Normes de Castelló, que afegien a l’ortografia de l’Institut alguns matisos morfològics propis del parlar valencià.

Retrocessos i Cooficialitat

L’intent de recuperació va patir dos retrocessos al principi del s. XX durant la dictadura de Primo de Rivera i la franquista.

A partir de 1977 es regulà la cooficialitat amb el castellà de la resta de llengües de l’Estat.