Varietats Dialectals i Registres Lingüístics del Català: Guia Completa

Varietats Dialectals del Català

Les varietats dialectals de la llengua són diverses i estan associades amb diferents grups humans, formant part de la seva identitat. S'identifiquen tres tipus de varietats:

Varietat Diacrònica

La varietat diacrònica, també coneguda com a històrica, temporal o generacional, fa referència a com era la llengua en un moment específic de la història. Aquesta varietat ens permet estudiar com ha evolucionat la llengua al llarg del temps, comparant els usos lingüístics d'èpoques diferents.

Varietat Diastràtica

La varietat diastràtica, o sociolecte, es relaciona amb la pertinença dels parlants a grups socials diversos. Aquests grups poden ser definits per factors com la classe social, la professió o altres activitats compartides. La varietat diastràtica pot incloure l'argot, una forma de parla privada d'un grup que busca una comunicació restringida i que pot ser específica d'una professió o d'un grup social concret.

Varietat Diatòpica

La varietat diatòpica (geogràfica, geolecte o dialecte) reflecteix les diferents maneres de parlar la llengua segons el territori. Els parlants que viuen en llocs pròxims comparteixen unes característiques lingüístiques —fonètiques, morfosintàctiques i lèxiques— que els són pròpies i que els distingeixen d'altres grups de parlants que viuen a altres territoris. Un exemple són les diferències que hi ha entre els parlars occidentals i els orientals del català. La dialectologia estudia la variació diatòpica i classifica les distintes varietats en dialectes i subdialectes.

Els Dialectes del Català

Encara que es trobi distribuïda en quatre estats diferents, la llengua catalana és una de les més unificades d'entre les romàniques.

Des d'un punt de vista històric, podem classificar els dialectes del català en constitutius i en consecutius. D'aquesta manera, el català central i el català nord-occidental són constitutius, ja que deriven de l'evolució del llatí al territori que avui ocupen. En canvi, el balear, el valencià i l'alguerès són dialectes consecutius, perquè són el resultat de l'evolució de la llengua catalana exportada a aquests llocs a causa de l'expansió territorial.

La delimitació dels dialectes (i subdialectes) es basa en les isoglosses, unes línies imaginàries que assenyalen el límit entre la presència o l'absència d'un tret lingüístic determinat i, per tant, separen dues àrees dialectals.

Català oriental: rossellonès (capcinès), central (septentrional de transició i tarragoní), balear (mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer) i alguerès.

Català occidental: català nord-occidental (ribagorçà, pallarès, tortosí) i valencià (valencià septentrional, alacantí).

L'Estàndard Lingüístic

L'estàndard lingüístic és una forma de la llengua considerada correcta des d'un punt de vista normatiu i supradialectal, destinada a unificar i donar cohesió a una comunitat lingüística. S'utilitza principalment en situacions formals i és ensenyat a les escoles, emprat en l'administració i en mitjans de comunicació. Es considera una varietat que tots els parlants poden adoptar en situacions de comunicació específiques, tot i que no pertany a cap regió geogràfica concreta ni a cap grup social en particular. L'estandard lingüístic exerceix diverses funcions i genera actituds positives com la lleialtat lingüística, l'orgull lingüístic, la voluntat de participació i la consciència de la norma lingüística. També actua com a marc de referència per a la correcció lingüística. Tot i que sovint s'associa l'estandard amb la varietat dialectal més prestigiosa, aquesta identificació pot crear problemes d'acceptació social, que es poden abordar mitjançant polítiques lingüístiques de normalització. A més, reconeixent que l'homogeneïtzació completa és pràcticament impossible, s'han desenvolupat estàndards regionals adaptats als dialectes geogràfics, com l'estàndard balear, català i valencià, amb mínimes diferències, sota l'adaptació de la normativa de Pompeu Fabra per institucions lingüístiques regionals.

Aquestes varietats, anomenades també diafasiques, estilístiques o registres, depenen de la situació concreta en què es produeix la comunicació i es defineixen per la presencia de distints elements: el tema de què es parla, el nivell de formalitat, el canal de comunicació, la intenció o la finalitat del text. Saber escollir i utilitzar el registre adequat en cada situació determina el nostre grau de competència lingüística i de domini de l'idioma. El nombre de registres de què disposa cada llengua varia segons les necesitats soci-als que aquesta hagi de cobrir. A grans trets, podem distingir entre registres formals i registres no formals. Ara bé, hem de tenir present que un text, oral o escrit, pot classificar-se en més d'un registre. - Els registres formals solen relacionar-se amb usos públics i amb la llengua escrita. Es caracteritzen perqué segueixen la normativa gramatical i ortográfica, empren la varietat estandard i són textos més elaborats. Dins els registres formals, distingim els registres especialitzats, com ara el cientificotécnic, el juridicoadministratiu i el literari. - Els registres no formals se solen relacionar amb usos privats i amb la llengua oral.Es caracteritzen per no ajustar-se a la normativa i per una major improvisació, que duu a l'espontaneïtat. Hi podem distingir el registre col-loquial o familiar i el vulgar. A continuació t'oferim sintetizades les caracteristiques dels diferents registres, tret de la varietat estandard que desenvoluparem més extensament.

Registres formal:Llenguatgecientíficotécnic: Canal escrit, Tema específic, Denotació i monosèmia, Claredat, precisió concisió, Nivell de formalitat neutre, Objectivitat i impersonalitat, Afany d'universalitat,  Caracter verificable i( Abundancia de tecnicismes, neologismes, sigles i en algunes matèries de codis propis) Llenguatge literari: Canal escrit, Connotació i polisèmia, Receptor desconeguti universal, Subjectivitati emotivitat, Grau elevatd'elaboració formal, Intenció estética, Ús de figures retoriques i recursos estilístics. Llenguatge jurídico-administratiu: Canal escrit, (Estil molt formal, impersonal i amb fórmules prefixades)i (Tractaments de cortesia i jerarquitzacions)

Regsitres no formals: Col-loquial: Canal oral, Textos conversacionals, Temes generals i quotidans, Subjectivitat i emoció,Poc elaborat i espontani, Frases fetes( refranys, eufemismes, onomatopeies), Abundancia d'interrogacions i exclamacions( imperatius, vocatius,Interjeccions)Vulgar: Canal oral, Poca elaboració textual, No segueix la norma lingüística, Paraules i expressions grolleres, Pobresa léxica,

- Llenguatge periodístic: empra el canal oral (radio i televisió) o escrit (diaris i revis-tes). Presenta claredat i eficacia informativa. La informació respon les preguntes basiques de que, qui, quan, com, on, per qué. Fa servir fotografies, grafics, etc. per il-lustrar el discurs.

- Llenguatge publicitari: empra el canal oral (radio i televisió) o escrit. (diaris i revistes). Fa servir recursos expressius. El missatge és breu. Està recolzat per la image grafica en textos escrits, i per la música i la veu en textos orals.

Llenguatge periodístic: empra el canal oral (radio i televisió) o escrit (diaris i revis-tes). Presenta claredat i eficacia informativa. La informació respon les preguntes basiques de que, qui, quan, com, on, per qué. Fa servir fotografies, grafics, etc. per il-lustrar el discurs.

- Llenguatge publicitari: empra el canal oral (radio i televisió) o escrit. (diaris i revistes). Fa servir recursos expressius. El missatge és breu. Està recolzat per la image grafica en textos escrits, i per la música i la veu en textos orals.