La Variació Lingüística del Català: Dialectes i Usos

La llengua: concepte i funció

• El llenguatge permet als éssers humans estructurar el pensament i comunicar-se. Per fer-ho, habitualment s'utilitza la llengua, que podem definir com un codi o sistema de signes lingüístics, perfectament estructurat, que fa possible la comunicació amb els altres membres de la comunitat lingüística.

Què és la variació lingüística?

• Quan una llengua s’utilitza, sempre és diversa. No hi ha llengües que s’utilitzin de manera uniforme. Això dona lloc a les varietats lingüístiques, que en són de dos tipus: estilístiques o dialectals.
• Per tant, la variació lingüística és una propietat general de les llengües, segons la qual els parlants d’una mateixa llengua no l’utilitzen de la mateixa manera.
• Depenent del factor que origina la variació, distingim entre varietats estilístiques (subdividides en registres formals i informals) i varietats dialectals (subdividides en varietats històriques, socials i geogràfiques).

Classificació de la variació lingüística

• A l'hora de classificar la variació lingüística hem de tenir en compte dos criteris essencials: les variacions associades al parlant i les variacions vinculades a la situació lingüística en què es produeix la comunicació.

Les varietats dialectals

Ara ja sabem que quan parlem o escrivim utilitzem un determinat registre que s’ajusta a la situació comunicativa, però, alhora, posem de manifest uns trets dialectals, és a dir, unes característiques que identifiquen el grup al qual pertanyem, que viu en un espai i en un moment històric concrets i que té una determinada posició social.

Per tant, la diferenciació dialectal no tan sols té a veure amb la variació territorial (varietats geogràfiques), sinó també amb la que ocasiona el pas del temps (varietats històriques o generacionals) i amb la que caracteritza el grup social a què pertanyen els parlants (varietats socials).

Resumidament, es podria dir que l’ús lingüístic varia segons el lloc, l’època o el grup social a què pertanyi l’emissor.

• Per exemple: un menorquí pot parlar d’un «al·lot»; un vigatà, d’un «noi», i un tortosí, d’un «xic o xiquet». També és evident que l’època històrica condiciona l’ús de la llengua (els avis i les àvies parlaven de la «canalla» mentre que ara parlem de «nens i nenes»), i el grup social al qual es pertany també modela la llengua. El col·lectiu d’estudiants fa servir mots com ara: «catejar», «campana», «filo», «mates» o «profe».

Varietats històriques o generacionals

• Són les diferents formes de parlar de cada època. Són, per tant, el resultat del pas del temps sobre la llengua, que ha produït importants canvis lingüístics al llarg dels segles. Així, per exemple, en català antic trobem mots que han evolucionat fonèticament (paor — por, rael — arrel, resebre — rebre, etc.). Pel que fa al lèxic, són moltes les paraules que han caigut en desús (lladoncs — aleshores) o que perviuen només en determinades zones del domini lingüístic (eixir, oir, etc.).
• Pel que fa a la nostra llengua, des del punt de vista de la variació històrica podem parlar de cinc grans etapes: català preliterari, català medieval, català de la Decadència, català de la Renaixença i català actual.
• Les varietats històriques es poden comprovar, de forma evident, comparant un poema actual amb un d’Ausiàs March (s. XV).
• A petita escala, però, també es poden apreciar canvis en la manera de parlar d’una generació a una altra (aquests canvis formen part de les anomenades varietats generacionals). Se’ns faria estrany que una persona octogenària digués, per exemple: «No em ratllis! Passo de tu col·lega».
• La gent gran tendeix a ser més conservadora en el parlar, mentre que les persones joves se senten més atretes per la innovació.
• Això fa que al llarg de la vida puguem constatar com neixen alguns mots (neologismes) i se n’arraconen d’altres (arcaismes).

Varietats socials

• Són conseqüència del fet que en una mateixa societat conviuen diversos grups socials que utilitzen la llengua de forma característica (com ara el col·lectiu dels estudiants, dels polítics, dels presoners...). A més, les classes altes també acostumen a diferenciar-se de les baixes en la manera d’enraonar.
• L’argot designa la varietat social pròpia d’un grup concret habitualment situat al marge de la societat (com ara les persones d’ètnia gitana o les persones que trafiquen amb droga o que delinqueixen). Alguns mots de l’argot caló són: «paio» (home), «calés» (diners), «canguelis» (por), etc. De l’argot del món de la delinqüència coneixem els mots: «pispar» (robar), «clapar» (dormir), «polir» (prendre, gastar).
• També es parla d’argot fent referència a la llengua que utilitzen diferents grups professionals. Tindríem el cas dels metges i metgesses, de la gent del món de l’espectacle, etc.

Varietats geogràfiques

• La llengua es manifesta amb diferents perfils segons les zones geogràfiques. Als Països Catalans cal distingir dos grans blocs dialectals: el català oriental (català rossellonès, central, balear i alguerès) i el català occidental (català nord-occidental i valencià).
• Situem aquests blocs dialectals al mapa.

La varietat estàndard

• Existeix encara una varietat supradialectal: la varietat estàndard (la utilitzada pels mitjans de comunicació, la que s’ensenya en els centres docents, etc.), amb la qual s’assegura la comunicació entre persones amb varietats dialectals diferents.
• La varietat estàndard té l’objectiu d’assegurar la unitat de la llengua i l’eficàcia en les comunicacions interdialectals. L’estàndard té, per tant, una funció molt clara: uniformitzar la llengua per assegurar la comunicació entre parlants del català.
• Ex. A Itàlia, un parlant de Sicília i un de Venècia no s’entenen; necessiten emprar l’estàndard per comunicar-se amb èxit.

L'idiolecte: la variació individual

L'idiolecte és la peculiar realització del codi que fa cada parlant d'una llengua. És la nostra manera de parlar una llengua o, si es vol, el nostre estil quan parlem.

Quadre resum de la variació lingüística:

Llengua i dialecte: conceptes clau

• No té sentit, per tant, considerar els dialectes com a varietats inferiors de la llengua, com tampoc no en té pensar que els dialectes es parlen en uns territoris mentre que la llengua es parla en uns altres.
• Des d'un punt de vista lingüístic, totes les llengües estan constituïdes per dialectes geogràfics, socials o històrics. Segons aquest criteri, tots els parlants, sigui quina sigui la seva procedència geogràfica, social, etc., utilitzen un dialecte a l'hora de comunicar-se.

Els dialectes del bloc oriental

1. El català central

• Es parla a les comarques barcelonines, les gironines i a les tarragonines més orientals.
• Té un gran pes demogràfic i social, per la qual cosa es va utilitzar com a base de l’estàndard.
• Característiques:

2. El català balear

• És la parla de les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
• Característiques:

3. El català rossellonès

• Es parla a la Catalunya Nord, dins de l’estat francès, a les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i l’Alta Cerdanya.
• Fins al 2007 no va ser reconegut com a llengua oficial.
• Característiques:

4. L'alguerès

• Es parla des del segle XIV a la ciutat de l’Alguer, al nord-est de l’illa de Sardenya.
• Característiques:

Trets comuns dels dialectes orientals

Els dialectes del bloc occidental

1. El català nord-occidental

• Es parla a Andorra, a les comarques lleidatanes, a les tarragonines més occidentals i a la Franja de Ponent.
• Característiques:

2. El català valencià

• Es parla a les comarques més orientals del País Valencià i al Carxe (Múrcia).
• Característiques:

Trets comuns dels dialectes occidentals

Altres classificacions dels dialectes del català

L’altra divisió dialectal té a veure amb la història:

• Dialectes constitutius: Han evolucionat en el lloc on es van originar a partir del llatí vulgar.
• Dialectes consecutius: Es parlen en territoris repoblats per catalans en els segles XIII i XIV.