La Variació Lingüística: Dialectes i Registres

La variació lingüística

La facultat humana que anomenem llenguatge es manifesta en diversitat de llengües, però a l’interior de cadascuna també hi trobem variacions de tipus geogràfic, social, històric o contextual; hi ha variació intralingüística. Cap llengua no és un sistema uniforme, varia d’una persona a una altra d’acord amb la seva procedència geogràfica, social, el moment històric en què viu i el context comunicatiu que l’envolta.

Concepte de variació lingüística

Les diverses llengües del món són una creació social, però cada parlant en fa un ús particular. La llengua només manifesta la seva existència real quan un parlant individualitza alguna de les possibilitats que li ofereix el codi en el moment concret, quan fa un acte de parla; si no fos així, la llengua restaria sempre en un pla abstracte; la parla, en canvi, es pot sentir i llegir. Totes les llengües presenten diversitat interna. Els parlants parlen d’acord amb les seves característiques dialectals, que els identifiquen geogràficament, socialment o històricament, i alhora trien un estil de llengua d’acord amb la situació comunicativa. La tendència a la diversitat es manifesta en varietats dialectals i varietats funcionals.

La varietat és inherent a totes les llengües. Podem trobar diferències entre la manera com parlaven català els nostres avantpassats i la manera com el parlem avui dia; i entre la parla d’una persona gran i la d’una de jove. Tampoc no parlem mai com escrivim, ni usem la llengua de la mateixa manera si expressem sentiments, ordenem o informem. No es parla ni s’escriu, doncs, cap llengua en abstracte sinó que es manifesta sempre a través de les seves múltiples varietats, en l’ús concret que en fem.

Varietats dialectals i registres

Hi ha dos tipus de variació lingüística: un d’associat als parlants (dialectes), i un altre d’associat a la situació comunicativa, a l’ús (registres). Dialectes i registres apareixen combinats, ja que qualsevol acte comunicatiu és la manifestació alhora d’un dialecte i un registre, d’uns usuaris i d’uns usos. Des del punt de vista lingüístic, no hi ha cap varietat més bona que una altra. Tots els parlants comparteixen una mateixa llengua i tots hi aporten matisos que l’enriqueixen. La llengua comuna o estàndard unifica la diversitat intralingüística i assegura la comunicació generalitzada entre els parlants d’una mateixa llengua.

Varietats dialectals

Les varietats dialectals són de tres tipus: geogràfiques, històriques i socials.

• Les varietats geogràfiques (o diatòpiques), conegudes tradicionalment per dialectes, són les modalitats que presenta una llengua en una àrea geogràfica determinada del seu domini lingüístic. Els parlants d’aquesta àrea comparteixen trets comuns que els diferencien dels parlants d’altres zones.
• Les varietats històriques (temporals o diacròniques) corresponen als diversos estadis pels quals ha passat una llengua fins a l’actualitat. Les llengües són el resultat de l’evolució històrica; canvien i s'adapten a les necessitats puntuals dels parlants. A mesura que reculem en el temps, les dificultats de comprensió d’un text augmenten, en alguns casos hem de recórrer a obres especialitzades que ens aclareixen mots i construccions usades antigament, però desaparegudes del parlar actual. Aquests canvis són acumulatius i afecten tots els nivells d’una llengua (fonètic, morfosintàctic i lèxic).

Al llarg de la vida d’una llengua es pot observar com neixen certs mots (neologismes) i com se n’abandonen d’altres que esdevenen antiquats (arcaismes). La lingüística històrica s’encarrega d’estudiar la variació temporal de les llengües.

En la varietat temporal també s’inclou l’estudi de la llengua que usen els parlants de generacions diferents, tot i que en aquest cas conflueix amb la variació social.

• Les varietats socials (o diastràtiques), anomenades també sociolectes, reflecteixen la relació que hi ha entre els usuaris de la llengua i l’organització social. L’edat, el sexe, la professió, el nivell econòmic... són factors que determinen usos lingüístics diferents, i la llengua pot ser una senyal de pertinença a un grup determinat, que crea uns vincles lingüístics que cohesionen el grup i l’identifiquen respecte d’altres.

Els grups socials amb una relació d’afinitat específica poden desenvolupar un tipus de varietat, caracteritzada sobretot pel lèxic, amb finalitat diversa. Aquesta varietat rep el nom d’argot. En trobem en sectors diversos, sovint utilitzat com a senyal de pertinença a un grup, amb la finalitat d’impedir que els altres grups puguin entendre.

Les varietats socials són objecte d’estudi de la sociolingüística.

• La varietat individual o idiolecte és el conjunt d'usos d’una llengua propi d’un parlant, és la tria que fa cada individu entre totes les opcions que li ofereix el codi, la seva manera característica d’usar-lo.

Varietats funcionals o registres

Les varietats funcionals o registres no depenen de l’origen social o geogràfic dels usuaris ni tampoc del temps històric en què viuen, ni depenen del grup humà, sinó que estan relacionades amb el context de la situació comunicativa concreta, al qual els parlants s’han d’adaptar. En aquestes varietats, l’ús del codi lingüístic no és lliure del tot, ja que s’organitza en una sèrie de registres que condicionen els usuaris i en determinen la possibilitat d’elecció.

Aquestes varietats, que no reflecteixen la identitat dels parlants ni són excloents com els dialectes, conviuen en un mateix parlant i s’evidencien en actes de parla diferents.

La pragmàtica i la sociolingüística són les branques de la lingüística encarregades d’estudiar la llengua en relació amb l’ús dels usuaris.

Factors que determinen els registres

Pel que fa a les diverses situacions comunicatives i dels usos de la llengua, no només cal saber les normes que regulen el codi -el coneixement intern que un parlant té del model abstracte de la seva llengua i de les possibilitats d’entendre i de produir missatges, capacitat que anomenem competència gramatical-, sinó que també ha de saber adequar la llengua a cada acte de parla; això significa dominar la competència comunicativa.

Els factors que determinen la tria de registre són el tema, el grau de formalitat, el propòsit comunicatiu i el canal.

La varietat estàndard

Per sobre de les tendències a la diversitat hi ha una altra varietat comuna a tots els parlants: l’estàndard. És una varietat més aviat formal que serveix de model de referència per a tots els membres d’una comunitat lingüística en uns àmbits d’ús determinats o en tots els àmbits. L’estàndard neutralitza, unifica la diversitat intralingüística i fa possible la comunicació entre tots els parlants d’una mateixa llengua, especialment per satisfer les diverses i complexes necessitats comunicatives d’una societat moderna.

Tradicionalment, l’estàndard ha estat identificat amb la gramàtica normativa i amb el lèxic dels diccionaris generals, amb l’ús correcte d’una llengua. La correcció fa referència a la gramàtica prescriptiva o normativa d’una llengua, però en l’estàndard ha d’anar acompanyada de l’adequació, el sentit d’uns usos lingüístics convencionals associats a unes situacions de parla concretes.

L’estàndard català recull trets de tots els dialectes catalans, encara que en algun cas hi pesen més els del central. Això no vol dir que la llengua comuna actual s’hagi d’identificar amb aquest dialecte, perquè l’estàndard actual es basa en un model que integra altres varietats dialectals. De fet, en l’estàndard mateix podem descobrir-hi sempre l’accent d’un dialecte determinat, el que li serveix de base.

Característiques de l’estàndard

• És una varietat supradialectal i neutra que admet qualsevol tema, qualsevol propòsit comunicatiu i qualsevol canal, i té un grau de formalitat que l’allunya tant dels registres massa cultes com dels registres familiars i vulgars.
• Està basat en la norma gramatical, que generalment acata tota la comunitat, especialment els sectors més instruïts.
• Ha de ser conegut o compartit per tota la comunitat, per això és la varietat que s’ensenya a l’escola, la que aprèn un estranger quan estudia aquella llengua i la que s’utilitza als mitjans de comunicació.
• Ha de ser acceptat per tothom.
• Ha de ser utilitari, fàcil d’aprendre i d’usar, i ha de tenir valor aglutinador, perquè és un punt de referència per a tots els parlants. Sense aquest punt de cohesió, una comunitat lingüística podria desaparèixer.

En definitiva, l’estàndard fa possible una llengua amb prestigi apta per a qualsevol necessitat comunicativa, sense que els parlants hagin de recórrer a llengües alienes.

Procés de creació de la varietat estàndard

L’estàndard és una varietat planificada, elaborada; es diu que és la varietat de tota la comunitat lingüística, però de ningú en concret. L’estàndard no pot ser una varietat fixa ni immutable, sinó el resultat obert a les necessitats d’ús dels usuaris, un procés llarg i constant de planificació lingüística que sol dur a terme una institució de reconeguda autoritat. Els passos de la creació de la varietat estàndard són els següents:

• El primer pas és la selecció d’una determinada varietat lingüística, que es pot mantenir amb tots els seus trets o bé integrar-hi trets de diverses varietats. Cal dir que el model seguit per elaborar l’estàndard del català actual té en compte diverses realitzacions fonètiques, diferents solucions morfològiques o la variació lèxica.
• El segon pas és la codificació o l’establiment de normes fonètiques, ortogràfiques, gramaticals... per a la varietat que s’està estandarditzant, d’acord amb criteris històrics, literaris, geogràfics o socials.
• L’últim pas d’aquest procés és la promoció i acceptació de la varietat estàndard: la implantació en tots els àmbits de comunicació formal, orals o escrits, sobretot l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació. Els agents d’aquesta promoció són les lleis, la societat civil, etc.

Les tasques de codificació, selecció i promoció de les llengües modernes les solen dur a terme institucions públiques. Hi ha excepcions com l’anglès, llengua estandarditzada i amb unes normes d’ús sòlidament establertes, que no té cap autoritat acadèmica que les reguli.

La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans és la institució a la qual s’encomana la tasca de normativitzar la llengua catalana.

La variació geogràfica

Les varietats geogràfiques o diatòpiques, conegudes tradicionalment amb el nom de dialectes, són maneres de parlar d’una llengua que utilitzen els parlants segons l’àmbit geogràfic d’on procedeixen. Però un dialecte no és una llengua mal parlada: no hi ha ni un «bon» català en un territori ni un «mal» català en un altre, sinó únicament maneres diferents de parlar-lo. La llengua catalana es caracteritza per la seva uniformitat, tot i que una oïda no gaire experimentada hi podrà percebre matisos diversos i deduir la procedència geogràfica d’un parlant. La divisió dialectal del català no és gaire profunda, està basada en criteris fonètics: la distinció clara o no de les vocals àtones. Aquest fet motiva la divisió dels parlars catalans en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental.

Llengua i dialectes

Els conceptes llengua i dialecte (nom donat a les variants geogràfiques d’una llengua) han arribat a confondre’s. La relació entre els dos conceptes és d’inclusió: tot dialecte és llengua, si per llengua entenem un codi, un sistema de signes que permet als parlants produir i interpretar missatges i que es regeix per unes normes. Les llengües no es realitzen en abstracte, es manifesten per mitjà d’algunes de les seves varietats o dialectes; tot sistema natural de parlar és alhora llengua i dialecte.

Factors que originen la variació

Un domini lingüístic no és mai totalment uniforme, hi ha diferents factors que intervenen en la formació de les varietats geogràfiques.

Factors geogràfics:

• Les àrees aïllades, mal comunicades amb centres comercials, centres industrials o nuclis urbans, solen conservar trets més arcaics.
• L’adstrat, o veïnatge d’altres llengües, contribueix a caracteritzar el color dels parlars propers.

Factors històrics:

• El substrat, o influència que ha exercit en un territori una llengua anterior que ha estat substituïda a conseqüència d’una conquesta o colonització, contagia la nova llengua d’hàbits fonètics i lèxics.
• El superstrat, o influència de les llengües de pobles que han colonitzat un territori sense arribar a substituir la llengua autòctona. Als parlars catalans hi ha arabismes importants.
• Les migracions i els repoblaments massius han marcat la fesomia d’algunes àrees del català. L’emigració de catalans a la Catalunya del Nord després de la Guerra Civil (1936-1939) va aconseguir revigoritzar la catalanitat d’aquelles terres; i l’allau de parlants castellans a l’àrea industrial de Barcelona ha contribuït a la introducció de nombrosos castellanismes en el parlar d’aquesta zona geogràfica.

Factors socials:

• Les pressions que exerceixen les llengües majoritàries sobre les minoritàries desencadenen conseqüències per a la varietat d’aquella zona.
• La pressió de determinades capes de població, que desestimen trets considerats «vulgars», pot ser un factor de canvi lingüístic.

Factors interns:

• A vegades hem de buscar les raons dels canvis lingüístics en causes internes del mateix sistema, que provoquen mutacions o pèrdues de trets en una àrea determinada.

Divisió dialectal del català

Les varietats geogràfiques o diatòpiques de la llengua catalana es vertebren en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Queda fora del domini lingüístic de la llengua catalana la Vall d’Aran, on es parla l’aranès.

El bloc occidental comprèn les comarques de Lleida, el Principat d’Andorra, les terres aragoneses de parla catalana, el sud i l’oest de les comarques de Tarragona i el País Valencià, llevat de les comarques més occidentals.

El bloc oriental inclou les terres nord-catalanes que depenen de l’Estat francès: el Rosselló, el Vallespir, el Conflent i la Cerdanya francesa; les comarques de Girona, Barcelona i nord de Tarragona; les illes Balears i Pitiüses, i la ciutat sarda de l’Alguer.

La característica essencial que articula els dialectes catalans en dos grans blocs és la pronúncia de les vocals àtones, distingides clarament als parlars occidentals i reduïdes als dialectes orientals. En general, els parlars occidentals es mostren més conservadors que els orientals, sobretot respecte del català central.

Altres característiques que distingeixen els dos blocs són (requadre bloc occidental, bloc oriental).

Una de les característiques més importants que distingeixen els dos blocs és la diferència de la pronúncia de les vocals àtones. En general, els parlars occidentals són més conservadors que els orientals, sobretot respecte del català central.

No hi ha un límit absolut, net entre dialectes; el pas d'una varietat a una altra es fa inestablement per mitjà de les àrees de transició, és a dir, zones que tenen trets dels dos parlars. En algunes zones dialectals hi ha àrees menors, delimitades per algun tret particular, inexistent en l’àmbit més general del qual formen part, aquestes modalitats de parla són els subdialectes.

Les isoglosses són línies imaginàries que marquen per on passa el dialecte.

Dialectes constitutius i dialectes consecutius

Des d’un punt de vista històric, els dialectes es poden classificar en:

• Constitutius: són el resultat de l’evolució del llatí parlat en la zona on s’implantà i hi són presents des del naixement de la llengua. (Català central, nord-occidental, català septentrional o rossellonès).
• Consecutius: són el resultat d’haver trasplantat la llengua en altres territoris a conseqüència d’una repoblació.