Variació Lingüística: Dialectes, Registres i Ús del Llenguatge

Concepte de Variació Lingüística

Cada parlant fa un ús particular del llenguatge. Totes les llengües presenten diversitat, i els parlants raonen d'acord amb les seves característiques dialectals i trien un estil de llengua d'acord amb la situació comunicativa.

Varietats Dialectals i Registres

Hi ha dos tipus de variació lingüística: un associat als parlants (dialectes) i un altre associat a la situació comunicativa (registres). Des del punt de vista lingüístic, no hi ha cap varietat més bona que una altra. La llengua comuna o estàndard unifica la diversitat intralingüística i assegura la comunicació generalitzada entre els parlants d'una mateixa llengua.

Varietats Dialectals

Les varietats dialectals són de tres tipus:

• Varietats geogràfiques (dialectes): són les modalitats que presenta una llengua en una àrea geogràfica determinada.
• Varietats històriques: corresponen als diversos estadis pels quals ha passat una llengua fins a l'actualitat.
• Varietats socials: reflecteixen la relació que hi ha entre els usuaris de la llengua i l'organització social. Els grups socials amb una relació específica desenvolupen un tipus de varietat que s'anomena argot.
• Varietat individual: és el conjunt dels usos d'una llengua propi d'un parlant.

Varietats Funcionals o Registres

Estan relacionades amb el context de la situació comunicativa concreta, al qual els parlants s'han d'adaptar.

Els factors que determinen la tria del registre són el tema, el grau de formalitat, el propòsit comunicatiu i el canal.

La Varietat Estàndard

És una varietat comuna a tots els parlants que serveix de model de referència per a tots els membres d'una comunitat lingüística. La correcció fa referència a la gramàtica prescriptiva o normativa d'una llengua i ha d'anar acompanyada d'una adequació.

Característiques de l'Estàndard

• Varietat supradialectal i neutra que té un cert grau de formalitat.
• Està basat en la norma gramatical.
• Ha de ser conegut o compartit per tota la comunitat.
• Ha de ser acceptat per tothom.
• Ha de ser utilitari, fàcil d'aprendre i d'usar.

Passos de Creació de la Varietat Estàndard

• Selecció d'una determinada varietat lingüística.
• Codificació o establiment de normes fonètiques, ortogràfiques, gramaticals...
• Promoció i acceptació de la varietat estàndard.

El Discurs: Operació de l'Ús Lingüístic

El discurs és una producció comunicativa que inclou un text i el context. Allò que caracteritza un discurs és el context, que integra totes les condicions de producció de l'acte comunicatiu, el lloc i l'espai, la reacció del receptor i el contingut del missatge. El discurs es considera un procés perquè es construeix progressivament.

El Context o l'Entorn Comunicatiu

El missatge ocupa el lloc central i al seu voltant trobem els interlocutors i totes les variables que condicionen l'acte comunicatiu. El text s'identifica amb el missatge i el context amb els altres elements. El coneixement del món està format per tres menes de continguts:

• El rerefons cultural.
• Les relacions socials.
• L'experiència individual.

El context influeix en les característiques d'un text. El context també es va enriquint a partir dels textos. Podem dir que el text crea en bona part el context, perquè ofereix als interlocutors canvis en la manera de pensar o de concebre la realitat.

El Text: Unitat Comunicativa

Quan un parlant realitza un acte comunicatiu, posa en funcionament dues capacitats:

• La competència gramatical: li permet construir i combinar paraules i oracions a partir de les unitats i regles de la llengua.
• La competència comunicativa: construir textos, és tot allò que un parlant necessita saber per comunicar-se de manera eficaç.

Actes de Parla

Cada vegada que un emissor empra una operació discursiva, emet un text. Des del punt de vista comunicatiu està realitzant un acte de parla. Un acte de parla és una unitat comunicativa mínima que inclou un enunciat lingüístic, elements paralingüístics i elements del llenguatge no verbal, amb una intenció o finalitat. En un acte comunicatiu podem distingir: allò que diem (acte locutiu) i allò que fem (acte il·locutiu).

Actes de Parla Directes

Els actes de parla directes es caracteritzen perquè allò que diem coincideix amb allò que fem. La intenció de l'emissor es trasllueix en diferents actes de parla directes:

• Acte de parla assertiu: informar sobre la realitat.
• Acte de parla interrogatiu: obtenir informació.
• Acte de parla directiu: es vol que el receptor faci una cosa.
• Acte de parla expressiu: enunciats exclamatius.

Actes de Parla Indirectes

Quan utilitzem els enunciats lingüístics propis d'un acte verbal amb una intenció diferent. No dius el que vols dir. Els actes de parles indirectes ens permeten diferenciar el significat literari i el significat pragmàtic.