Variació Lingüística: Dialectes, Sociolectes i Cronolectes

Què és la variació lingüística?

a) Què és la variació geogràfica? Definició de “geolecte” i exemples.

Les diferents modalitats que una llengua adopta en les diverses zones del seu domini lingüístic constitueixen la variació geogràfica o el que tradicionalment s'ha anomenat variació dialectal. Els dialectes són, doncs, el conjunt de modalitats d'una llengua que es parlen al llarg d'un territori. Les varietats geogràfiques d’una llengua s’anomenen geolectes o dialectes geogràfics (usar el mot dialecte tot sol pot crear confusió, ja que també designa les varietats socials, generacionals, etc.). Un geolecte és el conjunt de trets lingüístics comuns i propis d’una àrea geogràfica, en oposició a altres àrees geogràfiques de la mateixa llengua. La frontera lingüística entre un dialecte i l'altre s’anomena isoglossa.

La llengua catalana, històricament, s’ha caracteritzat per tenir uns dialectes bastant semblants entre si: a l’edat mitjana, per exemple, resultava difícil distingir, per criteris lingüístics, l’escrit d’una persona valenciana del d’una mallorquina o d’una barcelonina; les diferències, però, existien i encara hi són. La major part de dialectòlegs estan d’acord a admetre una primera divisió del català en dos grans blocs, el català oriental i el català occidental, a partir d’una selecció d’uns pocs trets. Cadascun d’ells presenta els seus propis dialectes i subdialectes.

b) Què és la variació social? Definició de “sociolecte” i exemple.

La variació social reflecteix els usos de la llengua que fan els diferents grups socials que integren una comunitat lingüística. Per referir-se a aquesta variació s'utilitza el concepte de dialecte social o sociolecte. No sempre, però, resulta senzill establir relacions existents entre llengua i societat, entre altres coses perquè el concepte de grup o classe social admet diferents interpretacions. Així i tot, sembla evident que la parla de les persones té alguna cosa a veure amb la posició social i el nivell d'educació.

• Varietats condicionades per l’origen ètnic. Un cas de variació condicionada per l’origen ètnic és el de l’anglès afroamericà.
• Varietats condicionades per l’estatus socioeconòmic. No parla igual una persona d’una determinada classe social (classe alta) que d’una altra (classe baixa).
• Varietats condicionades pel gènere o l’orientació sexual.
• Varietats condicionades per l’edat. Una persona gran té una manera de parlar, afegint mots o expressions pròpies de la seva època. Així com, el jovent també té una determinada manera de parlar concreta.

A banda de totes aquestes qüestions sociolingüístiques, per analitzar la variació social del català, podem parlar de dialectes socials com els que segueixen:

• El parlar bleda es caracteritza per l'absència de tensió articulatòria i per una permanent nasalització. Pel que fa al vocalisme, no distingeix la vocal neutra de la a, ni les e obertes de les e tancades; i, quant al consonantisme, tendeix a ensordir les esses sonores i les africades palatals i a africar les fricatives palatals.
• El parlar xava és fonèticament molt similar al parlar bleda, però conté, en general, una proporció més elevada de castellanismes.

Un altre concepte que té relació directa amb la variació social és l'argot. Sovint, l'exercici d'una professió o la vinculació a un grup social concret implica l'adopció d'un determinat codi que s'utilitza, en principi, amb finalitat críptica i que serveix per identificar els membres del grup.

c) Què és la variació històrica? Definició de “cronolecte” i exemples.

La variació històrica correspon als diversos canvis que han sofert les llengües al llarg de la història. En el cas de les llengües romàniques, aquests canvis s'inicien cap als segles VII i VIII, quan el llatí vulgar que havia subsistit a la caiguda de l'Imperi Romà en el territori de la Romània, ja manifestava una fesomia prou diferent entre les diverses zones on es parlava.

La variació històrica en català

Pel que fa a la nostra llengua, des del punt de vista de la variació històrica podem parlar de cinc grans etapes:

• Català preliterari (segles VIII-XIII): en aquest període les estructures i els mots catalans es trobaven enmig de textos escrits amb voluntat llatina.
• Català medieval (segle XIII-XV): el català ja s'utilitzava en la producció de textos de caràcter instrumental o literari. La llengua, en els seus aspectes essencials, ja s'havia format pel que fa al lèxic, fonètica, morfologia i sintaxi.
• Català de la Decadència (segles XVI-XIX): en els textos catalans aparegueren castellanismes fins aleshores inèdits en el domini lingüístic català. Aquest procés va augmentar al llarg d'aquests segles. A més, la manca de connexió política entre els territoris catalans va fer incrementar les diferències dialectals entre les zones i n'afavorí l'anarquia ortogràfica.
• Català de la Renaixença (segle XIX i primer quart del XX): sota l'impuls promogut per la Renaixença, s'intentà recuperar la llengua catalana en els àmbits cultes, alhora que es pretenia crear una normativa que posés fi a l'anarquia ortogràfica vigent. Les temptatives van ser diverses i les posicions, sovint enfrontades.
• Català actual: arran de la reforma lingüística promoguda per Pompeu Fabra, l'IEC va adoptar-ne la normativa ortogràfica (1913), la Gramàtica (1918) i el Diccionari general de la llengua (1932). El català havia assolit així la normativització amb què havia d'enfrontar-se als reptes del futur.

L'estudi de la llengua des del punt de vista històric ens permet estudiar-ne l'estat en un moment determinat i observar els canvis i les substitucions lèxiques que s'hi han produït al llarg del temps. Però per comprovar els canvis que ha experimentat la llengua en el decurs del temps no cal remuntar-se a períodes gaire allunyats dels nostres dies. El pas d'una generació a una altra és sovint suficient per detectar alguna d'aquestes transformacions.

Qüestions lingüístiques

a. Com podem definir “llengua”? Diferències entre llengua i dialecte.

Una llengua és un sistema de signes lingüístics que serveix per a comunicar-se. Entre si, les llengües presenten diferències que impossibiliten la comunicació entre els seus parlants. Un dialecte és una varietat geogràfica d'una llengua, és a dir, la modalitat que pren la llengua en un territori determinat. Entre si, els dialectes presenten diferències que no dificulten la comunicació entre els seus parlants.

No existeix una oposició substancial entre llengua i dialecte, ja que el dialecte no deixa de ser la concreció que la llengua té en una àrea determinada del domini lingüístic. El terme dialecte no té, doncs, cap connotació pejorativa. Mai no hauríem de caure en l'error de pensar que un dialecte és una llengua mal parlada. En realitat, la llengua viu en els seus dialectes, perquè tot sistema lingüístic és alhora llengua i dialecte.

b. Situació lingüística a Europa. Règim lingüístic i reconeixement.

L’Europa de les llengües no correspon amb l’Europa dels estats. El fet que a l’interior d’unes mateixes fronteres polítiques convisquin comunitats lingüístiques diferenciades (generalment articulades en grups majoritaris i minoritaris) provoca que l'estat demani la creació i la regulació de polítiques lingüístiques que organitzin l’ús de les diverses llengües.

El règim lingüístic europeu

El Consell fixa el règim lingüístic de les institucions de la UE mitjançant reglaments, per unanimitat, de conformitat amb l'article 342 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. Les normes s'estipulen en el Reglament núm. 1, que estableix que les institucions tenen 24 llengües oficials i de treball. L'anglès continua sent una llengua oficial de la UE, a pesar que el Regne Unit hagi abandonat la UE. Es manté com a llengua oficial i de treball de les institucions de la UE mentre així figuri en el Reglament núm. 1. A més, l'anglès és una de les llengües oficials d'Irlanda i Malta.

El Reglament núm. 1 també estableix normes sobre les llengües en les quals ha de redactar-se i publicar-se el Dret de la UE, així com normes sobre les llengües en les quals han d'estar els documents enviats entre les institucions de la UE i el públic o entre les institucions i els països de la UE. Les institucions de la UE també tenen dret a determinar com apliquen aquest règim lingüístic en els seus reglaments interns.

Reconeixement de les llengües d’Europa

És un document aprovat pel Consell d'Europa el 1992. Reconeix les llengües definides com a "regionals o minoritàries" com a expressió de riquesa cultural i compromet els estats signants a fer possible l'ensenyament, en tot o en part, en aquestes llengües i també a poder usar-les a l'Administració, la justícia i els mitjans de comunicació, entre altres àmbits. Adoptada com a conveni el 25 de juny de 1992 pel Comitè de Ministres del Consell d'Europa, i oberta a signatures a Estrasburg el 5 de novembre de 1992, va ser signada pel Govern espanyol el mateix 1992 i l'instrument de ratificació va ser dipositat al Consell d'Europa el 2001.

A la Declaració espanyola es fa constar que "s'entenen per llengües regionals o minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d'autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, Valenciana i Navarra". Des de l'1 d'agost de 2001 la Carta és en vigor a l'Estat espanyol.

c. Les llengües de la península Ibèrica.

• El castellà. A més d’Espanya, és present a tota Hispanoamèrica, als EUA, a les Filipines, a Guinea Equatorial i també a zones d'Àfrica, els Balcans, Turquia i Israel (conservada pels sefardites, descendents dels jueus expulsats d’Espanya l’any 1492). La RAE és la institució que vetlla per la propietat i la correcció de la llengua castellana. Durant la Reconquesta (procés històric en què els regnes cristians van recuperar els territoris que estaven sota domini àrab), el castellà va absorbir lingüísticament zones de l’oest i de l’est, és a dir, les terres de l’asturlleonès i del navarroaragonès, els quals ja no van continuar evolucionant. Aquestes dues llengües històriques perviuen en l’actualitat en el bable asturià i la fabla aragonesa.
• El català. Es parla a Catalunya, al País Valencià (excepte algunes comarques de l’interior), les Illes Balears, Andorra (on és l’única llengua oficial), la Franja d’Aragó, la ciutat de l’Alguer (a l’illa de Sardenya), resta de l’expansió medieval de la corona catalanoaragonesa, la Catalunya del Nord (comarques situades a França) i el Carxe (Múrcia). L’IEC (Institut d’Estudis Catalans) és la institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística de la llengua catalana.
• El gallec. Prové de l’antic galaicoportuguès i es parla a Galícia i algunes zones limítrofes d’Astúries, Lleó i Zamora. La Real Academia Galega és la institució que estableix les normes que es refereixen a l’ús correcte de la llengua galega.
• L’eusquera o basc. Es parla al País Basc, part de Navarra i al País Basc francès (departament dels Pirineus Atlàntics, a França, la ciutat més important de la qual és Baiona). L’Euskaltzaindia o Reial Acadèmia de la Llengua Basca vetlla pels aspectes lingüístics i d’ús social de l’eusquera.

d. Què significa i què implica que una llengua sigui oficial?

Una llengua oficial compta amb determinades característiques, que, sobre un territori concret, diferencien aquesta llengua (o aquestes llengües) de tota la resta. Per exemple, que una llengua sigui oficial implica que s'hi poden fer els documents i que aquests documents tenen validesa sense necessitat d'haver de ser traduïts a cap altra llengua. Tots els documents oficials, per tant, són vàlids si el seu vehicle d'expressió és una llengua, així mateix, oficial.

La llengua oficial serveix perquè s'hi produeixin les relacions entre administradors i administrats. Qualsevol persona té dret a adreçar-se a l'administració en la llengua oficial, i l'administració té l'obligació de respondre-hi els ciutadans. Evidentment, allà on hi ha més d'una llengua oficial, l'administració té l'obligació de respondre en la llengua oficial que l'administrat requereixi. En aquest cas, generalment, sempre el parer dels ciutadans es troba per sobre del parer de la pròpia administració.

Una llengua oficial és el vehicle lingüístic del sistema educatiu, de manera que l'ensenyament s'articula en la llengua oficial (o en les llengües oficials). En determinats sistemes, s'han de dur a terme polítiques compensatòries, perquè tota la població sigui, efectivament, coneixedora de les llengües oficials (on n'hi hagi més d'una, sobre un mateix territori).

Una de les característiques de la llengua oficial és que el seu coneixement no és voluntari, sinó obligatori, directament imposat pels poders públics. Aquesta "imposició", lògicament, es troba legitimada pel fet mateix de l'oficialitat, fins a tal punt que, en la immensa majoria dels casos, no és vista pròpiament com una "imposició". Per això, ningú no considera que el fet que el castellà sigui oficial a Madrid o que el francès ho sigui a París constitueixi cap tipus d'imposició. Si en algun lloc es pot arribar a considerar una llengua oficial com a "imposada", senzillament s'està plantejant un problema en relació amb la pròpia oficialitat.

El coneixement de la llengua oficial no segmenta tipus de població. No s'especifica que hi hagi cap segment de la població que pugui desconèixer la llengua oficial. S'entén que determinades persones, a títol individual, ho poden fer durant un període transitori. Però, a la llarga, se suposa que tothom ha de conèixer la llengua oficial, sense possibilitat de fer-hi excepcions. Es dona per fet que a les Castelles tothom sap castellà, que a França tothom sap francès o que a Itàlia tothom sap italià. No se solen fer enquestes per veure quin percentatge de la població coneix la llengua oficial.

Llengua estàndard

a. Definició de llengua estàndard. L’estàndard català.

L'estàndard és, en la definició que en dona el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, "la varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d'anivellament, de codificació, de confluència i d'acceptació en què es tendeix a eliminar al màxim les diferències dialectals i que utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d'una comunitat". Com a adjectiu, i d'acord amb la mateixa obra normativa, és estàndard allò "que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència".

La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el punt de trobada de les diverses varietats geogràfiques, o dialectes, i de les diverses varietats socials, o sociolectes, i constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid per respondre a les necessitats comunicatives de l'administració pública, de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació i indispensable per cohesionar i prestigiar la llengua.

b. Funcions de la llengua estàndard. L’estàndard català.

Les seves quatre funcions són les següents:

1. És la varietat supradialectal que tota la comunitat lingüística accepta com a norma general i model de referència.
2. És la varietat que possibilita i garanteix la intercomunicació generalitzada, principalment en els àmbits dels mitjans de comunicació.
3. És el model que crea la noció de llengua unitària i afavoreix la consciència social d’unitat lingüística i la cohesió entre tots els parlants.
4. És el model que proporciona la seguretat necessària en els usuaris, amb la qual cosa, sentint-se lingüísticament competents, es potencia la lleialtat lingüística i, per tant, s’assegura la transmissió de la llengua a les noves generacions.

L’estàndard de la llengua catalana es basa en la codificació lingüística establerta per Pompeu Fabra durant la primera meitat del segle XX. Aquesta codificació es va elaborar sota els principis de modernitat (es crea un model funcional, apte per a les necessitats d’una societat moderna), genuïtat (es frena la interferència i la pressió de llengües veïnes, principalment del castellà) i unitat (es crea un únic model estàndard) respectant, però, la diversitat morfològica, principalment en la conjugació verbal, dels grans dialectes.

c. L’estàndard català i els mitjans de comunicació.

És indubtable la transcendència vital del funcionament normalitzat dels mitjans de comunicació per a supervivència de qualsevol llengua moderna. Sense entrar en els factors estructurals que atenyen la societat catalana/valenciana/balear (castellanització, diglòssia, manca de suport polític, etc.), un problema és el model lingüístic que cal vehicular en els mitjans de comunicació, i concretament en els audiovisuals.

Les condicions imprescindibles per a aconseguir l’acceptació passiva per part dels receptors del model lingüístic proposat han de ser:

• La comprensió; és a dir, ha de resultar familiar i comprensible al receptor, no estrany.
• La identificació; el receptor s’ha de sentir identificat amb el model lingüístic que li arriba, no pot ser excessivament llunyà de la seva parla.
• La valoració i el prestigi; el receptor ha de valorar positivament el model de llengua que escolta i l’ha de fer seu, si més no, en els àmbits d’ús formals.

En conseqüència, el model de llengua a promoure en els mitjans audiovisuals no ha de ser totalment coincident amb l’escrit, pot adoptar variants normatives acostades al col·loquial. Cal assumir, com a punt de partida, la varietat normativa escrita i la vehiculació a través de l’ensenyament. Ara bé, si algun o diversos aspectes de la llengua escrita és incapaç de satisfer les necessitats del model lingüístic que requereix els mitjans audiovisuals, s’hauria d’acceptar altres opcions, no estandarditzades, que asseguren la intel·ligibilitat i la identificació del públic amb la llengua i amb els mitjans.

Una revisió de la normativa especialment justificada és la d’aquells casos de polimorfisme extrem que ja estan entrebancant l’aprenentatge de la llengua i que provoquen un gran desconcert. Els mitjans de massa tendeixen a fixar i a imposar als públics models de comportament lingüístic en els països normalitzats. En el cas català, però, la varietat estàndard, desconeguda per la majoria, ha de guanyar la legitimitat de la comunicació de masses, i això no pot ser més que assegurant la comprensió i l’adhesió dels oients.

Tot i que ha d’haver-hi una estreta relació entre el model de llengua divulgat als mitjans de comunicació i el que difon l’escola, no pot ser exactament el mateix. Ara bé, no reportaria cap benefici a la normalització de l’idioma i a la consolidació d’una varietat estàndard el fet de tendir a instaurar una absoluta escissió o diglòssia interna entre estàndard oral i escrit.

Resumint alguns dels criteris que haurien de guiar l’orientació dels usos orals en els mitjans audiovisuals:

• Adequació a la normativa.
• Acceptació des de la intel·ligibilitat, consideració de formes autòctones i valoració o prestigi de les formes.
• Extensió geogràfica o pes demogràfic d’un determinat tret lingüístic.
• Dinàmica creixent o decreixent del seu ús col·loquial.
• Historicitat o presència tradicional.

Per aquesta raó serveixen els llibres d’estil. El llibre d'estil és el recull de directrius i recomanacions que guien i orienten la feina de producció i difusió de continguts dels mitjans audiovisuals. Recull els valors i principis de servei públic, compromís amb el país, qualitat de continguts i transparència i eficiència en la gestió.