Varietats Dialectals del Català i Llengua Estàndard

Concepte de varietat dialectal

La diferenciació dialectal, que identifica els diferents grups de parlants, no tan sols té a veure amb la variació territorial (varietats geogràfiques), sinó també amb la que es manifesta al llarg del temps (varietats històriques o generacionals) i amb la que depèn de l’extracció social (varietats socials).

Les varietats històriques i generacionals

Ja s’aprecien canvis entre les diverses generacions d’una mateixa família (en aquest cas, és més escaient parlar de varietats generacionals). Al llarg de la vida, doncs, podrem constatar com neixen certs mots (neologismes) i se n’arraconen d’altres (que esdevenen arcaismes).

Les varietats socials

Les varietats socials són els usos que fan de la llengua determinats sectors socials. L’exemple més clar de varietat social seria el de l’argot, que en primer terme designa la parla privada que un grup social o estament adopta com a senyal distintiu. Moltes formes de l’argot, però, es dissolen en la llengua col·loquial més popular i en la vulgar.

Les varietats geogràfiques

Malgrat tot, les variacions dialectals actuals són poc diferenciades. Les variacions geogràfiques més sistemàtiques no es donen, doncs, seguint una divisió política o administrativa, sinó delimitant verticalment el domini lingüístic en dos grans blocs: el català oriental i l’occidental. Aquesta partició es basa sobretot en trets fonètics i gramaticals.

El 1861, M. Milà i Fontanals proposà la divisió en dues grans zones dialectals a partir de trets com ara la neutralització de les a/e àtones en [ə] i de les o/u àtones en [u], fenòmens que tenen lloc en català oriental però no en català occidental. El català occidental inclou dos dialectes: d’una banda, el nord-occidental, amb els subdialectes pallarès, ribagorçà i tortosí; de l’altra, el valencià.

Varietat estàndard i dialectes

L’estàndard, com a varietat comuna, representa la unitat de la llengua. L’estàndard té, doncs, una funció unificadora de les diferències internes, alhora que separadora respecte a altres comunitats lingüístiques. Que l’estàndard sigui una varietat lingüística elaborada comporta en els parlants actituds de lleialtat, li confereix prestigi i dóna seguretat als usuaris.

Una llengua és una entitat abstracta que es concreta forçosament a través de les varietats dialectals que la integren. Tots els dialectes d’una llengua són igualment bons, essent l’estàndard una varietat més.

Podem distingir tres models de llengua estàndard:

• Model unitarista: una varietat geogràfica s’imposa a les altres, de manera que els altres dialectes són considerats socialment inferiors.
• Model composicional: l’estàndard és la síntesi dels dialectes existents.
• Model estàndards autònoms: diversos estàndards sense que entrebanqui la consciència d’unitat de l’idioma.

El català és un model composicional, tot i que no és menys cert que la participació dels diferents dialectes s’ha fet en un grau diferent.