Variació i Normalització Lingüística: Una Visió Global

Variació Lingüística

Definicions

Llengua: Codi lingüístic compartit per una comunitat.

Dialecte: Variant lingüística d'un col·lectiu de parlants.

Idiolecte: Varietat individual de la llengua.

Tipus de Variació

1. Segons els Parlants

1.1 Dialectes (Variació Geogràfica)

• Consecutius: Sorgeixen per la implantació de la llengua en un nou territori.
• Constitutius: S'han format al mateix temps que la llengua catalana (evolució del llatí vulgar).

1.2 Domini Lingüístic

Conjunt de territoris on es parla català (Comunitat Valenciana, Carxe, Illes Balears, Franja de Ponent, França, Itàlia, Andorra).

• Rossellonès: Reducció vocàlica.
• Balear: Vocal neutra/article salat.
• Català nord-occidental: 1a persona del singular del present d'indicatiu (o).
• Valencià: 1a persona del singular del present d'indicatiu (e).
• Central: 1a persona del singular del present d'indicatiu (u).
• Alguerès: Reducció vocàlica.

2. Variació Social (Diastràtica)

Usos de la llengua en diferents grups socials. Factors d'influència: edat, sexe, estatus social, professió, nivell d'educació i interferència d'una segona llengua.

Dialectes Socials

• Parlar bleda: Marcada pronunciació de la [L].
• Parlar xava: Ús freqüent de castellanismes.

Argot: Codi utilitzat dins d'un grup, sovint amb acudits, paraules internes o vocabulari propi de l'ambient.

3. Variació Històrica (Diacrònica)

Des del naixement del català (segles VII-VIII), la llengua ha evolucionat en cinc etapes:

• Català preliterari (s. VII-XIII): Textos escrits en llatí.
• Català medieval (s. XIII-XV): Català com a llengua literària i funcional.
• Català en la decadència (s. XVI-XIX): Primers castellanismes, diferenciació dialectal i anarquia ortogràfica.
• Català de la Renaixença (s. XIX - primer quart del s. XX): Intent de recuperació en àmbits cultes. Reformes lingüístiques a principis del segle XX (Pompeu Fabra, L'Avenç).
• Català contemporani: Creació de l'IEC (1907), publicació del Diccionari ortogràfic (1917), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932).

La Diversitat Lingüística

La diversitat lingüística és innata en el llenguatge humà. La varietat de cultures humanes reflecteix aquesta diversitat, la qual és dinàmica i canviant, a causa de:

• L'evolució interna de les llengües.
• La diversitat de formes de vida.

Classificació de Llengües

1. Criteris Lingüístics

1.1 Classificació Genètica (Família Lingüística)

• Família de llengües euroasiàtiques.
• Família de llengües africanes.
• Família de llengües del centre i sud-est d'Àsia i Oceania.
• Família de llengües d'Amèrica.

1.2 Classificació Tipològica (Similituds Estructurals)

• Llengües aïllants: Sense morfemes flexius ni marques per a la categoria gramatical. Ordre de paraules important (xinès).
• Llengües aglutinants: Elements amb diferent importància per indicar les categories gramaticals.
• Llengües flexives: Morfemes flexius al final de la paraula (llengües romàniques).

2. Criteris d'Ús

2.1 Estatus Legal

• Llengua oficial: Relació entre l'estat i els ciutadans.
• Llengua cooficial: Oficial juntament amb una altra en un mateix territori.
• Llengües sense reconeixement: Ús restringit a l'àmbit privat.
• Llengua privada: Parlada històricament en un territori, però sense reconeixement oficial.

2.2 Vitalitat

• Llengua normalitzada: No subordinada, codificada i amb un model estàndard.
• Llengües en procés de normalització: Subjugades a una altra llengua que n'ha ocupat els àmbits d'ús. Es busca revertir la situació amb plans de normalització.
• Llengua extingida: No parlada per cap comunitat.
• Llengua minoritzada: Procés de retrocés en els seus àmbits d'ús, amb perill de substitució lingüística.

2.3 Nombre de Parlants

• Llengua minoritària: Nombre reduït de parlants. En el context europeu, menys de 8 milions (suec).
• Denominació minoritària = desprestigi.

Classificació de Jesús Tuson

• Llengües sense estat (català).
• Llengües amb estat (suec).
• Llengües parlades en més d'un estat (portuguès, castellà).
• Idiomes internacionals (anglès, castellà).

Les Llengües d'Espanya

Realitat plurilingüe recent, protegida per la Constitució. Procés dinàmic amb debats polítics, socials i jurídics sobre la cooficialitat.

Llengües a més del Castellà

• Català (Catalunya, País Valencià, Illes Balears).
• Gallec (Galícia).
• Eusquera (Euskadi, Navarra).
• Aranès (Catalunya).

Llengües d'Europa

Pertanyen majoritàriament a la família indoeuropea, amb origen comú en la llengua d'un poble que habitava l'estepa euroasiàtica fa 6.000 anys.

• Llengües: romàniques, germàniques, eslaves, cèltiques, bàltiques i altres.

Les fronteres polítiques no coincideixen amb les fronteres lingüístiques. Això es resol amb:

• Imposició d'una sola llengua (França).
• Plurilingüisme oficial (Suïssa).
• Cooficialitat asimètrica (Espanya).

Contacte entre Llengües

El vincle poble-llengua en la creació dels estats moderns ha generat contacte entre llengües, a causa de:

• Veïnatge.
• Migracions.
• Expansió i colonització.
• Globalització.

Conseqüències del Contacte Lingüístic

Interferència entre una llengua dominant (A) i una subordinada (B). Això provoca canvis en l'estructura de la llengua subordinada.

Tipus de Canvis

• Lèxics (barbarismes).
• Fònics (nous fonemes).
• Morfosintàctics (canvis en la sintaxi i formació de paraules).

Aquestes interferències sovint passen desapercebudes per als parlants.

Bilingüisme

Ús altern i equilibrat de dues llengües per part d'un parlant o grup social.

Tipus de Bilingüisme

Individual

• Passiu: Una llengua no s'utilitza.
• Actiu: S'utilitzen ambdues llengües.
• Simètric: Ús equilibrat de les dues llengües.
• Asimètric: Una llengua es fa servir més que l'altra.

Territorial

Cada territori té una comunitat lingüística. En estats federats, hi ha un sistema de planificació lingüística que respecta les fronteres lingüístiques (ex: Bèlgica).

Social

Fenomen generalitzat, no necessàriament igualitari. Només és bilingüe la comunitat que té com a pròpia la llengua del territori, mentre que l'altra és imposada.

Monolingüisme

Ús d'una sola llengua.

Bilingüista

Percep positivament el bilingüisme, però prefereix el monolingüisme.

Mite de Lluís Aracil

Segons Aracil, el bilingüisme no existeix, ja que els parlants bilingües no han escollit ser-ho, sinó que han hagut d'aprendre una llengua imposada.

Diglòssia

Ús diferencial i discriminatori de dues llengües, amb una percebuda com a més prestigiosa.

Tipus de Diglòssia

• Interna: Dues varietats de la mateixa llengua (situació no conflictiva).
• Externa o bilingüisme diglòssic: Dues llengües diferents amb ús desigual, que pot derivar en conflicte i substitució lingüística.

Conflicte o Substitució Lingüística

La diglòssia externa pot generar un conflicte on una llengua pròpia és desplaçada per una altra.

Substitució Lingüística

Una llengua ocupa els àmbits d'ús d'una altra, que els perd. Els parlants dominants abandonen la seva llengua per la dominant.

Fases de la Substitució Lingüística

• Bilingüització: La llengua A ocupa àmbits de la llengua B.
• Monolingüització: Els parlants coneixen la llengua A i abandonen la B.
• Prejudicis lingüístics: Desautorització de la llengua B.
• Bilingüisme bidireccional: La llengua A és necessària davant la B. Parlants de A són monolingües, mentre que els de B són bilingües.
• Abandonament de B i ús exclusiu de A: La substitució s'ha completat.

Normalització de la Llengua

Procés de regularització d'una llengua (lèxic, ortografia, gramàtica), contrari al de substitució. La llengua minoritzada intenta recuperar àmbits formals sense abandonar els informals.

Factors que influeixen en la normalització

• Voluntat política.
• Redreçament social.
• Suport de la immigració.

Objectius de la Normalització

• Assolir la normalitat lingüística:
• Augmentar el nombre de parlants.
• Augmentar la freqüència d'ús.
• Ocupar tots els àmbits d'ús.
• Establir normes d'ús favorables.

Aspectes a considerar en la normalització

• Estructura lingüística: normalització (elaboració de normes) i estandarització (promoció d'una varietat estàndard).
• Dimensió política i social: planificació lingüística (plans d'intervenció) i política lingüística (marc legal).

Models de Planificació Lingüística (Estats Multilingües)

• Promoció d'una sola llengua oficial (França, Grècia).
• Protecció de minories (Gran Bretanya).
• Autonomia lingüística: cooficialitat restringida (Espanya).
• Federalisme lingüístic: cada territori té la seva llengua oficial (Bèlgica, Suïssa).
• Plurilingüisme institucional: l'estat utilitza dues o més llengües (Luxemburg, Finlàndia).

Llengües Minoritàries i Minoritzades

Llengua minoritària: Menys parlants que una altra llengua considerada majoritària (danès o suec respecte al castellà o l'anglès).

Llengua minoritzada: Pateix la interferència d'una altra llengua i està en retrocés. Els seus parlants practiquen un bilingüisme unilateral, ja que la seva llengua és insuficient (català, gallec).

Les llengües minoritzades són fruit de pressions internes i externes degudes a condicions històriques.

Prejudicis Lingüístics

Prejudici: Idea o opinió no contrastada amb la realitat, de la qual es treuen conclusions generals. Els prejudicis lingüístics són judicis de valor sobre una llengua i/o els seus parlants.

Exemple: les dones parlen més que els homes.

Els prejudicis més perjudicials afirmen que hi ha llengües superiors a altres. Tots els prejudicis lingüístics són desmontables.

Sorgeixen en situacions desiguals. Les llengües imposades busquen justificacions ideològiques.

Tipus de Prejudicis (segons Jesús Tuson)

• Innocents: Per ignorància, basats en estereotips.
• Perversos: Promoguts per governs per fer desaparèixer llengües.

Els prejudicis lingüístics afecten les comunitats de llengües minoritzades i són causa i conseqüència d'actituds desfavorables.